Club 7 Cinema

Hi ha pel·lícules dolentes de què no val la pena parlar, malgastar ni cinc minuts escrivint-ne res, ni fer perdre temps al lector. Seria el cas d’ “Ocho apellidos vascos”, si no fos perquè, havent-se convertit en un fenomen de taquilla i éssent una comèdia amb tant de prejudicis i tendenciosa, convida a parlar-ne.

Com a comèdia, tot és forçat. Això no fóra en si mateix un problema, perquè s’admet convencionalment en el gènere, si així es dóna pas a situacions còmiques. La versemblança sol cedir terreny a la hilaritat; el realisme estricte al surrealisme o a la deformació caricaturesca. Per tant, cal admetre-li que resulti increïble i forçat fins i tot el punt de partida del film: que el xicot sevillà travessi tota la Península Ibèrica per anar a tornar la bossa de mà , amb el mòbil i el DNI, a la mossa basca de qui –pel que diu– s’ha enamorat, amb voluntat no pas d’anar a gaudir de la noia o amb la noia un parell de dies –comprensible en un “ligón” com ell–, sinó per a convèncer-la que torni amb ell a Sevilla –sic!–. El problema és que tot això, més que a situacions còmiques, dóna pas a un reguitzell de tòpics –bogadejats i reiteratius–, tendenciós i carregat de prejudicis, per acabar d’adobar.

No és del tot cert –com s’ha dit– que la pel·lícula vagi dels acudits i, sí, els tòpics sobre bascos i andalusos. Dels sevillans, se’n deixen anar ben pocs, i molt simpàtics; en canvi, dels bascos, se’n metrallegen un munt. Però no pas tots els que es podria haver deixat anar. Per exemple, sobre el plaer d’aquella gent pel bon menjar o pel seu amor a la terra. No, això hagués estat concedir-los la possibilitat de ser bona gent, gent normal. El tractament d’ “Ocho apellidos vascos” és talment com el d’un infiltrat a les línies enemigues nazis –per exemple–. L’altre, el basc en aquesta ocasió, està dibuixat amb trets molt simplificats, els necessaris perquè es vegi l’infiltrat “patint” en la seva missió en territori “comanxe”. I aquesta simplificació, certament, respon a una caricatura, que pot tenir els seus moments simpàtics –per a alguns, divertits–, però és ideològicament molt esbiaixada. Com escau a una producció de l’anticatalana Telecinco, a un guió del basc Borja Cobeaga i pot ser que hi tingui alguna cosa a veure –en tot cas, la responsabilitat– la direcció del madrileny Emílio Martínez Lázaro.

Els abertzales són gamarusos –tant? I manipulables! Algun n’hi deu haver d’intel·ligent, no?–, els pares bascos són durs de mollera –i els pares andalusos, què deuen pensar quan la filla se’ls casa amb un foraster?–, l’eusquera se l’empassen satisfets els bascos amb quatre paraules mal apreses –talment com un turista estranger fa per casa nostra, quan vol fer-se el simpàtic–, “els bascos, molta independència però els agrada allò espanyol” –diu l’espanyola Carmen Machí en un moment de la pel·lícula–, els sevillans poden ser curts de gambals però van plens de vida i els bascos són aspres i malcarats –?!–…Potser la seqüència que més mal fa és la final. El País Basc, amb la verdor dels seus paisatges i aquelles cases, apareix bonic al film, però tractat visualment amb fredor; a diferència de Sevilla, vista amb calidesa –al començament de la pel·lícula, amb focs artificials i tot, amb el pretext de la “Feria”–. Al final, amb la calesa sevillana duent la parelleta, aquella festívola terrassa de bar i els Del Rio cantant “Sevilla tiene un color especial”, la pel·lícula esclata en una celebració audiovisual d’haver tret els protagonistes d’allà… i allà és el País Basc que la pel·lícula ha pintat magre.

No és estrany que els espanyols riguin a pleret amb aquesta comèdia pèssima, perquè els hi abonen una perspectiva de les coses en què probablement es poden sentir identificats i l’humor fàcil, costumista, populista, n’és un vehicle eficient. Quedi constància, tanmateix, que també molts catalans els riuen les gràcies –tot i que de quatre sortides gracioses, la cosa no passa–. És que davant la comèdia tot s’hi val? S’hi renuncia al mínim sentit crític? Es veu que sí. Però permeteu una pregunta: No s’avé plenament, la ideologia d’aquesta pel·lícula, amb l’Espanya que diem que no ens entèn, en el procés pel Dret a Decidir?

FOTO © Universal Pictures International Spain Ocho apellidos vascos, d’E. Martínez Lázaro