Club 7 Cinema

Reprodueixo tot seguit la crònica que vaig publicar a Vilaweb a Canes sobre Hi havia una vegada a l’Anatòlia, de Nuri Bilge Ceylan:

L’argument és mínim: la recerca, trobada i aixecament d’un cadàver per part de la policia, els sospitosos del crim, el fiscal i el forense que els acompanya, i sobre l’autòpsia que se li practica l’endemà. On rau, doncs, el valor d’aquest film? D’una banda, en la posada en escena, i per altre cantó, amb el que reflecteixen els pensaments i diàlegs dels personatges.

Nuri Bilge Ceylan reprimeix tant com pot la seva tirada per l’esteticisme, que reserva per als (pocs i bellíssims) plans generals de paisatge que alleugeren el relat. I centra el seu talent fotogràfic a enquadrar els protagonistes, sigui dalt dels cotxes amb què, tota la nit, es passen buscant on hi há el cadàver; sigui enmig de la fosca nocturna  que els envolta a les diverses parades que fan, intentant localitzar l’indret exacte on l’assassí l’ha enterrat, sigui a ca l’alcalde d’un poble que els hostatja perquè sopin i descansin una mica. Són gent de formació molt diversa (uns amb estudis; els altres,no); que han nascut en aquell rerepaís, hi han anat a raure o s’hi han desplaçat des de la ciutat; que no sabrien viure enlloc més, voldrien marxar-ne o just s’hi han refugiat íntimament; amb històries personals i familiars complexes com la vida mateixa… I els pensaments que els sentim i els diàlegs que van tenint uns amb els altres les estones mortes de la investigació, així com algunes de les situacions que protagonitzen reflecteixen un determinat estat de coses a la societat turca i un ventall ampli de neguits individuals.

L’encaix difícil de Turquia amb els paràmetres democràtics de la Unió Europea, l’èxode del món rural, les mancances bàsiques, el futur limitat per als joves, el paper de l’Estat, els costums ancestrals, les passions, les ferides interiors, les mentides per a sobreviure… tot va sortint, construint-se un retrat matisat, profund, d’un temps i un país.