Club 7 Cinema

Max von Sydow i Matt Dillon han estat guardonats amb els premis Donòstia 2006. Em sembla indiscutible el reconeixement a l’actor suec la carrera del qual va lligada ben fortament a la filmografia d’Ingmar Bergman. En guardonar-lo, els Donòstia s’honoren. Hi ha premis que fan honorables els que els reben, però n’hi ha d’altres que s’honoren en ser concedits a personalitats d’una alçada indiscutible. I aquest és el cas del Donòstia 2006 a Max von Sydow. En canvi, figues d’un altre paner és el que s’ha atorgat a Matt Dillon.

Com segurament recordeu, ells dos van coincidir, al costat de Sean Young i Diane Ladd, a Un petó abans de morir / A kiss before dying / Un baiser avant de mourir / Un bacio prima di morire, la pansida adaptació que el 1991 James Dearden va fer de la novel·la d’Ira Levin ? ja duta abans a la pantalla, el 1956, per Gerd Oswald, amb Robert Wagner, George Macready, Joanne Woodward i Mary Astor?.

Permeteu que centri, ara, la meva atenció en Matt Dillon; un actor a qui he seguit molt de prop des de 1983, que ens ha regalat moments extraordinaris en films com ara Rumble Fish / La ley de la calle / Rusty James / Rusty il Selvaggio, de Francis Ford Coppola; Drugstore Cowboy, de Gus van Sant; The Saint of Fort Washington / La saint de Manhattan / Fort Washington-Vita da cani, de Tim Hunter; Crash / Collision / Crash-Contatto físico, de Paul Haggis o Factotum, de Bent Hamer. Tanmateix, una mena d’estrella intermitent, que brilla i s’apaga, per tornar, quan ja ningú no hi pensa, a ser visible al firmament del cinema nord-americà. I paradoxalment, compta amb un cert prestigi gairebé a nivell mundial, que a vegades resulta del tot incomprensible.

Matt Dillon té la virtut i la limitació d’estar sempre "on the verge of the stardom", arran de l’estrellat; però vorejar-lo no vol dir aconseguir-lo, sinó una situació més ambígüa: mig intel·lectual, mig sex-symbol; mig Actors Studio, mig "faig de tot"; mig Nova York, mig Hollywood; mig independent, mig dependent de l’engranatge de les majors… Ell i el seu agent de tota la vida ?Vic Ramos? atresoren el mèrit d’haver esquivat els cants de sirena de la fama prefabricada pels "moguls" de Hollywood ?que van encisar i catapultar un altre noi de la seva generació, Tom Cruise?; però, caram, ells dos també traginen la galdosa virtut d’una tria dolentíssima de projectes, en què Matt Dillon hi sobra, no s’hi troba, li queden curts… Certament, això li ha permès d’anar treballant, sense renunciar a una certa vida urbanonovaiorquesa a la qual no està pas disposat a renunciar i, sobretot, sense haver d’anar a raure a les telesèries o a les telemovies ?destí ineluctable de molts coetanis seus?. Ara, ha tingut sort que molta gent ni li ha vist aquesta mena de pel·lícules, perquè altrament el prestigi, l’aurèola que l’envolta, faria temps que s’hauria esvaït.

Diria que li han donat el premi Donòstia en base a aquesta mena de prestigi mig cec de què gaudeix i coincidint amb l’any que aquí s’han vist Crash i Factotum, films en què el seu registre s’avé certament a la millor (i per alguns també pitjor) tradició de l’Actors Studio, versió Marlon Brando. Ho diria, si no fos que la seva presència a Sant Sebastià l’hem d’emmarcar en la gira europea de promoció d’una pel·lícula ?You, Me… and Dupree? distribuïda per UIP, la multinacional nord-americana que ha aportat al Festival, si més no, alguns títols de renom.

