Club 7 Cinema

Ida és una pel·lícula sobre la identitat, la família, la fe, la culpa, el socialisme i la música: així la presenta el seu propi autor, el cineasta d’origen polonès establert a Anglaterra, Pawel Pawlikowski.

Premiada per la Crítica Internacional al Festival de Toronto 2013 i guardonada com a Millor Pel·lícula en certamens internacionals com els de Londres, Varsòvia i Xixón, la seva estrena a casa nostra està tenint un èxit fins a cert punt inesperat.

Sobre aquest relat sobre la noia òrfena que, a la Polònia dels anys seixanta, és a punt de fer-se monja quan descobreix que és jueva salvada dels nazis i que té una parenta viva, advocada comunista implicada en sentències a catòlics i que, quan la guerra féu passar els ideals per davant de la família… Pawlikowski ha declarat: Volia fer una pel·lícula sobre la Història que no semblés una pel·lícula històrica; un film moral, però sense donar lliçons; volia explicar una història en què tothom tingués les seves raons; una història més propera a la poesia que a l’argument. Per damunt de tot, volia allunyar-me de la retòrica habitual del cinema polonès. La Polònia d’aquest film la mostra un “foraster”, sense interessos personals, filtrada pels records personals i els sentiments, els sons i les imatges de la infantesa.

FOTO © Memento Ida, de Pawel Pawlikowski

Ida (Ida)

Direcció: Pawel Pawlikowski. Guió: Pawel Pawlikowski i Rebecca Lenkiewicz. Fotografia (en blanc i negre): Ryszard Lenczewski i Lukasz Zal. Música original: Kristian Eidnes Andersen. Muntatge: Jaroslaw Kaminski. Producció: Opus Film (Polònia), Phoenix Film (Dinamarca), Portobello Pictures (Itàlia). Durada: 1h20.

Repartiment: Agata Kulesza (Wanda Gruz), Agata Trzebuchowska (germana Anna / Ida Lebenstein), Dawid Ogrodnik (Lis, músic), Jerzy Trela (Szymon Skiba), Adam Szyszkowsky (Feliks Skiba), Halina Skoczynska (Mare superiora ), Joanna Kulig (Cantant). 

Sinopsi: Polònia, 1962. L’Anna, bonica noia de divuit anys, s’està preparant per a convertir-se en monja al convent on ha viscut des que va quedar òrfena, de petita. S’assabenta que té un parent viu: una tia, germana de sa mare, anomenada Wanda, a qui ha de visitar abans de fer els vots. L’Anna descobreix que aquesta tia no és tan sols una antiga advocada de l’Estat de l’època comunista, especialment coneguda per haver sentenciat a mort capellans i tot d’altra gent, sinó que a més és jueva. Així és com sap que ell mateixa també és jueva i que el seu nom de debò és Ida. Ran d’això, la noia decideix emprendre un viatge per a descobrir les pròpies arrels i encarar la veritat de la seva família. Ha d’escollir entre la identitat de bressol i la religió que va salvar-la de les massacres durant l’ocupació nazi de Polònia. Però la Wanda, la tia, que l’acompanya en el viatge, també ha d’enfrontar-se a les decisions que va prendre durant la guerra, en fer passar la fidelitat a la causa per davant de la família.

Altres vídeos: Tràiler VOSE | Tràiler VOSF | Tràiler VI.

Data estrena a gran part de la nostra cartellera: 28.03.2014.

Aquesta pel·lícula no s’ha estrenat en català.

Distribuïdores: Catalunya, les Illes, País Valencià, la Franja i Andorra, Caramel | Catalunya Nord, Memento | mercat italià, Parthenos.

Més informació: Fitxa El Punt Avui (cat) | Cineuropa (fr / esp /it /ang) | Imdb (ang) | Sensacine (esp) | AlloCiné (fr) | MyMovies (it).

Festivals: Xixon 2013 | Altres festivals. Reconeixements: Premis i nominacions.

Apunts en aquest blog: Altres veus.

Director/a: Pawel Pawlikowski (Varsòvia, Polònia, 1957). Als catorze anys deixa Polònia per anar a viure a Alemanya i més endavant se n’anirà a Itàlia, abans d’instal·lar-se el 1977 a Anglaterra. A Londres i Oxford estudia Literatura i Filosofia, abans de mitjan anys vuitanta, que començà a dirigir documentals de la BBC. No és fins als quaranta anys que debuta en la ficció amb The Stringer (1997), història d’un noi de Moscú enamorat d’una periodista occidental, seleccionada a la Quinzena dels Realitzadors de Canes. Amb Last Resort (2000), sobre el món dels emigrants de passada entre dos països, seguint la petja d’un noia russa que arriba a Anglaterra, fa un salt qualitatiu: seleccionat a Venècia i en diversos festivals —Xixón, Edimburg, Tessalònica…—, guanya un BAFTA. Per bé que és amb My Summer of Love (2004) que aconsegueix un renom internacional —i s’endu el BAFTA al millor film “britànic”—: els efectes emocionals i físics d’un estiu en dues noies. Tanmateix, el 2004 tornà a la universitat per a investigar durant tres anys sobre el realisme al cinema britànic contemporani i així tardà fins a set anys a tornar a posar-se darrere la càmera. A França, dirigí La dona del cinquè (2011), adaptació de la novel·la epònima de Douglas Kennedy, en la qual Ethan Hawke és un professor universitari que ha fugit a París, on topa amb Kristin Scott Thomas, una vídua que pot estar embolicada en una sèrie de crims. Extracte de la seva filmografia: The Stringer (1997), Last Resort (2000), My Summer of Love (2004), La dona del cinquè (2011), Ida (2013).