Club 7 Cinema

L’endemà del cinema magnífic, sumptuós, de Terrence Malick, el Festival de Canes ha programat en competició les noves pel·lícules d’Aki Kaurismäki i Alain Cavalier, caracteritzats per la depuració i sobrietat estilístiques. I, en el cas de Le Havre, de Kaurismäki especialment, no tan sols s’ha aconseguit la unanimitat, sinó que l’ovació que se li ha dedicat és de les que fan història.

El protagonista de Le Havre és un antic escriptor i reconsagrat bohemi que,  fugint de l’èxit i la fama literàries, ha anat a viure a la ciutat portuària francesa, amb la seva dona. Ell respon al nom de Marcel Marx (!) i ella s’anomena Arletty. S’estan en una casa humil d’una barriada senzilla, amb la fornera que els fia el pa; el botiguer que, tot i rufar el nas, els ajuda quan cal; la mestressa del bar de la cantonada, que comparteix una copeta amb Marcel, el vespre, quan torna de la feina d’enllustrar sabates… Tot un món de marginals (que no pas marginats), on el valor del diner gairebé ha estat substituït pel del bon veïnatge, l’amistat i la solidaritat humana. Un món que res té a veure amb el dels gàngsters que es liquiden vés a saber per què, ni amb el del dependent d’un luxós establiment que foragita els enllustradors del davant de la seva porta, ni té res a veure amb el de la policia i el poder de l’Estat, que actuen mecànicament sense cap consideració humana… El món que conformen els personatges de Kaurismäki és de conte, tanmateix irònic, amb el qual deixa galdosament en evidència la realitat egoista de l’Europa del desenvolupament.

En Marcel Marx (André Wilms) diu que enllustra sabates per a poder estar més a prop de la gent. De calés, poca cosa fa; però de qualitat humana n’ha guanyat molta. La seva estimada dona el qualifica d’innocent i diu que és com “un nen gran”. I certament, Kaurismäki el perfila amb aquests atributs, talment una entranyable caricatura romàntica. Com fa amb totes les seves criatures, inclosos un improbable comissari de nom Monet (Jean-Pierre Darroussin) i un metge disposat a mentir “com un polític”, a instàncies d’Arletty (Kati Outinen), quan ha d’informar Marcel del càncer (terminal) d’Arletty. Marcel, que fa costat a la seva dona en aquest mal tràngol, ajuda alhora un nen africà immigrat il·legalment a qui la policia persegueix per a expulsar-lo del país; però no està sol. La seva no és una heroïcitat benintencionada, sinó l’actuació normal d’una gent bona, generosa i sensiblement oberta als altres.

És impressionant la coherència i frescor que manté Kaurismäki amb la seva filmografia. Tant a nivell ètic com estètic. La mateixa planificació depurada, els decorats reduïts a la mínima expressió, la fotografia amb il·luminacions tènues i fosques imatges nocturnes subtilment acolorides, els diàlegs murris, l’humor que pot arribar a ser sorneguer… Aquí, a més, amb “melodramàtics” subratllats musicals, per a evocar l’alçada cinematogràfica de petits grans gestos dels seus humils personatges o per a subvertir com subverteix el dramatisme final de la pel·lícula.

Pater

Un altre mestre de la depuració, el degà dels cineastes en competició enguany, el francès Alain Cavalier, ha deixat enrere els diaris íntims en què darrerament havia despullat la posada en escena i ens proposa un joc entre realitat i ficció, a Pater. La referència al “pare” del títol té a veure amb una escena del film, en què el mateix Cavalier es mira en un mirall i descriu el que, físicament, detestava de son pare i com, ara de gran, és com si ell fos el seu pare. La realitat, la imatge, la projecció que hi fem… I així és com munta un joc amb el seu amic, l’actor Vincent Lindon. Es troben per compartir el plaer de la cuina, es descobreixen les respectives cases, parlen… i, cadascú amb una càmera de vídeo, grava quan li toca, la seqüència d’una ficció amb què s’entretenen. Cavalier fa de president de la República francesa i Lindon, de primer ministre. Tenen uns afers polítics que els ocupen, de manera que Cavalier mena com un joc de rol amb Lindon. Roden a les seves cases, sense retocar-hi es pot dir res i tan sols compten amb alguns col·laboradors, que fan de secundaris o figurants… I acaba sent com si estiguéssim a l’Elisi, Matignon o als passadissos de l’Assemblea Nacional, en un film polític… La imatge, el que ens suggeriex, la realitat… No cal dir que la cosa dóna peu a alguns comentaris humorístics sobre la política (en algun cas, discutibles) i que permet gaudir del talent de Vincent Lindon davant la càmera, en el que sovint sembla pura improvisació. Però l’objectiu que persegueix Cavalier és sobretot insistir en la deconstrucció ontològica de la imatge, de manera que poca cosa nova aporta, mentre l’artifici que munta s’imposa gairebé com a caprici, per molt respectable i simpàtic que sigui.

FOTO © Pyramide Films  André Wilms i Blondin Miguel, a Le Havre, d’Aki Kaurismäki

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!