Club 7 Cinema

Amb un film d’aventures adolescents, en què el nord-americà Wes Anderson es recrea a pleret en l’estètica dels contes d’aquesta mena, es rabeja evocant la màgia dels estius adolescents, ens regala moments de tendresa amable i ràfegues de divertida caricatura, s’expressa amb gran cura de la imatge i la banda sonora… Així ha començat Canes 2012: amb simpatia que s’agraeix i un talent que es gaudeix i algun dia potser acabarà fent una obra de debò important.

Moonrise Kingdom compta amb la figura d’una mena de follet (Bob Balaban, amb jaqueta vermella i una mena de barretina verda) que fa les funcions de narrador. Bàsicament per anar ressituant l’espectador, sobretot quan el guió de Roman Coppola i Wes Anderson va fins i tot inncessàriament endavant i endarrere en la presentació dels personatges; o pràcticament  per enfilar la resolució del film. Però també serveix per a caracteritzar-lo com a conte tan bon put comença el relat de l’aventura que emprenen la canalla protagonista. Els debutants Jared Gilman i Kara Hayward són, respectivament, un noi escolta que és de campament en una illa al davant de les costes de Nova Anglaterra, a mitjan dècada dels seixanta, i una noieta que viu en aquesta illa. Ell amaga un secret i no es pot pas dir que caigui bé a la resta de companys del campament. Ella, rebel, no vol seguir a casa seva. Així és que s’escapen, viuen una experiència candorosament alliberadora enmig de la natura i es descobreixen un amor pur. D’entre els objectes que la noia s’ha endut de casa, un tocadiscos amb piles (i això permet a Wes Anderson fer sonar diversos temes de l’època) i llibres que va llegint, mentre la càmera ens n’ensenya ostensiblement la portada, establint un vincle visual amb les narracions d’aventura juvenil que la pel·lícula recrea i homenatja.

El món dels adults, que sol afectar negativament els protagonistes joves en tots els films de Wes Anderson, aquí es fa present en els personatges que es posen a buscar la parelleta fuigitiva. És a dir, el policia de cara trista, que viu sol i revela un bon cor, interpretat pel “dur” d’en Bruce Willis; un matrimoni (els pares de la menuda) granadet, hippiós i esgotat, format per Bill Murray i Frances McDormand, i el pueril cap d’escoltisme incorporat per Edward Norton. Tanmateix, Moonrise Kingdom agafa el punt de vista adolescent i, per tant, els adults i els seus problemes queden tractats caricaturescament, no són el tema central del film, per molt que se’ls deixi força galdosos. En canvi, hi té un pes dramàtic molt fort el mal, el dolor emocional, que causa en els adolescents l’abandonament, la traïció o l’engany que perceben dels grans: sigui la causa dels brots de rebel·lió de la nena protagonista, sigui la clau del secret que tragiona el seu amic.

No es pot pas dir, però, que Wes Anderson vagi més enllà dels tòpics en la caracterització del món adolescent; encara que disposi de dos campaments escoltes sencers. Certament, hi ha el turbulent remolí d’innocència i maldat propi de l’edat, hi ha els joc encara infantil i les pulsions gairebé guerreres que s’hi barregen, etc. Però Moonrise Kingdom no és ni vol ser Stand by Me: aquí el que hi ha és la recreació del món dels contes, de la seva estètica i de tot una època, passat pel filtre de la fantasia, i no pas els abismes dels contes que ens feia reviure Rob Reiner a través dels seus aventurers púbers.

Ja als títols de crèdit (magnífics), abans fins i tot de fer aparèixer el follet de jaqueta vermella i barretina verda, Wes Anderson emmarca visualment la pel·lícula en l’àmbit infantil. Va passant la càmera per les diverses cambres de la casa de Bill Murray, Frances McDormand i fills, talment com si filmés una típica caseta de fireta. I, al llarg del film, no deixarà de prioritzar l’expressió visual per davant de qualsevol altre recurs narratiu. Les situacions les converteix sovint en gags de notable eficàcia còmica, gràcies a aquest plantejament de la imatge. Imatges, d’uns colors més aviat primaris i plans, en què els objectes prenen un valor superior al simple atrezzo. I en aquesta ocasió, no cal dir que li dóna molt de joc tant l’estètica “sixties” com la iconografia escolta i les seves formes paramilitars, amb ganganassos que jugen tot comportant-se com a militars i canalla que no deixa de ser-ho malgrat la parafernàlia amb què se’ls embolcalla.

Podríem comentar el treball que Wes Anderson fa també amb la música, a la pel·lícula. Fins i tot durant els títols de crèdit final, posa la veu d’un dels seus menuts a comentar els moviments musicals orquestrats per Alexandre Desplat. De la mateixa manera que, a la seqüència inicial veiem els fills petits d’aquell matrimoni granadet, hippiós… que escolten pel tocadiscos una mena de classe de música sobre les variacions musicals. I ja he assenyalat que aquesta andròmina de tocadiscos (relíquia “sixtie”) acaba fornit una bona antologia de temes, mentre acompanya els fugitius, que se l’han endut.

I és que sí, Anderson, segueix fidel al seu univers estètic i temàtic, en segueix traient suc i es percep que hi xala de valent. Resulta creïble el que diuen que participar en un seu rodatge és d’un entusiasme encomanadís. Però potser paradoxalment aquesta virtut acaba conformant-li la principal limitació.

FOTO Moonrise Kingdom, de Wes Anderson