El bloc d'en Jordi Martí

President de la Federació de Barcelona de Convergència

5 de gener de 2011
Sense categoria
4 comentaris

VULL SABER LA VERITAT

Quan el nou Govern del President Mas encara no fa ni una setmana que ha près possessió, comencen a sortir a la llum, en un exercici de responsabilitat i transparència sense precedents a Catalunya en els darrers anys, les primeres dades oficials sobre l’estat de comptes de la Generalitat i del sector públic a Catalunya. Dades preocupants que confirmen el que tothom imaginava: la gestió econòmica dels Tripartits han portat Catalunya i les seves institucions ben a prop del col.lapse i de la fallida.

Mentre ses majestats els Reis Mags arriben a totes les ciutats i viles de Catalunya, carregats de regals i il.lusions per els més petits -i també per a molts adults-, un servidor no para d’encaparrar-se i d’intentar interpretar el sentit de les primeres declaracions del President Mas i del Conseller Mas-Colell, en relació a l’estat de les finances de la Generalitat i als sacrificis que ens esperen a la majoria dels catalans, al menys els propers dos anys. En un intent de racionalitzar els sentiments i de processar les dades i les xifres que ens arriben, i en el benentès que es tracta de xifres provisionals que no seran definitives fins que no es disposi de la liquidació del pressupost de l’exercici de 2010, em disposo a posar negre sobre blanc les primeres impressions d’urgència, assumint el risc d’anticipar conclusions no prou contrastades:

1- Els governs Tripartits, en especial el presidit per José Montilla, han estat uns pèssims governs. Han enfonsat el país econòmicament, políticament i anímicament.

2- El Govern de José Montilla, inclosos els patriotes d’ERC, ha mentit a la població, al Parlament de Catalunya i als mercats sobre la situació real de les finances de la Generalitat. En un intent de maquillar els comptes i l’herència que havia de rebre el nou Govern, davant l’opinió pública i publicada, van fer entrega d’un informe sobre el dèficit i l’endeutament de la Generalitat més fals que un duro sevillano.

3- La llegenda urbana que ha circulat durant anys per les redaccions dels mitjans de comunicació i per nombrosos circuïts acadèmics i polítics, relativa a l’expertesa i a la brillantor del Conseller Antoni Castells ha quedat, definitivament i devastadorament, al descobert. Com ja he esmentat en alguna ocasió anterior en aquest bloc, ara ja sabem les raons que van portar Castells a no accedir a les llistes del PSC-PSOE en aquestes passades eleccions i les que el porten a mantenir un prudent silenci des del 28-N.

4- El capteniment del President Mas i del nou Govern, informant els catalans, amb realisme però sense catastrofismes, de la situació econòmico-financera de la Generalitat és un gest d’una valentia política més que destacable. Seria absurd fer interpretacions de curta volada sobre si aquestes afirmacions podrien arribar a servir per justificar determinades mesures o per intentar forçar una negociació sobre el Pacte Fiscal, més necessari que mai, amb el nou Govern espanyol que surti de les urnes el 2012.

5- Cal celebrar la fí d’un estil polític, el del socialisme, basat en el no reconeixement de la situació real del país i la seva economia (com va fer ZP el 2008 negant l’existència de la crisi econòmica), basat en la manca de valentia per impulsar les mesures adequades per lluitar contra la crisi, i basat en la manca de full de ruta i de capacitat política per negociar amb els agents socials.

6- Malgrat la gravetat de la situació, vull un Govern que expliqui a la gent la radiografia real de la conjuntura que ens ha tocat viure i patir. Cal explicar les coses com són, amb pedagogia. Cal donar exemple i fer allò que demanes que faci la resta del país. Amb honradesa i amb austeritat, acceptant els errors que es puguin produir i treballant de valent, colze a colze amb la societat. 

7- Exigeixo saber la veritat. Vull saber les mesures que es prendran per pal.liar la crisi. Acceptaré sacrificis i assumiré renúncies; però a canvi vull gent responsable i preparada al capdavant dels governs, fulls de ruta clars, sentit comú, eficàcia i capteniments exemplificadors, des de la coherència entre el discurs i la pràctica. Amb els governs Tripartits, ja he fet tard per demanar-ho, i espero que per molts anys. Confio amb el President Mas i el programa polític de CiU. El meu President i el meu projecte polític des de fa més de 30 anys. I confio encara més amb els catalans, un poble amb mil anys d’història que s’ha refet nombroses vegades de les més humiliants derrotes.

