Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

24 de maig de 2013
0 comentaris

Altres mirades de Canes 2013: “Fruitvale Station”, de Ryan Coogler

FOTO Michael B. Jordan, a Fruitvale Station, de Ryan Coogler

Notes sobre Fruitvale Station, de Ryan Coogler, projectada a Un Certain Regard

El fet real: L’1 de gener de 2009, en tornar de celebrar la Nit de Cap d’Any a San Francisco, i quan eren al metro camí de ca seva a la zona de la Badia de San Francico, uns nois negres es van veure embolicats en una baralla amb uns capsigranys de raça blanca, de resultes de la qual van ser obligats a baixar del comboi. La policia els forçà a seure’s al terra de l’estació de Fruitvale, de manera violenta, en un estira-i-arronsa entre els nois i els agents, enmig de les protestes del passatge del tren que ho mirava incrèdulament i ho anaven gravant amb mòbils, càmeres, etc. En la tensió, un policia disparà a Oscar Grant, que moriria hores després a l’hospital.

Conseqüències reals del fet: El policia responsable va ser expulsat del cos, jutjat i acusat d’homicidi involuntari, condemna per la qual passà 18 mesos a la presó. Encara l’1 de gener de 2013 hi ha hagut concentracions a Fruitvale Station, reclamant justícia per Oscar Grant.

Tractament cinematogràfic. El director ens explica les 24 hores anteriors al fet. Ens mostra així un xicot de 22 anys, de bon cor, mal geni, antecedents penals i poc responsable amb la feina. Tanmateix, amb ganes de reinsertar-se: li costa, però s’hi vol esforçar, ja que té xicota, una criatura, una mare i una àvia que valen un imperi, oncles… i demostra que, quan s’hi posa, pot deixar encantada una clienta del supermercat on havia treballat. En aquesta vida ha causat alegries i penes, però les hores que és a l’hospital, tots els que se l’estimen —i no són pocs— preguen fervorosament per ell.

Ryan Coogler emfatitza el bon cor del protagonista, les ganes i dificultats d’anar pel bon camí: autèntic sentimentalisme gairebé hagiogràfic del que sol triomfar a Sundance —com ha estat aquest cas, també—. Especialment en les seqüències de l’hospital desferma la sensibleria melodramàtica —la mare, la dona, els amics, els familiars, patint i plorant—. No apunta, aquest cineasta, cap personalitat autoral. Basa la pel·lícula en el cas d’Oscar Grant, en el que té d’abús policial i tragèdia social, quedant-se’n sobretot amb el bonisme, en els aspectes més sentimentals.

Tecnologia (a l’abast de la gent) contra impunitat (policial). És una bona idea visual. Comença la pel·lícula mostrant els fets amb imatges captades per mòbils i càmeres dels passatgers del metro que en són testimonis —valdria la pena averiguar si, a més, es tracta d’imatges reals—. I es narra tot en “flashback”, fins a retrobar la mateixa escena, ara filmada cinematogràficament, veient-se al fons com, efectivament, la gent ho grava amb mòbils i càmeres. La impunitat de l’agressió policial topà amb la tecnologia a l’abast de la gent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!