L’octubre de 1986 vaig publicar el meu primer article de cinema a la revista Som-hi!, del meu poble. Era una extensió natural del que fèiem al cineclub. Feia set anys que hi havia entrat i, entre altres coses, m’hi dedicava a recollir informació sobre els films que projectàvem i en redactava els fulls de mà, per fer-la arribar als socis i sòcies. Aquell 1986, doncs, ja tenia un cert rodatge en això d’escriure de cinema i, de feia un temps, havia passat de la recopilació documental a la reflexió personal. Com que també estic vinculat directament a aquella revista des del segon número que en va sortir al carrer —al final del franquisme—, em semblà que podia enriquir-ne més el contingut tot afegint-hi un apartat de cinema. I allà començà tot.
A l’article que he escrit per al número d’aquest octubre de 2011, hi reprodueixo el comentari sobre L’arbre de la vida, de Malick, que vaig penjar ja fa dies en aquest blog; però l’obro amb aquesta entradeta:
Abans d’entrar en matèria, permeteu que remarqui el fet que, amb aquest número de Som-hi!, fa vint-i-cinc anys que publico articles de cinema. Un bon moment per a repensar-m’ho. Des de fa unes setmanes, hi estic donant voltes. No tinc pas ganes de deixar d’escriure’n, però tinc dubtes seriosos sobre la mirada crítica. Certament, no és la primera vegada que em qüestiono la tasca que faig –de fet, estic molt avesat a ser autocrític i autoexigent– i en diverses ocasions m’he decidit a seguir endavant en topar amb una pel·lícula d’aquelles que et provoquen el delit de reflexionar-hi i trasmetre’n els pensaments que et generen. En aquesta ocasió, però, ha estat un xic a l’inrevés, amb “L’arbre de la vida”, de Terrence Malick. Al Som-hi! de juliol-agost, a l’article que significativament vaig titular “Canes 2011: ‘L’arbre de la vida’, una Palma per a la Història”, ja vaig exposar com em meravella aquest film i alhora l’extraordinària divisió d’opinions amb què ha estat rebut des del primer moment. Delerós, n’he esperat l’estrena comercial, per llegir-ne les crítiques i, si bé he trobat molts articles (a favor i en contra) prolífics i rics en matisos, també he pogut constatar com personalitats que admiro i respecto han fet prevaldre els prejudicis ideològics a l’anàlisi intel·lectual de l’obra, han substituït el que havia de ser una crítica per esbiaixats judicis d’intencions, i no s’han estat d’atacar –directament o subtilment– la resta de col·legues. Ara bé, què hem fet, sinó, molts altres amb una altra pel·lícula, “La piel que habito”, d’Almodóvar? Fa pocs dies, tot un Sergi Pàmies escrivia a La Vanguardia Cat, ran de la polèmica que part de la crítica espanyola ha desfermat amb “Los pasos dobles”, d’Isaki Lacuesta, que “El cinema d’art-i-assaig aplica un codi penal diferent del que regula el cinema convencional”, fent referència a l’erroni rol de jutges que sovint els crítics cinematogràfics assumeixen. El debat hi és; si voleu, els dubtes hi són. No pas sobre allò que ontològicament li pertoca a la crítica –reflexionar sobre l’obra, a partir dels coneixements cinematogràfics i culturals, tot donant una opinió fonamentada–, sinó sobre el què caram estem fent tots plegats; sobre la relació amb els nostres hipotètics lectors; sobre el vincle amb el que tenim a les pantalles; sobre què és una obra i què és un simple producte; sobre art i moda –digueu-ne “tendències”, si voleu–; sobre les bases amb què un mateix mira les pel·lícules; sobre la vigència de temàtiques i estils; sobre la futilitat de presumptes “innovacions”; sobre la “santificació” de determinades línies i la dimonització de la resta; sobre la reducció del cinema a determinades opcions –tant pel costat frívol com pel presumptament rigorós–. No sé pas si, rumiant-hi, faré cap enlloc; però aquest cop no estic disposat a passar-hi de llarg. Tanmateix, si decidís no publicar més articles, ja us ho faria saber.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!