8- Tots els governs han tingut els anomenats cent dies de gràcia, o de cortesia parlamentària. El Govern del President de Mas, no els tindrà. L’oposició, encara noquejada pels desastrosos resultats electorals del Tripartit, sense credibilitat ni lideratges, ja comença a criticar el Govern, quan encara ni s’han encaixat totes les peces de les dotze conselleries que formen el Govern. Es realment ridícul, grotesc i temerari que el PSC-PSOE, Esquerra i ICV, que tots junts i per separat ens han portat a la ruïna, ara vulguin donar lliçons d’excel.lència política a CiU i al President Mas. Com s’ha escrit aquests dies, el Tripartit no solament va perdre tota legitimitat per governar, sinò que també l’ha perdut per fer oposició durant una llarga temporada.

9- Cal exigir al nou Govern que posi en pràctica aquells compromisos adquirits durant la campanya electoral. Artur Mas i els candidats de CiU, de manera responsable i modèlica, van assumir-ne ben pocs que portessin associades grans despeses o grans pressupostos. La política ha de recuperar credibilitat i reconeixement social, i per això és bàsic que els governs executin i despleguin polítiques lligades a les propostes efectuades durant la campanya electoral. I de moment, les primeres passes del Govern del President Mas van en aquesta direcció.

10- La situació és delicada i els ajustos i retalls seran inevitables. Però cal també demanar -i avui mateix ha arribat el compromís del President Mas i dels Consellers de Benestar Social i Família i de Salut en aquest sentit- que les prestacions i la xarxa de suport als que més pateixen no siguin objecte de les restriccions que caldrà aplicar a d’altres àrees i partides.

I per finalitzar, no em referiré als que ho fien tot a la independència per demà, proclamada unilateralment i sense negociació amb els poders de l’estat, i a l’expoli fiscal de 20.000 milions a l’any que perpetra l’estat espanyol als catalans. La política l’ha de fer gent seriosa, que sàpiga que porta entre mans, conscient de les nostres febleses i de les fortaleses dels adversaris. Mai renunciarem a la llibertat nacional plena; però cal parlar-ne poc i treballar per ella, cada dia. Amb ambició, però amb contenció.

  1. “La política l’ha de fer gent seriosa, que sàpiga que porta entre mans”. Això és troç d’un acudit fàcil -i “verd (ecologista)”-, no?

    Atentament

  2. La situació econòmica en què ha quedat la Generalitat pot qualificar-se de catastròfica. Quan hi ha una catàstrofe, d’entrada cal mirar de salvar la situació fins on sigui possible, però immediatament cal anar a l’anàlisi de les arrels del problema.

    Gastar el que no es té és una pràctica comuna; de vegades fins i tot necessària quan el que hi ha en joc és molt gran. En aquests casos se sol seguir el criteri del general De Gaulle, que deia que els temes econòmics eren simples problemes d’intendència.

    Però hi ha límits, és clar, i tot porta a pensar que s’han superat tots, i que ara els problemes d’intendència se’ns menjaran la legislatura i erosionaran el futur.

    Sembla fora de tot dubte que els dos Tripartits han gastat sense mesura, i no sempre assenyadament, però abans de fer una condemna global i sense matisos, no seria just d’ignorar totes les dades del problema.

    Una de les dades és força coneguda, i s’anomena dèficit fiscal: si Catalunya els quatre darrers anys hagués tingut un dèficit fiscal només de solidaritat – a l’estil dels länder alemanys -, avui no tindria dèficit sinó un petit superàvit. La sagnia econòmica del sistema de finançament – i annexos, en forma d’inversió estatal a Catalunya – és colossal, i plantejar el problema ara i adés és imprescindible.

    Serà de mal plantejar, però. Fa quatre dies tant els qui ara són al govern com la majoria dels qui són a l’oposició consideraven  satisfactori el sistema previst al nou Estatut: per això ens van induir a votar-hi favorablement!

    Hi ha un segon aspecte, igualment important, i que en general no es tracta tant: el de la despesa autonòmica induïda. Tot seria més fàcil si l’estat central tingués uns recursos i unes despeses, i l’administració autonòmica uns altres recursos i unes altres despeses. Però això no és així. Darrerament s’ha incrementat la tendència del govern central a fer-se el generós creant normatives, generalment de subvenció, que després resulta que no tenen dotació a l’administració central – o no en tenen prou – i que han d’executar i sufragar les comunitats autònomes, tant si poden com si no poden, tant si ho consideren prioritari políticament com si no. És la manera de mantenir-les com a simples agents de descentralització administrativa i d’ofegar-les econòmicament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!