Em veig a venir que el Matt Dillon de You, Me… and Dupree tindrà poc a veure amb el dels films pels quals segurament li han concedit el premi Donòstia. La veurem i en parlarem, si en sortir del cinema em queden ganes de tornar a pensar-hi. Perquè, escolteu, seguir la carrera del xicot ha estat una prova duríssima per a mi al llarg de tots aquests anys. Et podia interessar el que feia a Over the edge (1979), a Tex (1982) i, per descomptat, el seu Dallas d’ Outsiders (1983); però també et trobaves amb coses com Little darlings (1980), Liar’s Moon (1982), The Flamingo Kid ?valga’m Déu!? (1984) o la seva descomunal relliscada a Target, el poc inspirat thriller europeu d’Arthur Penn, amb un Gene Hackman que bregava per salvar la funció. I així podríem anar seguint. La dèria de seguir una filmografia peti qui peti et du a veure celuloide directament per llençar i que du per títol coses com Rebel (1985), Native son (1986), The big town (1987) ?quina sobreactuació!? o Golden gate (1994); però també cintes menors que tenen el seu què, mal sigui com a productes remotament contraculturals o neobitniks o de certes complicitats diguem-ne marginals: Kansas (1988), Bloodhounds of Broadway (1989), Singles (1992), Frankie Starlight (1995) i fins i tot productes tan comercials com In and Out (1997) i There’s something about Mary (1998). Entremig queden petits oasis ?tampoc particularment remarcables pel que fa a ell, Matt Dillon? com To die for (1995) i Beautiful girls (1996).

A cavall d’un cert estancament en rols d’etern "rebel" ?terme present en diversos títols o traduccions de títols de films que ha protagonitzat i, alhora, emprat abastament pels seus publicistes (actor "rebel", del Hollywood "rebel"), que no s’han estat d’emparentar-lo cinematogràficament amb James Dean ("rebel" sense causa)?, Matt Dillon ha ssumit gairebé sempre personatges que van a contracorrent o que els toca el rebre. Això sí, sempre amb un no sé què de tocat i posat, d’elegància somorta o explícita, de seductor amb bonhomia. En força casos, es nota una implicació personal amb el director del film o amb el seu context o amb la mena de rol que encarna. És el cas, per exemple, d’ Albino Alligator, que el 1996 va marcar el magre debut com a cineasta del seu amic i excel·lent actor Kevin Spacey i en la qual Matt Dillon no aconseguia superar la superficial caricatura del personatge. A Women and Men 2 (episodi Return to Kansas City) (1991) incorporava un boxejador derrotat eixit d’un conte d’Irwin Shawn, mentre que Kyra Sedgwick encarnava la seva dona. I costa no veure el vincle amb aquesta companya en el fet que ell tingui un cert paper a Loverboy (2005), que ella protagonitza  i coprodueix, entre altres, amb el seu marit i director del film, Kevin Bacon. Tancant el cercle, cal recordar que Kevin Bacon era el productor executiu i coprotagonista de Wild things, el recargolat i fascinant thriller que John McNaughton dirigí el 1998, en el qual no tan sols Bacon exhibia impúdicament i gratuïtament les seves intimitats, sinó que el pudibund Dillon arribava al límit de l’erotisme a què sembla disposat a arribar, fent-s’ho alhora amb Denise Richards i Neve Campbell. A Singles, de Cameron Crowe, Dillon no tan sols gastava una paròdica i immensa cabellera, sinó que acomboiava aquest film, en la banda sonora del qual trobem grups i bandes musicals que, de sempre, ell ha confessat ser-ne seguidor.

Potser des que ha fet els quaranta anys ?va nàixer el 18 de febrer de 1964?, s’ha obert a un ventall més ampli de personatges; si més no, malda per deixar enrere una certa pretensió de gravetat que fins aleshores potser li havia pesat massa en la tria de projectes i personatges. Deixeu-m’ho dir ràpidament: em temo que ara potser s’ha anat massa a l’altre cantó, la lleugeresa. Així com abans, en una tòpica comèdia romàntica com Mr. Wonderful (1993) ?potser sí, un pèl blue collar?, el seu carisma, els seus posats, les seves mirades hi pesaven massa, un simple inconvenient argumental ell el convertia en ganyota i no sé si mal de ventre; ara, amb cosetes com One Night at McCool’s (2001), Herbie Fully Loaded (2005) i ?pel que m’ensumo?  You, Me… and Dupree (2006), la seva presència és com esmunyadissa, deliqüescent, convencional. Tanmateix, els errors de tria no els ha deixat pas: un desastre infumable com Employee of the Month (2004) en dóna fe.

