Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

21 de juliol de 2006
0 comentaris

Tsunami (Serambi)

Dissortadament, un tsunami ha tornat a ser notícia tràgica a l’Oceà Índic. Permeteu que us parli de Serambi, un film ?encara inèdit a casa nostra? que mira el que ha estat d’Atjeh i la seva gent, després del devastador tsunami que van patir el 26 de desembre de 2004. Els fets d’aquell dia s’Il·lustren molt ràpidament i amb imatges gravades in situ, just quan comença a entrar un xic d’aigua, després l’impacte de la primera gran onada, després la següent… Però aquí s’acaba  l’evocació de l’esdeveniment funest, perquè el que interessa als autors és què n’ha estat d’aquella gent i d’aquell país.

Tot just al començament, uns rètols ens informen:

Atjeh, avantcambra de la Meca, d’on els habitants d’Indonèsia a l’època del reialme de Pasai emprenien el pelegrinatge cap a la terra santa. Fou al decurs del segle XV que el regne esdevingué un recer del comerç internacional.

Serambi vol dir també "veranda"d’una casa ?és a dir, galeria lleugera tot al voltant d’una casa?. Un indret tranquil on la gent i els amics de la família es troben i fan petar la xerrada.

Aquest mot, Serambi, va prendre un nou significat quan gent d’arreu del món van venir a Atjeh amb fins humanitaris, ran del tsunami. Per a molts d’ells, fou el punt de partida d’una nova meditació espiritual.

Combatiu amb la religió i amb la represa del país, Serambi és una docuficció, un al·legat de gran valor humà i polític, que acredita la dignitat i l’ètica dels cineastes que, assumint la responsabilitat del seu ofici, han encarat la tragèdia per extreure’n una lliçó individual i col·lectiva. Ells són Garin Nugroho, director indonesi de cert renom internacional ?premiat als festivals de Berlín, Locarno, Tòquio i Singapur, però certament desconegut a casa nostra?; els joves documentalistes Tonny Trimarsanto i Lianto Luseno i l’actriu i realitzadora televisiva Viva Westi. Vam arribar a la conclusió ?diuen? que la pel·lícula havía d’anar més enllà del tsunami: una onada assassina que ha servit de catalitzador del canvi. Volíem remarcar el valor de la gent d’ Atjeh, la manera com han reprès la vida, com han tret l’esperança del fons de tanta desgràcia. Sabíem com n’era d’impossible narrar aquest conte. No era qüestió de fitxar actors famosos: els habitants d’Atjeh serien els protagonistes de la seva pròpia història. Només ells podien explicar el que els havia passat.

Efectivament, dels efectes del Tsunami en parlen: de les conseqüències materials, socials, personals i col·lectives. Potser les pèrdues materials que s’hi mostren són les que ens resulten més imaginables, si més no perquè la televisió ens les ha visualitzades. Les cases escapçades o arrasades, reduïdes a un simple solar encara enrajolat. Els mobles, desapareguts. I les joguines dels fills… No sé, però, si mai ens podrem afigurar ben bé el que, per als supervivents, ha significat la pèrdua dels familiars i els amics. L’absència sobtada i persistentment dolorosa del fill que havies vist aquell matí, del marit que havia anat a treballar, dels companys de barrila amb qui comparties les estones de lleure ara esvaïdes. Diversos supervivents són entrevistats i malden per a explicar-nos-ho a través de la càmera.

De mica en mica, entre les imatges que ens documenten topogràficament i humanament, va prenent cos el protagonisme d’un noi gornit amb una samarreta del Che Guevara i de família bregada en la lluita independentista, que parla amb la gent i s’ho mira tot, convertint-se en el mirall discursiu dels autors. És a través d’ell, per exemple, que es tracta l’efecte de l’ensulsiada en aquell territori hegemònicament musulmà, conegut com "la porta de la Meca" ?o la "porta de Mahoma"?. En una magnífica metàfora visual, se’ns mostra el noi, que tafaneja per un casal mig esllavissat i troba un Coran malmès per l’aigua: en intentar obrir-lo, amb tota la cura del món, les pagines se li estripen. El xicot, més endavant, afirma que la religió ha quedat reduïda a simples pràctiques rituals, perquè la gent s’ha desentès de la creença. No obstant això, ell mateix reclama el valor de la pregària com a recordatori dels morts.

A la pel·lícula es parla d’ "injustícia" de Déu i, amb ràbia intencionada, el discurs diguem-ne antireligiós del noi amb la samarreta del Che, els autors el contraposen a la imatge d’unes nenes que canten alegres i càndides la seva condició de musulmanes i vituoses.

Al costat del xicot, també se singularitzen també dos supervivents, a través dels quals se’ns resumeix dues maneres diferents de reaccionar a l’hora de la represa. Un es nega a deixar la casa ran de mar, mal n’hi hagi quedat només el terra, perquè aquella propietat és l’única cosa que té en aquest món, havent també perdut la família.  Acabarà refent la casa, en lloc d’aixoplugar-se passivament en l’ajut internacional ?tendes, menjar…?. L’altre supervivent, ben al contrari, encara s’està en tendes de refugiats, ja que també es quedà sense res ni ningú. Ell, això sí, està enderiat a formar un grup de dansa. Pel que explica, abans del tsunami les danses unien la gent. L’aigua, però s’endugué els dansaires i, amb ells, també un patrimoni que es perdrà si ningú aconsegueix refer-ne grups que les recuperin o mantinguin.

Serambi explica que, després del tsunami, la gent s’ha tornat més individualista, que l’onada també va engolir un tarannà social més de compartir col·lectivament les coses i els costums.

A tall de conclusió, el noi de la samarreta del Che reivindica la revolta, evoca la lluita que històricament la gent d’ Atjeh ha menat per la dignitat: L’opressor no és diabòlic ?diu, en referència a l’enemic colonitzador, però certament contextualitzable en l’adversitat que viuen ara?, demoníac és el qui s’hi avé ?a l’opressió, al fat advers?. I ja als crèdits finals de la pel·lícula, després de recordar els efectes del tsunami en víctimes i desapareguts, remarca que el 2005, pocs mesos després de la tragèdia, se signà el tractat de pau entre Indonèsia i els independentistes d’ Atjeh.

Títol original Serambi. Directors Garin Nugroho, Tonny Trimarsanto, Viva Westi i Lianto Luseno. Actors supervivents reals i Reza Idria, Maisarah Untari, Lisa Aulia, Usman. Càmera Robertus, Barly Juan Fibriady, Rachmat Syaeful, Shamir. Muntatge Andhy Pulung. Música Tony Prabowo. Producció Christine Hakim Film (Indonèsia), amb el suport de Centre National de la Cinématographie (França), Ministeri de cultura i Turisme de la República d’Indonèsia i PT Bank Negara Indonesia (Persero) Tbk. Presentada Festival de Canes 2006, Un certain regard.

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!