Club 7 Cinema

No deixa de ser curiós que el mateix any en què els oripells d’ El gran Gatsby, de Baz Luhrmann, han inaugurat el Festival de Canes, Robert Redford -que fou el Jay Gatsby a la versió de 1974- hagi vingut a la Croisette acompanyant una obra que és radicalment al contrari. Tot està perdut, segon llargmetratge de JC Chandor (Margin Call) té Redford d’únic protagonista i, per tant, no hi ha diàlegs: només se li sent la veu en tres ocasions molt concretes. Lluny dels efectismes de Luhrmann, la càmera de Chandor és en tot moment on ha de ser, seguint el que fa l’expert navegant protagonista que, al decurs d’un viatge en solitari per l’Oceà Índic, pateix un accident de la nau i una tempesta descomunal que s’acarnissa amb les seves poques possibilitats de sortir-se’n. Amb un acurat i eficaç treball de planificació i de muntatge i amb el suport d’un guió intel·ligent -basat en la imatge i el so i, òbviament, no pas amb els diàlegs-, el que se’ns hi relata és no tant el que li passa al personatge de Redford com la brega d’aquest per a encarar tots els reptes amb què va topant.

Alguns potser acusaran la pel·lícula de ser un manual de supervivència marítima, perquè el navegant recorre -amb serenitat i actitud de veterà- a gairebé totes les tècniques i mitjans de salvament haguts i per haver. Fins i tot hi ha qui troba que n’hi passa massa, de coses. Però aquesta obra és una sòlida metàfora sobre la vida, entesa com una lluita continuada contra les adversitats. El paper d’en Redford és el d’algú molt preparat i amb el cap molt clar que, a la seva edat -l’actor ja té 76 anys (i segueix en forma)- respon de manera molt racional a cada entrebanc, enfilant-se, reparant i desplegant tota l’energia física i mental que li cal en cada moment. Arriba però que els elements el superen -és quan comença a sentir-se música extradiegètica- i el viatge es va convertint en un combat entre Home i Natura, que va pujant de to -com la música-, a mesura que les adversitats van duent al límit aquest mariner. Fins a tancar el cercle obert amb el flashback inicial, quan “tot està perdut”, expressió de rendició que dóna pas a un epíleg discutible, tanmateix acceptable en termes espirituals i de coherència amb tot el film.

Com diu aquell, Nicolas Winding Refn “no té perdó de Déu”.

A la sortida de la projecció de premsa de Només Déu perdona, de Nicolas Winding Refn, , un conegudíssim i sempre agut comentarista cinmetogràfic televisiu de casa nostra va i diu: Un titular sobre aquesta pel·lícula: “No té perdó de Déu”. El joc de paraules és brillant i atinat, perquè el que hem vist és un thriller ritual de venjança, de cerimònia orientalista, ofegat per l’excés estilístic, que s’ha endut una esbroncada general immensa -tot i que alguns fans, molt i molt fans del cineasta, la defensen (n’han de ser, de fans!)-.

Podem resumir-ne la sinopsi -recargoladeta-, dient que va d’una mare delinqüent i dominant (Kristin Scott-Thomas) que arriba a Tailàndia per a venjar la mort del seu fill gran, violador i criminal, sense confiar que el seu altre fill (Ryan Gosling), individu impotent amb un fort complex d’Edip, es carregui el policia sanguinolent que, armat amb una espasa, s’agafa la justícia per la seva mà.

El potencial temàtic és considerable. Hi ha tota la qüestió edípica del fill petit, que sembla que fugí dels Estats Units en matar el seu propi pare, que desfoga amb violència la seva impotència sexual, i efectivament manté una relació molt especial amb sa mare -fins al final…-. Hi ha diverses variacions sobre la violència -la del germà assassinat, la del policia, la del fill petit, la de la mare delinqüent…-, així com de motius venjatius. Atorga a alguns personatges un cert fre “humanitari” a la seva salvatgia -especialment davant de fills petits-. Ofereix un cert panorama de Tailàndia -manca d’estat de dret, gent senzilla i necessitada comprada pels occidentals…-. Però tot plegat, apel·lant la temperatura moral del cinema negre, “sura” en un marasme estilístic de virtuosisme extrem que potser sí busca l’abstracció; però no se’n surt.

El pitjor segurament és la pretensió onírica del projecte. El muntatge cinematogràfic -puntualment- i una cançoneta que es canta al final apunten que Nicolas Winding Refn l’ha concebuda amb un cert caire oníric; però, francament, això sembla més aviat un pretext per a intentar justificar l’opció de posar-ho en escena hiperestilísticament. Ara bé, el fet que hagi dedicat la pel·lícula a Alejandro Jodorowski, més enllà de l’amistat o admiració personal per a l’artista multidisciplinar xilè, no ens ha de fer descartar que Winding Refn hagi encetat una via pretesament surrealista en el seu cinema.

Grigris, la quota africana.

És encomiable que el Festival de Canes sigui sensible amb els cinemes realitzats en països amb especial dificultat per donar obres de creació; com per exemple, el Txad. Però condicionar la selecció dels films a quotes, sempre és desaconsellable. I fa tot l’efecte que la presència a la Competició de Grigris , del txadià Mahamat-Saleh Haroun, respon al criteri de cobrir una certa quota africana. Es tracta d’una obra molt justeta al servei del dansaire Souleymane Demé, en el rol d’un noi amb la cama deformada que balla als bars i, necessitat de diners per una urgència familiar, s’embolica amb traficants de benzina, amb els quals acaba malament, fins al punt d’haver de fugir-ne, en companyia d’una prostituta que ha convertit en parella.

Mahamat-Saleh Haroun ha remarcat el fet que la pel·lícula tingui de protagonistes un dansaire i una prostituta, joves que disposen només del propi cos per intentar tirar endavant, en un país en què els delinqüents se les campen i els xinesos s’hi van implantant. Contraposa el retrat del món urbà, dur, pel que es mouen els protagonistes amb la pintura gairebé idíl·lica de la solidaritat dels habitants d’un poblat on van a refugiar-se. Però tot és molt simple, lineal, pla, benintencionat. No és pera esbroncar-la; però s’hauria fet bé programant-la, com a molt, en una secció paral·lela.