L’aurèola de "persona interessant" que envolta Matt Dillon l’ha forjada en gran mesura l’aparell publicitari que l’ha envoltat des que el noi tenia 14 anys. D’una fotogènia ostensible i molt avinguda a l’estètica del moment, s’ha posat molt sovint davant la càmera dels fotògrafs de moda i més famosos. Algun dia en faré la llista: és impressionant el munt de fotos d’estudi que li han fet al llarg de la seva llarga carrera i que han omplert portades i planes senceres de revistes de cinema i de moda, a més de ser mostrades en exposicions importants, en alguns casos concrets. Andy Warhol l’esmenta a les seves memòries amb alguns comentaris que grinyolen de debò i que no li deuen fer gaire gràcia, ni a Dillon, ni al seu representant; però aquest influent gurú del pop el va incorporar al seu món iconogràfic ?dibuixos, quadres, fotografies…?. Bruce Webber no tan sols li va fer un treball fotogràfic que ha donat la volta al món, sinó que li va fitxar els germans ?Kevin, Paul, Tim…(tots s’assemblen prou entre si)?, per al seu curtmetratge, Beauty Brothers (1987): cinc vinyetes cinematogràfiques sobre l’amor, el desig, perspectives i frustacions de la joventut. Gus van Sant el va fer present ?així com al seu germà Kevin? al llibre 108 Portraits. I, a partir d’aquí, aneu passant al camp dels fotògrafs que tenien o han aconseguit un gran renom al món del pop o de la moda i, dels millors, Matt Dillon n’ha estat model.

Si Giorgio Armani no hagués existit, em sembla que Matt Dillon se l’hauria inventat. La simbiosi ha estat total entre l’estil del modisto italià i la imatge i el tarannà que l’actor ha volgut donar; més enllà fins i tot del vincle comercial que els unia ?si no tinc mal entès?. Per cert, parlant de contractes que dónen imatge, plana el dubte sobre si la seva relació amb Cameron Díaz estava estipulada en paper, per afigurar davant del públic com interessava a la poderosa agència de càsting que s’encarrega de promocionar-los entre els productors i cara als espectadors. Si us he de ser franc, això m’importaria ben poc, llevat del fet que posaria en evidència una certa "venda" de la vida privada, que no escauria gens a una "personalitat" com la de Matt Dillon. D’altra banda, per si us interessa, sapigueu que també hi ha força indicis que la relació sentimental anava de debò, al marge que l’agència de càsting l’aprofités mediàticament. D’aquella història, el que em va cridar l’atenció fou la manera com va acabar: la raó oficialment esgrimida per explicar el trencament fou que ella volia viure a Los Angeles i ell no estava disposat a deixar Nova York…

En canvi, el que em sembla molt "arreglada" és la història que se’ns ha explicat des de 1979, que un caçatalents el va descobrir a un institut de secundària… Home, pot ser; però, d’una banda, això anava molt bé per reforçar la imatge de l’actor per a personatges d’adolescents revels, buscant la identificació del públic: que fes "campana" a classe quan el caçatalents el va trobar, era una premonició de les "campanes" que acabaria fent en Rusty James o del comportament d’en Dallas o…? A mida, diria que s’ho van empescar! Per altre cantó, Matthew Raymond Dillon ?que així es diu realment en Matt?, ve d’una família en què el germà de l’àvia, Alex Raymond, fou el creador de Flash Gordon, Jungle Jim i Rip Kirby i un altre germà, Jim Raymond, va dibuixar durant 40 anys el personatge de Blondie per a Chic Young. Per tant, el xicot va crèixer en un entorn raonablement sensible a permetre el desenvolupament del potencial expressiu dels fills. I, de fet, el seu germà Kevin també és actor i el gran, Paul, va trebalar en alguna pel·lícula però tirà cap a altres activitats artístiques. Per cert, ja que parlem de la família, una dada significativa: Matt Dillon va nàixer i crèixer en una zona residencial, força benestant, de l’Estat de Nova York ?poc a veure, doncs, amb la imatge de marginalitat que se li ha volgut afigurar?

