Club 7 Cinema

Davant d’un film com Amor, de l’austríac Michael Haneke, ens podem preguntar on rau la creació artística quan el que es posa en pantalla és com un home gran cuida la seva dona des que un primer atac la deixa mig paralitzada i fins al final (passant pel progressiu deteriorament que vol dir una certa normalitat amb cadira de rodes, després allitament i incapacitat de lligar cap discurs verbal…). Descrit amb precisió clínica, s’hi pot identificar qualsevol persona que hagi viscut a casa seva un procés d’aquesta mena. No som pas davant d’una docu-ficció, tanmateix. No. Certament, Michael Haneke (La cinta blanca, Caché, La pianista) ho tracta amb el seu estil sec, mostrant bàsicament les situacions diverses del procés terminal que descriu, sense cap mena de concessió al melodrama, i passant als intèrprets l’expressió de l’ampli ventall d’estats anímics que s’hi genera. I aquí és on entra el gran Jean-Louis Trintignant.

El cineasta ha reconegut que ha volgut fer aquesta pel·lícula per a poder treballar amb Trintignant i per això l’hi ha escrita i l’ha rodada en francès. La grandesa de Trintignant es manifesta en com hi representa aquest ventall d’emocions, amb una subtilesa i naturalitat extraordinàries. Sigui la relativa satisfacció inicial pel fruit de la pròpia generositat, o l’esgotament físic i psíquic a mesura que l’acció d’amor topa amb la sensació d’impotència davant la decadència progressiva i irreversible de l’ésser estimat. Al seu costat, la també veterana actriu Emmanuelle Riva, hi aporta l’involutiu i complex bagatge emocional del personatge de la dona emmalaltida. D’ells dos depèn totalment la pel·lícula, que transcorre entre les quatre parets del pis parisenc d’aquesta parella d’avis, cultes professors de música ja retirats, per on només passen ocasionalment algunes visites.

Isabell Huppert, en el paper secundari de la filla de la parella, intèrpret musical que viu a Anglaterra quan no és de gira internacional, és una de les escasses visites que es reben en aquell pis. I la profunda manca de comunicació que s’evidencia entre ella i son pare l’enllaça amb els personatges típics de la filmografia de Haneke (amb els de Bennys’s Video i Funny Games al capdavant). No obstant això, pot arribar a sorprendre el vincle d’amor i el nivell de diàleg intel·ligent (mentre és possible) entre la parella d’avis d’ Amor, que fins donen peu a algun moment d’humor, cosa inèdita en Haneke. Més grossa és la patacada, no ens distraguéssim. Aquí, l’amor queda sotmès a dura prova i, quan supera un obstacle, n’apareix un altre, i un altre… fins al límit extrem. Per una vegada que fa “un film d’amour”, el cineasta planteja la impossibilitat del lliurament absolut a l’altre, ni que sigui per la incapacitat humana d’acceptar el dolor i la decadència d’aquest altre, estimat.

Podem concloure, doncs, que la singularitat de la posada en escena de Michael Haneke a Amor rau en la tensió entre el caràcter diguem-ne descriptiu de les situacions i les respostes humanes dels que les viuen, amb tota la força dramàtica que brolla de la vida i la tragèdia que significa el procés cap a la mort. El despullament formal fa ressaltar el paper dels personatges i, a través seu, trena les reflexions. Se li pot retreure que no diu res que la vida ja no digui; però es pot replicar també que, precisament per això, ha aconseguit una pel·lícula el·loqüent com la vida mateixa. I això potser no és atractiu, però és molt.

Tot i que no em sembla la millor obra de Haneke i a desgrat que ja se n’han recollit opinions escèptiques, Amor ha estat rebuda a Canes amb una bona ovació i ha desfermat un notable interès dels festivalers, ben visible a l’entorn de la roda de premsa i a la presentació de l’equip del film al Palau de Festivals.

Esclar que, per acollida entusiàstica, la de La caça, del danès Thomas Vinterberg, que ha estat aclamada desmesuradament amb “bravos” al final de la projecció. Es tracta d’un film diguem-ne eficaç, que relata el calvari que passa un treballador de llar d’infants quan una menuda el denuncia per abusos sexuals. El guió, que es posa les coses bé i resulta molt diàfan i lineal, es posa de la part d’aquest personatge, per a exposar com una mentida infantil desferma una resposta social que no atorga el benefici del dubte, ni contempla la presumpció d’innocència. Aquí no es tracta de narrar la lluita èpica perquè la veritat triomfi, ni de denunciar mancances al sistema educatiu o judicial. L’objectiu del film és la societat i la seva actitud infame: el rebuig o agressions que van patint el protagonista (Mads Mikkelsen) o el seu fill adolescent, de vells amics, antics companys, botiguers porucs, companys de feina, veïns de tota la vida… Tant és així que, en alguns moments al decurs de la projecció, el públic s’hi ha implicat, aplaudint determinades accions en defensa de la dignitat. Francament, si no fos per la temàtica, aquest fóra un títol amb possibilitats d’èxit dels que l’acadèmia danesa sol proposar als Oscar.

FOTO Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva, a Amor, de Michael Haneke