Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

2 de novembre de 2013
0 comentaris

A cop calent: “Només Déu perdona”, de Nicolas Winding Refn

FOTO © 01Dist Només Déu perdona, de Nicolas Winding Refn

Ran de l’estrena a bona part de la nostra cartellera de Només Déu perdona, de Nicolas Winding Refn, reprodueixo tot seguit el comentari que en vaig publicar el 22 de maig a Vilaweb a Canes:

Com diu aquell, Nicolas Winding Refn “no té perdó de Déu”.

A la sortida de la projecció de premsa de Només Déu perdona, de Nicolas Winding Refn, un conegudíssim i sempre agut comentarista cinmetogràfic televisiu de casa nostra va i diu: Un titular sobre aquesta pel·lícula: “No té perdó de Déu”. El joc de paraules és brillant i atinat, perquè el que hem vist és un thriller ritual de venjança, de cerimònia orientalista, ofegat per l’excés estilístic, que s’ha endut una esbroncada general immensa -tot i que alguns fans, molt i molt fans del cineasta, la defensen (n’han de ser, de fans!)-.

Podem resumir-ne la sinopsi -recargoladeta-, dient que va d’una mare delinqüent i dominant (Kristin Scott-Thomas) que arriba a Tailàndia per a venjar la mort del seu fill gran, violador i criminal, sense confiar que el seu altre fill (Ryan Gosling), individu impotent amb un fort complex d’Edip, es carregui el policia sanguinolent que, armat amb una espasa, s’agafa la justícia per la seva mà.

El potencial temàtic és considerable. Hi ha tota la qüestió edípica del fill petit, que sembla que fugí dels Estats Units en matar el seu propi pare, que desfoga amb violència la seva impotència sexual, i efectivament manté una relació molt especial amb sa mare -fins al final…-. Hi ha diverses variacions sobre la violència -la del germà assassinat, la del policia, la del fill petit, la de la mare delinqüent…-, així com de motius venjatius. Atorga a alguns personatges un cert fre “humanitari” a la seva salvatgia -especialment davant de fills petits-. Ofereix un cert panorama de Tailàndia -manca d’estat de dret, gent senzilla i necessitada comprada pels occidentals…-. Però tot plegat, apel·lant la temperatura moral del cinema negre, “sura” en un marasme estilístic de virtuosisme extrem que potser sí busca l’abstracció; però no se’n surt.

El pitjor segurament és la pretensió onírica del projecte. El muntatge cinematogràfic -puntualment- i una cançoneta que es canta al final apunten que Nicolas Winding Refn l’ha concebuda amb un cert caire oníric; però, francament, això sembla més aviat un pretext per a intentar justificar l’opció de posar-ho en escena hiperestilísticament. Ara bé, el fet que hagi dedicat la pel·lícula a Alejandro Jodorowski, més enllà de l’amistat o admiració personal per a l’artista multidisciplinar xilè, no ens ha de fer descartar que Winding Refn hagi encetat una via pretesament surrealista en el seu cinema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!