Mireu, al film City of Ghosts (2002), amb què Matt Dillon va debutar com a director ?després d’una experiència anterior, amb un episodi de la sèrie televisiva Oz?, es nota força allò que per Barcelona en diríem una "pijería". Tot i l’evident admiració que demostra tenir per Cambotja, la seva història i els tràngols que han passat i, malgrat la bona voluntat que ostensiblement el mou, durant la visió de la pel·lícula no et desempallegues de la sensació que allò és gairebé el pretext d’una colla de nois de casa bona per córrer per aquells móns de Déu. I no es quedà pas curt: el guió, de Barry Gifford; al repartiment, James Caan, Gerard Depardieu, etc.

El tabac, fumar, l’estil que gasta amb les cigarretes emparenta cinematogràficament Matt Dillon amb Humphrey Bogart ?i potser no tan sols el tabac?. Tant és així que prestiogioses publicacions tabaqueres l’han près com a aliat i prosèlit i ell, per cert, s’hi ha ben avingut.

Configura també la imatge pública de Matt Dillon la seva passió per la literatura i per la música. Si més no, per alguns escriptors i per alguns cantants. Les cròniques sovint el situen com a oient en lectures de textos i presentacions de llibres, i remenant discos en botigues especialitzades ?el titllen d’aficionat al col·leccionisme de vinils?. Vés a saber el que hi ha de cert; però, certament, un nom propi l’arrossega de fa anys: Jack Kerouak. Sembla que, a l’època de The Outsiders, així com ell i la novel·lista Susan E. Hinton van atabalar Coppola perquè dués al cinema The motorcycle boy ?que donà peu a Rumble Fish?; Matt Dillon també bregà per convèncer-lo que adaptés A la carretera (On the road), amb ell ?el Matt? de protagonista, sobretot quan tingués l’edat adequada. I Coppola en comprà els drets ?o ja els tenia?, però no tirà endavant cap projecte que inclogués Dillon, ho acabà deixant als seus fills i finalment sembla que ho ha deixat en mans de Fernando Meirelles. Mentrestant, ja fa uns anys ha sortit al mercat un audiobook en què Matt Dillon relata A la carretera. I, pel que fa a la música, a part de videos i documents que li acrediten els gustos i passions, permeteu que remarqui la seva participació a la sèrie televisiva Fishing with John Lurie, en què va tenir el privilegi de ser el convidat d’un dels capítols ?a cada episodi de la sèrie, Lurie s’endú un col·lega a pescar…?

Podria anar escrivint i no acabaria mai; de manera que ho hauré de deixar aquí. No voldria acabar, però, sense comentar breument dues coses. D’una banda, constato que Matt Dillon té la seva clientela al mercat dels caixers de DVD. Sí, moltes de les pel·liculetes que no han arribat ni a les sales (a casa nostra) o que hi han passat fugaçment, han sortit en DVD, amb Dillon com a principal reclam d’uns consumidors poc exigents, a qui probablement no ha molestat gens la bonhomia dels seus personatges, i a una part dels quals pot haver resultat físicament atractiu. És una constatació que no es limita en el seu cas: hi ha una mena d’actors i d’actrius que passen sense ressó per la cartellera, però tenen el seu públic al home cinema. A més, com que a les distribuïdores de DVD, aquestes pel·liculetes els surten prou barates, es pot dir que sempre en trobes al caixer.

Finalment, vull tan sols explicar en ben poques ratlles que seguir molt i molt la carrera de Matt Dillon m’ha ajudat, al llarg d’aquests anys, a aprendre coses sobre com treballen les agències de càsting, com es gestiona el que anomenem "la fama", en què consisteix realment actuar al cinema, a copsar el caire fugisser de l’èxit i la importància de l’art interpretatiu… Sobre la marxa, he contrastat la seva evolució i la de gent més estrella, com en Tom Cruise, més "actor", com en John Malkovich… M’ha permès descobrir com una part de la crítica menysté incomprensiblement els actors, com la premsa (fins i tot la "seriosa") els sol tractar com a carnassa per alimentar les feres de la fama i les vanitats… Podria haver-hi arribat d’altres maneres; però quan vaig començar a reflexionar sobre aquestes coses era l’època de Rumble Fish, el meu film de capçalera, i per allà vaig començar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!