Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

21 d'abril de 2013
0 comentaris

Amat Escalante, el mexicà nascut a Barcelona que debuta a la competició de Canes

FOTO © Jocelyn Bain Hogg Amat Escalante

Nascut a Barcelona el 28.02.1979, el mexicà Amat Escalante va viure pràcticament la infantesa i joventut a la que és, de fet, la seva ciutat: Guanajuato (Mèxic). Tanmateix, va tornar a casa nostra per a estudiar cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya, abans de completar la seva formació a l’ Escola Internacional de Cinema i TV de Cuba. De fet, amb 14 anys ja havia realitzat un primer curtmetratge, però hem de considerar que la seva carrera va començar amb el seu curt, Amarrados (2002), filmat amb una càmera de 16mm i projectat en diversos festivals (d’entre els quals, Rotterdam 2003) i en el qual toca ja una temàtica diguem-ne escabrosa (un nen sense sostre i addicte a esnifar cola forma part d’un cercle viciós de disfunció i abusos sexuals). Amb el suport de l’ Hubert Bals Fund, del Festival de Rotterdam, tira endavant el projecte de Sangre, llargmetratge que ell mateix escriu i que li seleccionen a Un Certain Regard de Canes 2005. El també mexicà Carlos Reygadas participa en la producció d’aquest film, alhora que Amat Escalante el compagina amb la tasca d’ajudant de direcció de Reygadas a Batalla en el cielo.

Opera prima, Sangre defineix l’estil d’Amat Escalante i ve a ser com dos curtmetratges entrelligats. Un primer, centrat en la parella protagonista, ja madurets i amb feines poc gratificants, que quan són a casa jeuen, miren el televisor o es dediquen a fer l’amor, apàticament, entre esporàdiques escenes de petita violència domèstica. La segona part, gira al voltant de l’arribada d’una noia mancada d’afecte, filla d’un matrimoni anterior de l’home, que ha deixat la mare i el xicot que s’estima —per la droga—, desferma la gelosia de la dona i du son pare a una mena de consciència sobre la renúncia existencial de la seva vida. Els actors protagonistes, bàsicament no professionals, tenen uns cossos madurs, gens atractius. Escalante els filma de manera gairebé despullada, seca, minimalista, gairebé freda. Però hi ha no tan sols una aposta per l’estètica de realisme brut, sinó un cert rabejar-s’hi. Tot sembla posar-se al servei d’aquesta estètica: l’argument, gairebé un pretext; la temàtica, poca cosa més que unes idees.

El Jurat FIPRESCI de Canes 2005 atorgà a Sangre el Premi de la Crítica Internacional dels films projectats a Un Certain Regard i, tot seguit, Amat Escalante es posà a treballar en el guió de Los bastardos, conjuntament amb son germà Martín. Per a desenvolupar-lo, Amat va participar a la 12a sessió de la Cinéfondation, de Canes, entre el 28 de febrer i el 10 de juliol de 2006. És la història de dos mexicans que treballen clandestinament a Los Angeles i accepten una feina que els donarà calé fàcil: assassinar una dona. Amb aquest fil argumental, el cineasta parla de la violència, el treball clandestí, la misèria, la cobdícia… en un món com el nostre governat pels diners. El fet que el mateix Amat Escalante visqui a Los Angeles i que, segons explica, son pare i algun altre familiar els hagin explicat històries viscudes en primera persona com a emigrant il·legal, atorguen al film uns presumptes vincles amb el bagatge personal de l’autor, així com amb les seves preocupacions polítiques i humanes pels desvalguts i la injustícia. Los bastardos va participar novament a Un Certain Regard, on no va repetir l’èxit del film anterior, per bé que hi inicià un recorregut per tot de certamens internacionals, que inclou Sitges 2008, en què guanyà el premi de Millor Pel·lícula de la secció Noves Visions, un dels diversos guardons que anà congriant al llarg dels mesos. Ran de la seva estrena al mercat francès, Philippe Rouyer escrivia a Positif —núm. 576, de febrer 2009—: (..) Escalante es manté en el registre del film teòric i provocador. Amb el pretext de denunciar l’horror dels sense papers (..) s’ha imaginat la jornada de dos nois contractats perquè matin una dona. Estiramenta de la durada fins a la buidor, passada inevitable per la casella sexe (aquí un llarg cunnilingus) i desfermament sobtat de la violència. El poder de sideració de les imatges sembla que ho justifiqui tot. Passa però que “el dispositiu sistemàtic de la posada en escena” (..) fa inviable qualsevol consideració psicològica i social per a fondre¡s en els estereotips d’una producció sud-americana molt ben vista pels festivals.

El 2010, Amat Escalante aporta l’episodi “El cura Nicolás Cogado” al film col·lectiu Revolución, amb què deu cineastes mexicans van commemorar el centenari de la revolució mexicana. I aquest 2013 debuta a la Competició del Festival de Canes, amb Heli, relat sobre una recerca del pare desaparegut com a fil per a tractar del narcotràfic que impera en determinades zones de Guanajuato (recordem que és la terra on s’ha fet Escalante): corrupció policial, explotació sexual, violència, venjança…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!