Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

6 de març de 2011
3 comentaris

La fiscalia acusa el director del Festival de Sitges

El 14 d’octubre de 2010, al Festival de Sitges, es projectà A Serbian Film (Srpski Film), de Srdjan Spasojevic. Al cap d’uns dies, aquesta mateixa pel·lícula s’havia de passar a la XXI Setmana de Cinema Fantàstic i de Terror de Sant Sebastià; però un jutge ho va prohibir. Ran d’aquest fet, alguns van remarcar amb perplexitat que s’havia vist sense problemes a Sitges, precisament. Tanmateix, una associació que —pel que sembla— té com a objectiu la defensa del menor,  presentà denúncia contra el certamen cinematogràfic nostrat. I arran d’aquesta denúncia, ara el fiscal acusa Ángel Sala, director de Sitges 2010.

L’Ara recull unes declaracions molt aclaridores d’Antonio José Navarro, programador del festival i col·laborador del diari —a través del suplement Time Out Cultura—, en què afirma, entre altres coses, que: [els organitzadors de Sitges] som persones que tenim molt clar què és legal, entre d’altres coses perquè el director del festival és advocat. Si un distribuïdor m’oferís una pel·lícula on hi hagués indicis reals que s’ha fet mal a un nen, jo l’hagués denunciat. I és que, pel que se’ns diu, tot ve del fet que, en aquest film, hi ha dues seqüències en què es viola infants. Antonio José Navarro, però, remarca que Srdjan Spasojevic, director de la pel·lícula, va explicar les circumstàncies del rodatge quan va ser a Sitges presentant la cinta, i que “tot es va fer d’acord amb la llei” i detalla el paper que hi van tenir els pares de la canalla implicada, el recurs acurat a un psicòleg especialitzat en rodatges en què participen menors, la utilització dels efectes especials per a les escenes que presumptament un infant hauria vist sexe explícit, la garantia notarial donada als laboratoris hongaresos on es van tirar les còpies que no s’havia maltractat una criatura ni se l’havia exposat a una situació violenta o sexual, etc.

La pel·lícula, que ha estat projectada en diversos festivals del gènere —com ara els de Brussel·les, Londres, Puchon, Porto—, va ser seleccionada finalment a Sitges perquè no tindrà cap distribució, és una pel·lícula maleïda i de culte, i (..) per la qualitat de la pel·lículauna cinta molt intel·ligent —explica José Navarro, a l’ Ara—.

Amics lectors, amigues lectores, si no aneu al Festival de Sitges, és possible que us causi repulsió el fet de llegir que s’està parlant de violacions d’infants o violència contra els menors. Fins i tot potser rufareu el nas davant les raonades reflexions d’Antonio José Navarro, quan diu que La cinta no és pornogràfica perquè l’objecte de la pornografia és l’excitació sexual. I l’objecte semàntic de la pornografia és l’exhibició d’òrgans sexuals, cosa que no passa en aquest film (..) no busca excitar el públic, sinó fer-lo pensar en la situació política i moral dels països balcànics —Ara—. Però no hem de confondre les coses.

Molt encertadament, algú ha penjat al Facebook el cartell de Saló, de Pier Paolo Pasolini, film de grandíssima alçada que repel·lia (i repel·leix) una moral determinada i que es fa difícil d’engolir a gairebé tothom, de manera molt coherent amb els objectius ètics, d’autèntica gosadia intel·lectual, del seu autor. I esclar, una obra que ha estat atacada amb salvatgia per la censura. S’ha d’anar molt en compte a no confondre les coses. Que unes imatges o una temàtica ens resultin desagradables o topin amb la nostra escala de valors, no ens ha de dur a avalar ni remotament cap mena de censura, certament quan no s”hagi atemptat contra cap dret humà fonamental —una representació de la tortura no és mateix que el registre d’una tortura real, una violació ficcionada no comporta cap agressió sexual a ningú… que per això hi ha els requisits legals que esmenta Antonio José Navarro—.

