Club 7 Cinema

Ran de l’estrena a part de la nostra cartellera d’ Els testos s’assemblen a les olles, de Kore-eda Hirokazu (cinta guardonada a Canes 2013 amb el premi del Jurat presidit per un Steven Spielberg  que, segons ha trascendit, volia fins i tot atorgar-li la Palma d’Or, de tant com li agrada: de fet, en tornar als EUA, Spielberg va anunciar que en comprava els drets per fer-ne una versió nord-americana), en reprodueixo tot seguit el comentari que vaig publicar el 18 de maig de 2013 a Vilaweb a Canes:

Kore-eda i la paternitat.

“Són els fills que et converteix en pare”, ha declarat Kore-eda Hirokazu, ran del seu film Els testos s’assemblen a les olles. No podria haver resumit de millor manera el que ostensiblement pretén amb aquesta pel·lícula: narrar la transformació d’un pare, sotmès a dura prova, pel que fa a la paternitat. Es tracta d’un arquitecte reeixit, sempre enfeinat i tan enderiat amb l’èxit i l’esforç per a aconseguir-lo, que té el fill com un aprenent de la mena d’adult que ell projecta. Però un dia, la Maternitat li diu que, fa sis anys, hi hagué un canvi de nadons i que el fill de la seva sang ha crecut en una altra família, que és socialment molt modesta. La dicotomia és greu: tirar cap a la sang o els lligams afectius. Amb aquella altra família acorden fer la prova d’intercanviar-se els menuts, primer els caps de setmana. I així aquest pare passa per l’experiència d’estar amb algú que li és biològicament hereu, però amb qui no hi ha més relació afectiva que la que poden generar. A més topa amb un inconvenient: l’altre pare és un home afable, pallassívol, amatent a la canalla, juganer…

La primera hora de pel·lícula, Kore-eda aconsegueix bastir una autèntica delícia, gràcies a la sensibilitat amb què filma la canalla, les sortides d’aquests menuts i la mateixa comicitat que genera les diferències socials i d’ambient, de manera de viure, entre les dues famílies. Fa trampes de guió el cineasta, com ara “oblidar-se” bona estona d’un dels nens i la seva conflictivitat, que hauria fet inviable la decisió del protagonista de convertir en definitiu l’intercanvi de fills -decisió que, en si mateixa, comporta una altra trampa, ja que Kore-eda “oblida” que tant la seva dona com els altres pares hi tenen alguna cosa a dir, seguint la lògica del mateix film-; però la simpatia ho tapa. Fins i tot els tocs d’humor n’esquiven el caire dramàtic.

Però a la segona hora de metratge, centrada en la transformació de l’ arquitecte en autèntic pare, la gràcia es perd i les coses les força en un gens reeixit intent de, efectivament, representar que estar pels fills et fa pare.