Club 7 Cinema

Una selecció de fragments de crítiques i comentaris publicats en català sobre El Congrés, d’Ari Folman.

Es tracta de crítiques o articles publicats a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

(..) una pel·lícula estranya, fascinant i inabastable que projecta al futur unes inquietuds sobre un present en què s’expandeix un entreteniment alienant i controlat (..) Amb la reproducció de la seva imatge (que, a més, no envelleix) dins l’univers 2.0, els actors desapareixerien com a subjectes. Restaria el gest, però sense humanitat i, per tant, sense afectes i idees. La imatge digitalitzada satisfaria l’antic desig tirànic dels poderosos de la industria audiovisual: convertir els actors (i també els espectadors) en objectes manipulables dins de ficcions uniformement seriades. Ari Folman és un resistent davant d’aquest desig totalitari (..)  Folman presenta una distopia, un hipotètic món futur en què s’estimula la dissolució de la identitat: els éssers ja no són, sinó que volen convertir-se en un model (Imma Merino, No al control, diari El Punt Avui, 29.08.2014)

Entre les possibilitats més infrautilitzades pel cinema hi ha la de convidar l’espectador a somiar despert (..) La nova pel·lícula de l’israelià Ari Folman, s’incorpora a aquest selecte club de films capaços de meravellar els sentits i d’electrificar l’intel·lecte (..) Folman decideix barrejar imatge real i animació, per perfilar un cinema quasi abstracte en què les idees prenen forma a partir d’una recerca contínua de la bellesa (..) Una elegíaca radiografia d’un moment d’incertesa (Manu Yáñez, El Congreso, diari Ara, 29.08.2014)

Ari Folman torna al malson rotoscòpic (..) Aquest cop renuncia a la dimensió històrica, a aquella expiació de culpa del fill del Pròxim Orient. Renuncia, de fet, al planeta Terra, per ficar-se de ple al país d’Oz, que sembla laportada del Sargent Pepper’s amanida amb cameos sensacionals (..) L’argument no és més que una variació del tòpic de l’actriu que ven la seva ànima al diable, una encarnació de Laura Dern als laberints d’Inland Empire en la pell de Robin Wright (..), fent de Robin Wright (Josep Lambies, El Congreso, Time Out Barcelona, 29.08.2014)

(..) una fascinant faula distòpico-lisèrgica de gran creativitat visual i conceptual, per la qual circula un discurs sobre el temps, en algun passatge tirant a cursi, i sobrades reflexions sobre l’star system, els paradisos artificials, la fi d’una era, els perills del totalitarisme, etcètera. Les cites cinèfiles (un parell d’homenatges a Kubrick, la irrupció del Clint Eastwood de Leone i un llarg, llarg etcètera) són agraïdes en el conjunt d’aquesta obra inusual, tan excessiva com encisadora. O al·lucinògena (Jordi Batlle Caminal, El Congreso: digitalitzar-se o morir, diari La Vanguardia, 29.08.2014)

(..) interessant joc especulatiu amb la realitat i la ciència-ficció, amb el cine amb personatges reals i la fantasia d’animació (..) Pel·lícula precisa i crítica sobre l’actual situació de Hollywood, s’empantanega una mica en tota la segona part, en què mitjançant un tipus d’animació molt personal però a vegades una mica lletgista, es mostra l’assistència de l’actriu a un congrés que rebel·la el canvi dràstic d’un món que ja no tornarà (Quim Casas, La imatge escanejada, diari El Periódico, 29.08.2014)

Crèdits Fotogràfics: El congrés (© Golem)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!