Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

18 de maig de 2013
0 comentaris

Kore-eda parla de la paternitat i Desplechin s’endinsa en la condició humana

FOTO © Nicole Rivelli Why Not Prod Mathieu Amalric i Benício Del Toro, a Jimmy P., d’Arnaud Desplechin

Arnaud Desplechin ha completat el títol del seu darrer film, Jimmy P. amb el subtítol Psicoteràpia d’un indi de les planures. Certament, una referència al llibre que adapta “Psicoteràpia d’un indi de les planures: realitat i somnis“, del psicoanalista i antropòleg francès George Devereux. Però aquest subtítol també resumeix perfectament l’estructura i objectiu de la pel·lícula: reconstruir el cas de Jimmy Piccard, indi dels peus negres que, havent tornat traumatitzat de la Segona Guerra Mundial, fou tractat per Devereux en un seguit de sessions, al llarg d’una bona colla de mesos, en un hospital militar de Kansas.

Amb un classicisme impecable, cadenciosament, Desplechin va reconstruint el procés que va des dels símptomes de malaltia fins a la curació de Picard, passant pel seu llarg tractament; amb la col·laboració inestimable dels actors Benício Del Toro -en el rol de l’indi- i Mathieu Amalric -en el de l’antropòleg-; així com la de Howard Shore, amb una banda sonora com les que ja no se’n fan, i la de Stéphane Fontaine, amb un estimable tractament cromàtic en la seva consistent fotografia. Tot primer, Desplechin narra linealment, mostrant el malestar de Jimmy Picard i les proves mèdiques a què el sotmeten, fins que se’n descarta la bogeria. A continuació, el cineasta combina molt prolíficament dos recursos ben diferents: les xerrades terapèutiques entre el pacient i Devereux i tot de “flashbacks” que reprodueixen somnis o moments evocats de la vida de Piccard. Es tracta d’arribar a l’interior del protagonista, detectar-li els traumes a partir de les paraules i l’ordre amb què les diu i dels somnis que explica. I, a través dels traumes, s’arriba al que ha estat una dura vida personal des de la infantesa. Per això s’ha fet bé de completar el títol amb allò de “Psicoteràpia d’un indi…”.

I tanmateix aquest no és un film clínic; sinó un nou aprofundiment de Desplechin en la complexitat humana. Obra de diversos esgraons, ofereix com a mínim la representació eficaç del cas; però també una manera intel·ligent de narrar-lo. Convida a recordar els fonaments del psicoanalisme -tot i que n’agafa distància amb un tractament pèl sarcastic del personatge de Devereux-. I finalment, sí, és de la condició humana de què parla. Ho visualitza molt bé un personatge secundari, quan resumeix la tasca de Devereux -i l’objectiu fílmic- com d’un joc de nines russes, amb les peces que van encaixant unes dins les altres, fins a donar la figura externa, tan gran com fràgil interiorment.

Kore-eda i la paternitat.

“Són els fills que et converteix en pare”, ha declarat Kore-eda Hirokazu, ran del seu film Els testos s’assemblen a les olles. No podria haver resumit de millor manera el que ostensiblement pretén amb aquesta pel·lícula: narrar la transformació d’un pare, sotmès a dura prova, pel que fa a la paternitat. Es tracta d’un arquitecte reeixit, sempre enfeinat i tan enderiat amb l’èxit i l’esforç per a aconseguir-lo, que té el fill com un aprenent de la mena d’adult que ell projecta. Però un dia, la Maternitat li diu que, fa sis anys, hi hagué un canvi de nadons i que el fill de la seva sang ha crecut en una altra família, que és socialment molt modesta. La dicotomia és greu: tirar cap a la sang o els lligams afectius. Amb aquella altra família acorden fer la prova d’intercanviar-se els menuts, primer els caps de setmana. I així aquest pare passa per l’experiència d’estar amb algú que li és biològicament hereu, però amb qui no hi ha més relació afectiva que la que poden generar. A més topa amb un inconvenient: l’altre pare és un home afable, pallassívol, amatent a la canalla, juganer…

La primera hora de pel·lícula, Kore-eda aconsegueix bastir una autèntica delícia, gràcies a la sensibilitat amb què filma la canalla, les sortides d’aquests menuts i la mateixa comicitat que genera les diferències socials i d’ambient, de manera de viure, entre les dues famílies. Fa trampes de guió el cineasta, com ara “oblidar-se” bona estona d’un dels nens i la seva conflictivitat, que hauria fet inviable la decisió del protagonista de convertir en definitiu l’intercanvi de fills -decisió que, en si mateixa, comporta una altra trampa, ja que Kore-eda “oblida” que tant la seva dona com els altres pares hi tenen alguna cosa a dir, seguint la lògica del mateix film-; però la simpatia ho tapa. Fins i tot els tocs d’humor n’esquiven el caire dramàtic.

Però a la segona hora de metratge, centrada en la transformació de l’ arquitecte en autèntic pare, la gràcia es perd i les coses les força en un gens reeixit intent de, efectivament, representar que estar pels fills et fa pare.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!