Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

18 de maig de 2012
0 comentaris

Els falsos paradisos dels “reality shows” i el turisme sexual, tema del dia a Canes 2012

És força habitual que el Festival de Canes programi en una mateixa jornada pel·lícules que comparteixen temes. Avui ha estat el cas de la decebedora Reality, de Matteo Garrone, i la poc significativa Paradís: Amor, d’Ulrich Seidl. Tant l’una com l’altra documenten falsos paradisos amb predicament al món occidental: el “reality shows” televisius i el turisme sexual, respectivament.

L’italià Matteo Garrone, que el 2008 guanyà el Grand Prix de Canes amb Gomorra, es manté fidel al seu bon estil docu-ficcional i ara, en lloc de mostrar la societat pairal de la màfia, ens fa conèixer les capes populars napolitanes, a través d’un peixater napolità, la seva família, la plaça on despatxa, les àvies amb qui trafiqueja per arribar a final de mes, els amics del bar… i el badoqueig televisiu que tots plegats practiquen, amb una mena de devoció per als famosos de la petita pantalla, especialment, els del programa “Grande Fratello”.

El protagonista de Reality, simpàtic de mena i exhibicionista impenitent, cedeix a les pressions de la família i passa un càsting per entrar a una nova edició d’aquell concurs. Convençut que l’agafaran i que deixarà de tenir problemes de diners, ho dóna per fet i es converteix en un precipitat heroi del seu entorn. Mentre espera que el truquin, de mica en mica va perdent la percepció de la realitat. Una alienació absoluta, però, que resulta cinematogràficament  insubstancial, estèril i mancada d’interès. Ni tan sols aporta res sobre els “reality shows”, llevat d’un moment aïllat,  que confirma la buidor de tota la segona part del metratge: Garrone posa el seu peixater trastocat mirant al televisor una emissió del “Grande Fratello” i les imatges que en veiem són del “putiferi” característic d’aquests programes. Contrast eloqüent: per aquesta marranada, tant de trasbals?

Aniello Arena, que encarna aquest peixater és, a la vida real, un intern de la presó romana de Volterra. Ha debutat al cinema, en aquest film que ha rodat amb autorització judicial per anar al plató de rodatge, i es va forjar com a actor en la tasca teatral que es fa amb els presidiaris d’aquell centre i reflectida a Cèsar ha de morir, dels germans Taviani,  Ós d’Or a Berlín 2012.

Del turisme sexual com a falsa escapatòria per als europeus i forma d’explotació del tercer món en parla l’austríac Ulrich Seidl a Paradís: Amor. Aquesta ficció, amb l’actriu Margarete Tiesel,  segueix les vacances d’una cuidadora de discapacitats austríaca, grassa com una figura de Rubens i d’uns cinquanta anys d’edat, que deixa la filla adolescent a Viena i, a les platges de Kenya, es va convertint en una “mamma sugar”. Va passant d’un noi a l’altre, avesats a endur-se dones blanques com aquella a les habitacions de mala mort on els ofereixen el cos robust, sense cobrar-los res, fins que les enganxen totalment i comencen a exprémer-les econòmicament tant com poden, apel·lant a presumptes mil-i-una necessitats. Explotats, al seu torn hi han trobat una manera de tirar endavant. Víctimes d’un sistema turístic neo-colonial, en converteixen igualment en víctimes aquestes dones, que amb els seus diners i aquells desficis delirants i denigrants queden lluny, molt lluny, de qualsevol felicitat paradisíaca.

Ulrich Seidl ho filma amb prou distància, exposant amplament els cossos nus, desposseint-los de càrrega eròtica. I sense renunciar ni tan sols a una depriment escena orgiàstica. El sexe aquí es conjuga amb el retrat de l’exotisme com a esquer comercial d’un muntatge occidental al bell mig de la misèria africana, que ven plaer frívolament a costa de les més bàsiques necessitats dels natius africans. Visualment, el contrast entre el centre hoteler de postal i els abocadors a les entrades dels pobres poblats de l’indret; la corda que, a la platja, separa els turistes prenent el sol dels nois disposats a vendre el que sigui al que traspassi la ratlla… En resum, una pel·lícula sòlida i coherent, que aconsegueix el que es proposa, per poc innovadora que sigui tant de contingut com de forma.

FOTO © Coproduction Office Paradís: Amor, d’Ulrich Seidl

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!