Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre Les vides de Grace, de Destin Cretton; pel·lícula estrenada el juliol a bona part de la nostra cartellera i aquest avui divendres ha arribat al Cinema Truffaut, de Girona.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

(..) un bon exemple de cinema independent nord-americà amb consciència social, fa palesa la situació d’aquests menors des del punt de vista dels professionals que els tracten i els coneixen a fons (..) Aposta en tot moment per la connexió emocional i humana amb els personatges a través del present i el passat de la protagonista principal (..) El principal mèrit del film és la seva capacitat per sintonitzar amb l’espectador a partir d’una calculada dosificació del drama i resulta molt creïble en el retrat del centre d’acolliment, però no arriba a traspassar mai aquella línia de sordidesa o cruesa que la faria massa incòmoda per al gran públic (Eulàlia Iglesias, Las vidas de Grace, diari Ara, 25.07.2014)

(..) Encara que el to és respectuós i evita tota truculència, la pel·lícula resulta falsa per la forma com articula alguns dels codis que semblen marcar el cinema independent contemporani. Està filmada com si fos un documental, té un toc volgudament arty en la seva posada en escena i vol crear una veritat que resulta forçada (Àngel Quintana, El toc Sundance, diari El Punt Avui, 25.07.2014)

(..) És increïble la manera com Destin Cretton treballa les emocions més pures en aquesta petita i humil pel·lícula, ‘Las vidas de Grace’, una crònica del dia a dia d’un centre de menors amb problemes, d’uns personatges ferits profundament. Tot, sense fer la més mínima concessió al sentimentalisme (..) L’important és en tot cas l’honestedat d’una història i d’uns personatges, i la seva connexió immediata amb ells (Beatriz Martínez, Las vidas de Grace, Time Out Barcelona, 25.07.2014)

(..) El director toca amb intel·ligència moments molt durs i instants emotius apel·lant a un sentimentalisme controlat i efectiu. No és una cinta radicalitzada, sinó un exercici d’efectiu realisme (Quim Casas, Conflictes i identitat, diari El Periódico, 25.07.2014)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!