Club 7 Cinema

Fa unes setmanes parlàvem de la “síndrome Gravity”, fenomen que consisteix en el següent: una pel·lícula guanya la immensa majoria dels premis, però no (precisament) el de Millor Pel·lícula. A les nominacions dels Oscar ja es va veure que això podria passar, enguany… (de les 10 nominacions de Gravity, d’Alfonso Cuarón, la majoria eren tècniques —i es comptava d’antuvi que les acabaria guanyant—, i les 9 de 12 anys d’esclavitud, de Steve McQueen, eren majoritàriament de les “importants” —i s’intuïa que bona part les perdria, a favor d’altres candidats més ben situats, llevat de la categoria de Millor Pel·lícula) i… ha passat: 7 Oscar per a Gravity (Direcció, Música, Muntatge, Fotografia, Muntatge Sonor, Mescles de So i Efectes Visuals) i 3 per a 12 anys d’esclavitud (efectivament, Millor Pel·lícula; però també Guió Adaptat i Actriu en Paper Secundari —Lupita Nyong’o—).

FOTO © WB Gravity, d’Alfonso Cuaron

---

Dir-ne síndrome ve a tomb, perquè “el fenomen” s’ha reproduït en no pocs premis acadèmics. Sense anar més lluny, als Gaudí, La plaga, de Neus Ballús, va guanyar el Gaudí a la Millor Pel·lícula i fins a 4 estatuetes (sumant-hi Direcció, Guió i Muntatge) que podem vincular més al tremp artístic, creatiu; però la gran triomfadora de la nit gaudiniana fou Los últimos días, amb 7 premis (Millor Pel·lícula en Llengua No Catalana i els guardons “tècnics” Direcció de Producció, Direcció Artística, Fotografia, So, Efectes Especials/Digitals, Maquillatge/Perruqueria). També va passar als Goya, on Vivir es fácil con los ojos cerrados, de David Trueba, se’n dugué el guardó a la Millor Pel·lícula i altres 5, força lligats també al vessant més artístic (Direcció, Guió, Música, Actor –Javier Cámara–, Actriu Revelació –Natalia de Molina–); però Las brujas de Zugarramurdi, d’Álex de la Iglesia, en congrià 8, dels considerats “no tan importants” –essencialment, els tècnics– (Direcció de Producció, Direcció Artística, Vestuari, Maquillatge/Perruqueria, So, Efectes Especials, a més dels de Muntatge i Actriu en Paper Secundari –Terele Pávez–). I el mateix va passar als BAFTA: BAFTA: els britànics confirmen la síndrome “Gravity”.

D’entrada, això constitueix una certa novetat, especialment als Oscar, on solia imperar l’efecte “bola de neu” (que tan bé dominaven els totpoderosos germans Weinstein, enguany excepcionalment anecdòtics en la cursa dels Oscar); és a dir, un títol es posava de moda a la temporada de premis i, a la fi, se li donaven tantes estatuetes com es podia. Enguany, en canvi, durant tots aquests mesos previs a la Gala dels Oscar, s’ha produït un repartiment entre diversos films, especialment Gravity, 12 anys d’esclavitud i American Hustle (American Hustle | La gran estafa americana | American Bluff | L’apparenza inganna). D’aquella “bola de neu” n’ha quedat una tirada per a sobredimensionar els aspectes tècnics de Gravity, afegint-hi el reconeixement d’Alfonso Cuarón com a Millor Director (en el que, per cert, és essencialment un treball molt professional, tècnic; especialment si el comparem amb els més autorals de Steve McQueen i David O. Russell).

Però no deixa de sobtar que d’un film se n’apreciïn tants aspectes i, en canvi, no el premiïn com a Millor Pel·lícula. És que no han gosat? Òbviament, Gravity és molt inferior a 12 anys d’esclavitud; però també ho és pel que fa a alguns dels aspectes que li han guardonat. És com si la lleugeresa i el devassall tecnològic del film de Cuaron els hagi seduïts —signe del temps?—, en detriment de la profunditat i el gruix artístic del de Steve McQueen. Voleu dir, però, que hagués passat res, si s’haguessin mantingut en la línia de la “bola de neu” i haguessin acabat d’apostar totalment per Gravity? Em temo que no, que no tan sols no hauria passat res, sinó que Hollywood ho hagués celebrat en termes d'”un altre triomf històric als Oscar”. I tanmateix, no han pres aquesta opció. Insisteixo: és que no han gosat?

Sens dubte, una de les notícies fortes d’aquesta Nit d’Oscar ha estat que American Hustle, de David O. Russell, se n’hagi anat cap a casa amb les butxaques buides. D’una banda, a part que cridi l’atenció, res de nou: sempre que un títol acapara moltes estatuetes, n’ hi ha força d’altres que se’n queden sense i, per altre cantó, cada any hi acaba havent alguna “ventafocs”, és a dir, film amb moltes possibilitats, que queda a la fi amb no res. Però no deixa de ser curiosa la trajectòria d’aquesta pel·lícula a la temporada de premis anuals, que ara s’acaba.

Al començament de la temporada (novembre – primers dies de desembre), tot feia preveure que 12 anys d’esclavitud seria el film de l’any, que era destinat a guanyar-ho tot. Però, de mica en mica, va anar perdent pistonada de líderatge, sobretot a partir que va aparèixer American Hustle; fins al punt que tenies la impressió que la pel·lícula de David O.Russell servia per a ofegar-li la festa a la de Steve McQueen. Per la seva banda, Gravity anava jugant les seves cartes. I només van faltar les nominacions als Oscar, en què Gravity i American Hustle les encapçalaven, quedant 12 anys d’esclavitud en un segon lloc, més aparent que real, però segon lloc al capdavant. Diguem, sense esperar més, que el film de Cuarón té al darrere la Warner Bros i el de David O. Russell la Columbia (al mercat nord-americà), mentre que el de Steve McQueen és en mans més d’empreses “independents” (no és d’estranyar, doncs, el seu èxit als Independent Spirit Awards, malgrat un cert paper que hi ha jugat la Fox), i el pes de les distribuïdores ianquis i de les productores dels films és molt important en les campanyes de suport a les respectives carreres a l’hora dels premis. Gravity es va reestrenar comercialment el gener, als EUA, i American Hustle s’estrenà just en plena temporada de guardons anuals. De manera que el film de la Warner ha fet el seu agost en ple hivern i… el de Columbia, avalat per nominacions i altres reconeixements, de ben segur que ha recaptat molt més del que ho hagués fet si hagués anat pelada a la cartellera. O sigui que en David O. Russell i companyia no han guanyat cap Oscar, però de profit, caram si n’han tret!

---