Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

8 de desembre de 2013
0 comentaris

A cop calent: “La gran bellesa”, de Paolo Sorrentino

FOTO La gran bellesa, de Paolo Sorrentino

Ran de l’estrena de La gran bellesa, de Paolo Sorrentino, a part de la nostra cartellera i coincidint amb el seu triomf als Premis del Cinema “Europeu”, reprodueixo tot seguit el comentari que en vaig publicar el 21 de maig de 2013, a Vilaweb a Canes:

En Jep Gambardella, el protagonista de La gran bellesa (Paolo Sorrentino, 2013) mira de xalar tant com pot en el viatge entre el naixement i la mort que és la vida (..)

El napolità Paolo Sorrentino ha manifestat que sempre havia pensat a fer una pel·lícula que penetrés en les contradiccions, les belleses, les escenes que jo vaig viure, la gent que vaig conèixer a Roma. I certament, ha agafat la seva càmara que no para quieta i l’ha feta nedar per la bellesa de la Roma estiuenca: el Gianicoló, les terrasses de les cases, el Coliseum, els palaus no accessibles pels turistes, els jardins, les festes fins a altes hores de la nit, Via Veneto, la vora del Tíber… Sense caure en la postal turística; però remarcant emfàticament que ho ha està mostrant i acompanyant-ho musicalment amb uns cants corals greus. La cosa hauria donat per un documental personal o potser fins per un poema cinematogràfic. Però el cineasta aclareix que, quan finalment, va caure a introduir-hi el personatge de Jep Gambardella, la idea del film esdevingué possible i menys confusa.

Aquest tal Gambardella -gran, Toni Servillo- és el guia del cineasta per la ciutat eterna i sobretot l’introductor al món de les habituals festes mundanes d’una certa societat romana. Representa que és un periodista de prestigi, seductor impenitent, que als seixanta-cinc anys segueix sent el rei d’aquell ambient. A través de les festes que freqüenta i de les diverses converses a la terrassa de ca seva -al davant del Coliseu- anem coneixent tota una tipologia humana -en el sentit físic, psicològic, espiritual i cultural del terme-; oimés perquè l’home és tot un observador. Cínic, lluny li queda l’únic llibre que va escriure -amb èxit- a la joventut, així com el record d’un pur amor adolescent, i tragina una agra mirada sobre aquell món que l’envolta. Es veu que, d’escriure un nou llibre, ja en té ganes; però envoltat del no-res, no gosa escriure precisament sobre el no-res.

Òbviament, en Sorrentino ha tingut ben presents La doce vita i Roma, de Fellini; però ell considera que no és un film, des del meu punt de vista, que utilitzi la citació en sentit estricte, sinó una pel·lícula totalment deutora del gran cinema italià, Ettore Scola, Federico Fellini, Marco Ferreri, Mario Monicelli…. Ho diu ell mateix. No em sembla tanmateix que el problema de La gran bellesa ragui en si imita o no La terrassa, de Scola, o els títols fellinians que ja hem citat. Jo diria que la confusió primmigènia del projecte -admesa, recordem-ho, per Sorrentino-, persisteix, no s’ha acabat d’esvair. I com que tampoc no s’acaba de saber el què vol mostrar, de Roma (de quina mena de societat parla? Representen res, aquella gent? Si és el reflex de la seva experiència biogràfica, sort que ho diu en declaracions!) i encara menys per què, les seqüències encadenen tot d’estèrils reiteracions -com per exemple, un reguitzell anodí de festes discotequeres, amb cossos femenins exhibint-se, coreografies col·lectives, etc.- i duen a escenes sobre personatges concrets que, com a molt conformen un fresc sobre una concreta fauna humana… resulta que sí, que finalment a penes si s’hi veu una mena d'”aggiornamento” del periple fellinià de Marcello Mastroiani -amb alguna digressió eclesiàtica on ressona Roma-.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!