Club 7 Cinema

Ran de l’estrena a part de la nostra cartellera d’ A touch of Sin (Tian Zhu Ding | A Touch of Sin | Un toque de violencia), reprodueixo el comentari que en vaig publicar el 17 de maig de 2013 a Vilaweb a Canes.

A començament de la dècada del 2000, les ficcions de Jia Zhangke tenien de protagonistes gent que deambulava sense nord, en el context de les vertiginoses transformacions que experimentava el país. Aquest 2013, amb A touch of Sin -presentada a la competició de Canes-, retroba personatges que segueixen rondant com perduts, però ara ni tan sols són una fantasmagoria en la devastació generada pel desenvolupament com a Natura morta (2006), ara esclaten -en actes violents-, exasperats, desesperats. Són gent que no encaixa en les transformacions de la Xina; de regions que, lluny de treure’n cap profit, acaben sent terra d’emigració que nodreix de mà d’obra barata i carn de prostitució els grans beneficiats…

Jia Zhangke estructura el film en quatre històries de violència, ambientades a diferents zones del país. A la primera, un miner d’una regió del nord-est lluita infructuosament contra l’enriquiment de les autoritats locals a costa de la comunitat, en el procés de privatitzacions, i, quan no pot més, acaba a trets. A la segona història, un home, per a trobar un futur diferent, ha deixat enrere la família a la zona de Chongqing, al sud-est, prop de la descomunal presa de les Tres Gorges, i ha agafat tant de gust a la pistola com als diners que guanya delinquint. Al tercer episodi, una noia que se n’ha anat del lloc de naixement, condemnat a desaparèixer, treballa de recepcionista en una sauna eròtica de Hubei, a la Xina central, però les seves aspiracions d’una vida millor van de frustració en frustració i quan és víctima d’un assetjament sexual esclata, comportant-se com una sanguinària criminal de films d’arts marcials -aquí s’hi pot veure la mà del japonès Takeshi Kitano, coproductor-. I al quart relat, un xicot d’uns 19 anys que va canviant alegrement de lloc de treball en una “zona econòmica especial” acaba éssent conscient de les condicions d’explotació laboral i personal que esclavitzen els joves i comet un acte irreparable.

No hi ha cap meandre estètic. En aquesta ocasió Jia Zhangke ha fet prevaldre la narració i l’impacte del galdós quadre social que pinta. Òbviament, utilitza els paisatges com a rerefons significatiu; però el centre d’atenció són els seus personatges i entorn humà. Ha tingut cura d’enllaçar d’una o altra manera les quatre històries, amb reconeguda pretensió de reforçar el conjunt com una imatge de la Xina contemporània. I si algun retret se li hagués de fer, fóra que, en els amunts i avalls dels protagonismes, hi ha moments que acaba descol·locant topogràficament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!