Club 7 Cinema

El cineasta, escriptor, estudiant de sociologia i professor de cinema Cristián Jiménez (1975, Valvídia, Xile) va començar amb una etapa de curtmetratgista i va debutar en els llargmetratges amb Ilusiones ópticas (2009) —seleccionat a Horitzons Llatins de Sant Sebastià 2009, film coral, juxtaposició fragmentària de plans fixos, amb tot de personatges en situacions que semblen irreals… simples il·lusions òptiques!—. El 2011 va presentar Bonsai a Un Certain Regard del Festival de Canes, adaptació de la novel·la homònima del jove poeta i crític xilè Alejandro Zambra, que va desenvolupar a la Residència de la Cinéfondation el 2010 i posteriorment guanyà el premi Cinéma en Constructión 19 al marc dels Rencontres Cinémas d’Amerique Latine que tenen lloc a Tolosa de Llenguadoc. Avui, entra en competició a Sant sebastià 2014, amb La voz en off, havent format part de Cine en Costrucción 25, a Tolosa, aquest mateix 2014.

https://www.youtube.com/watch?v=ieoYGyL4lUU

La Sofia (Ingrid Isensee) fa temps que va tornar a Valdívia. En canvi, l’Ana (María José Siebald), la seva germana acaba d’arribar-hi, després d’haver estat una colla d’anys a França fent un doctorat. La Sofia és vegetariana, ha criat els fills com a perfectes vegetarians, però ara es troba que se li deleixen per menjar carn. Mentrestant, l’Ana malda per trobar una casa. Professionalment, la Sofia no acaba d’anar bé; tot al contrari d’Ana, a qui les coses li van bé. De sobte, un fet altera la vida de totes dues: la seva mare es queda sola, perquè el pare, sense donar cap explicació, decideix anar-se’n de casa. És així que l’Ana i la Sofia, que ja en tenen més de 30, tornen a ser filles i germanes; tornen a perdre’s, volent-ho o no, en el laberint dels petits escàndols familiars.

Qualsevol família -diu el cineasta- cova tensions i secrets que sobreviuen, però que també es transformen. Hi ha fets dels que no es parla, però no desapareixen. Al contrari, es mantenen vius tossudament, disposats a reaparèixer en qualsevol moment, fins i tot al cap dels anys. En aquesta pel·lícula -continua Cristian Jiménez-, els fets familiars aporten una capa dramàtica especial; si bé no m’interessa bastir el retrat d’una família disfuncional o parlar de la separació de gent gran i la crisi que això desferma en la resta de la família. El que m’interessa és, sobretot, una segona capa en què la Sofia i la seva germana, l’Ana, miren d’encarar aquests fets i parlar-ne. El diàleg esdevé el centre de la pel·lícula. I la banda sonora, el seu cor. Així doncs, les paraules són la clau d’aquesta pel·lícula. No tan sols pel que s’hi diu, sinó també pel que s’hi calla. Aquesta família sembla que no tingui vocabulari per a parlar del que estant vivint. Però les paraules són també concretes. Ones sonores que es toquen, que busquen el cos de l’altre.

Més informació: Imdb.

Crèdits fotogràfics: gentilesa del Festival de Sant Sebastià.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!