Per tant, pot ser absolutament correcte que s’investigui judicialment si de debò el rodatge d’ A Serbian Film va avenir-se a tots els requisits legals, precisament establerts per a garantir el respecte a les persones que intervenen als rodatges. No sé si la justícia espanyola té competència per a tractar d’una producció estrangera; però en tot cas es veu ben clar que aquesta hauria de ser l’única qüestió que haurien de prendre en consideració. El que resulta inacceptable és que es posin amb Sitges pel fet d’haver-la projectat, tenint en compte que no li escau a un festival —ni en té els mitjans— d’investigar que la producció s’hagi avingut als requisits legals i que tanmateix, com es pot veure, l’equip d’Ángel Sala va interessar-se per tot el que tenia al seu abast de preguntar.

Un festival de cinema és per definició una illa de llibertat. I el festivaler hi veu pel·lícules perquè vol. Ni tan sols es pot esgrimir allò que els censors a vegades retreuen a l’exhibició comercial: que algú que passava per allà, podia ser víctima innocent d’un producte posat inadequadament al seu abast. Certament, això no dona patent de cors als festivals, que han d’avenir-se al seu objectiu (en aquest sentit, recordem que Sitges és “fantàstic i de terror”) i autocesurar-se (només) en el que té a veure amb el respecte als drets humans fonamentals. La resta és censura blasmable, que atempta contra l’esperit i funció de progrés que tenen els certamens cinematogràfics.

Podem, esclar, plantejar-nos si els calés públics els hem de gastar en un festival que sol esquitxar la pantalla de sang i fetge, en què el terror hi és consubstancial; mentre al nostre país no hi ha, per exemple,  un autèntic certamen de cinema,  de la mena dels de Sant Sebastià, Valladolid o Londres. Però aquesta és (i ha de ser) una qüestió política, mai de censura. Esclar que a mi m’interessa més que m’excitin la intel·ligència que no pas m’impactin amb violències desagradables; esclar que reivindico un replantejament de la despesa pública en festivals de cinema, a Catalunya, però això no em permet posar-me al costat dels que practiquen la censura, ni dels que volen fer pagar a un festival allò que no deuen poder carregar a la productora (si és que hi ha res a carregar-los).

Per tant, des de la discrepància més absoluta, tot el meu suport a Ángel Sala i el seu equip.

***

La notícia a Avui+ElPunt: El Festival de Sitges, imputat. I al diari Ara: El Festival de Sitges, sorprès per la denúncia de la Fiscalia.

Al diari espanyol El País, que ha destapat la denúncia de la fiscalia, s’ha publicat: El festival de cine portugués Fantasporto otorga el premio especial a ‘A serbian film’.

FOTO Logotip de Sitges 2010

  1. No hi estic d’acord. El que m’indigna no és la pel·lícula (miserable i repulsiva fins a cotes realment difícils d’aguantar) sinó el fet que Sitges en vengués (penso que molt irresponsablement) el “morbo” de veure-hi el que s’hi veu. Fa anys que a Sitges s’hi programen certs títols (À l’intérieur, Martyrs, A serbian film, etc) amb l’esquer publicitari de veure-hi allò mai vist, allò “tant fort” que provocarà vòmits, desmais i desercions.

    “A serbian film” és una ficció que no pretén passar per real (només faltaria!) però l’efecte que allò que s’hi veu causa sobre l’espectador és exactament el mateix que causaria si fós real. Michael Haneke ja ho va advertir a “Funny Games”; asseure’s en una butaca per a veure un crim és exactament això, independentment de si allò que veiem és real o mentida. És legal distribuïr còmics pornogràfics de temàtica pederàsta? Són dibuixos, oi?

    No sé si Sitges hauria d’haver programat o no aquesta pel·lícula. El que sí tinc clar és que em repulsa la manera com el festival va publicitar-la: “Violència i sexe extrems s’ofereixen plegats en la cinta més brutal de la temporada. Juga amb la perversió de la mirada, no amaga gota de violència i encara es permet inventar un nou gènere, el newborn porn”

    Una encaixada,

    Joan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!