Club 7 Cinema

L’actriu Valeria Bruni-Tedeschi (Torí, Itàlia, 16.11.1964), que ja havia dirigit dos llargmetratges, entra a la Competició del Festival de Canes 2013 amb Un castell a Itàlia, la història d’una família de la burgesia industrial italiana que es veu obligada a vendre el seu castell italià, la història d’una dona que coneix un home i es permet de tornar a somiar…

Germana de Carla Bruni, la cineasta viu a França des dels nou anys d’edat, quan els seus pares, membres d’una família rica de la burgesia industrial torinesa, van fugir d’Itàlia al·legant que temien poder ser víctimes de les Brigades Roges. No s’ha de deslligar aquesta història personal de l’argument d’Un castell a Itàlia, oimés perquè els ressons autobiogràfics són presents a les pel·lícules que Valeria Bruni Tedeschi dirigeix (i sempre protagonitza ella mateixa). A la seva opera prima És més fàcil per a un camell… (2003), ens serveix un autoretrat irònic, tot incorporant el paper d’una noia tan rica que per aquesta condició privilegiada no hi ha maneres que assumeixi les obligacions de l’edat adulta i busca refugi en l’imaginació… Amb un humor tragicòmic, a Actrius assumí el rol d’una actriu de teatre que brega de valent per a sortir-se’n amb el seu paper a Un mes al camp, d’Ivan Turguénev, que és el mateix que va patir ella a la vida real, com a professional de l’escena. I encara més: Actrius va d’una dona —l’actriu esmentada— que es veu a la meitat de la seva vida i que li fa l’efecte com si s’hi acabés de despertar, talment com si fins ara hagués estat dormint o vivint com en un somni, fora de la realitat. Temàtica que reprèn a Un castell a Itàlia, on la protagonista coneix un home i es permet de tornar a somiar. Per bé que Valeria Bruni Tedeschi aposta ara més per la coralitat, per la suma de personatges (Volia mostrar gent viva. Tenim vides, tenim somnis— va declarar ran del seu segon llargmetratge), més que no pas pel narcisisme o l’exhibicionisme personal.

Entrant en Competició a Canes, la carrera com a directora de Valeria Bruni Tedeschi pot realment agafar cos. Fins ara han estat tan sols 3 films en deu anys i realment la seva trajectòria artística ha estat, sobretot, com a actriu. Es formar al prestigiós Théâtre des Amandiers, on s’hi va estar dos anys i tingué de mestres gent com Patrice Chéreau i Pierre Romans. És precisament Chéreau qui li dóna una bona empenta al davant de la càmera cinematogràfica, oferint-li de participar en films seus com Hotel de France (1987) —que vam poder veure al Festival de Barcelona—, La reina Margot (1994) i Els que m’estimen perdran el tren (1998). Companya generacional, col·lega i en alguns casos amiga personal d’intèrprets-guionistes-cineastes, com és el cas de Noémie Lvovsky, Bruni-Tedeschi va demostrant ser especialment dotada per als papers de dona fràgil i turmentada, per bé que esquiva quedar encaixonada en aquesta etiqueta, tot assumint també rols més lleugers.

Al decurs dels vints anys de carrera que du ja al món del cinema, ha treballat amb Clare Denis (Nenette i Boni), Claude Chabrol (Au coeur du mensonge), Diane Kurys (Le Baule-les-pins), Jacques Doillon (Amoureuse), Pascal Bonitzer (Encore, Le grand Alibi), François Ozon (5×2, Le temps qui reste), Sharunas Bartas (The House), Noémie Lvovsky (Digue’m sí, digue’m no; Oblida’m; La vida no em fa por; Els sentiments; Faut que ça danse!), Philippe Garrel —que, al cap dels anys seria el seu sogre!—, Alain Tanner, Bertrand Blier, Vincent Pérez, Nobuhiro Suwa, Ridley Scott, Amos Gitai… i també Steven Spielberg (Munic), president del Jurat de Canes 2013.

Les arrels italianes l’han duta a col·laborar també amb cineastes com Marco Bellocchio (La dida), Paolo Virzi (El capital humà) i Mimmo Calopestri (La seconda volta, La parola amore esiste, La felicità non costa niente). Precisament va ser participant en la redacció dels diàlegs de La parola amore esiste que va decidir fer el pas al guionatge i a la realització cinematogràfics.

A part dels premis que ha obtingut com a actriu, Valeria Bruni-Tedeschi ha guanyat el Premi Louis Delluc 2003 i el Premi Millor Nou Cineasta Narratiu al Festival de Tribeca, amb És més fàcil per a un camell…, que també li valgué la nominació al César a la Millor Opera Prima de Ficció, i el Premi Especial del Jurat d’Un Certain Regard, amb Actrius. Aquest maig encara el repte de la Competició de canes 2013, amb Un castell a Itàlia.