Club 7 Cinema

Estranya és la programació d’enguany a la Setmana de la Crítica del Festival de Sitges, anomenada “7 Chances”.

Certament, fa anys que s’hauria d’haver redefinit el criteri de programació de “7 Chances”. Recordem que inicialment ho va crear el mateix Festival, amb la idea que 7 crítics diferents defensessin una pel·lícula cadascú, que no tingués distribució ni s’hagués projectat a cap festival ni filmoteca, a l’Estat Espanyol. Àngel Quintana i jo mateix, éssent a la Junta Directiva de l’Associació Catalana de crítics i Escriptors CInematogràfics, vam negociar amb Àlex Gorina, com a director del certamen, perquè l’Associació passés a fer-se càrrec del gruix de la programació del “7 Chances – Setmana de la Crítica”, sempre amb l’acord del Festival, que és qui tanmateix ho organitza. I així va ser.  L’acord feia que 6 títols els proposés l’Associació i 1, la direcció del Festival. Es mantenia el mateix criteri fundacional, de donar una oportunitat a 7 títols que, a casa nostra, no l’havien tinguda encara.

Durant anys, doncs, “7 Chances” ha dut a Sitges títols realment cars de veure. Amb més o menys encert, en la tria, però em consta que s’havia aconseguit forjar un prestigi notable. Recordo l’anècdota, deu fer uns cinc anys, que anàvem amb tren de Canes a Juan-les-Pins amb un conegut crític de Valladolid i jo li comentava (ja aleshores) que “7 Chances” s’hauria de redefinir, que les coses ja grinyolaven (després m’explicaré), i ell em constestà (en el seu seu bellíssim castellà, que tradueixo): “no ho toquéssiu pas, que si ho feu malbé, de què viurem, si és la millor cosa que hi ha!”.

Ara hi ha molts festivals a casa nostra i a Espanya, les filmoteques s’han obert prou, les editores de DVD posen al mercat material comercialment difícil; però, fa uns anys, això no era així. A més, Valladolid i Sant Sebastià no programaven segons què. De manera que “7 Chances” esdevenia una preuada plataforma per a defensar pel·lícules molt injustament marginades i tot de cinèfils hi hem pogut trobar films que, altrament, hauríem hagut d’esperar anys o viatges per a repescar-los.

Cal reconèixer que l’acord inicial entre l’Associació i el Festival topà de seguida amb alguns problemes pràctics i, per exemple, quan proposaves un film, n’havies de fer tota una llista, per ordre de prioritat, perquè voler no és poder. Jo, per exemple, vaig bregar de valent perquè s’hi passés l’extraordinària Les flors de Xangai, de Hou Hsiao-hsien; però no hi hagué manera. Segons la direcció del Festival, no se m’aconseguí de cap manera  una còpia. O sigui que, sovint et trobaves defensant un títol que potser havies col·locat al final de la llista.

Durant unes quantes edicions, el criteri de l’Associació fou que proposéssim pel·lícules els que les havíem pogut veure en festivals de fora (per això, en vaig esdevenir co-programador uns quants anys -i fins que vaig caure en desgràcia, però aquest és un altre tema-). De mica en mica, però, la cosa s’anà canviant, a mesura que els DVD permetien que accedissin a títols defensables alguns crítics tan emergents i boníssims com poc avesats a viatjar per Europa o enllà. No cal dir que “7 Chances” en sortí reforçat. D’una banda, ja no hi havia la dependència del que s’havia vist en festivals i s’obria de debò el ventall, i per altre cantó, es podia apostar per obresmés rigoroses, defensades també per determinades plomes. I és que, un dels mèrits que atresora la trajectòria de “7 Chances”, al marge de com s’hi ha arribat, és que ha configurat una trajectòria amb un eix central de mena radical, rigorosa. Potser massa centrada en una certa línia (de manera que a vegades hi has trobat a faltar aquella pluralitat de quan, abans que hi entréssim l’Associació, Quim Casas ens portà un noiet joveníssim anomenat Bryan Singer amb un film primerenc de debò prometedor, encara que després l’home hagi anat com ha anat).

Quan Àngel Sala va agafar les regnes del Festival de Sitges és públic i notori que reconvertí al fantàstic tot el pressupost musculat que Àlex Gorina havia aconseguit per al certamen a canvi de generalitzar-lo un xic. No se li pot pas negar, a Sala, que ha dotat Sitges d’una coherència millor (cosa diferent és si la Generalitat no hauria d’haver revisat els calés que hi aboca, atès que perdia el caire subtilment més generalista amb què l’havia engreixat econòmicament abans). I com a conseqüència, “7 Chances” també s’ha anat decantant cap al fantàstic. 

El cas és que, any rere any, la direcció del Festival intervé d’una manera més òbvia en la programació de “7 Chances”, l’Associació (que havia passat una etapa democratitzadorament participativa, oferint als membres que féssim propostes) fa temps que va a remolc i, de la famosa línia del prestigi, a penes si en queda la persistència aïllada d’algun títol, especialment enguany.

Convé redefinir la Setmana de la Crítica de Sitges. Aquell presupòsit de donar les 7 oportunitats, em sembla que ha quedat superat amb la generalització de les noves teconlogies i, sobretot, perquè en el marc de referència espanyol (en què es basava) avui en dia segurament són poquíssims els films de què es podria disposar per a “7 Chances”.

Potser l’acord a refer hauria de passar per especialitzar en el fantàstic, definitivament, la Setmana de la Crítica. No es pot pas negar que, actualment, a les setmanes de Canes i Venècia, el terror també hi fa forat. Potser les coses s’haurien d’homologar bé i que sigui l’Associació qui l’organitzi (com és en els casos de canes i Venècia), amb els suports institucionals que calgui i de manera autònoma de la direcció del Festival, i això, tant si se l’especialitza en fantàstic com si no. Potser l’Associació hauria de reflexionar si no tindria més sentit organitzar una Setmana de la Crítica al marge del Festival de Sitges, en unes altres dates, i a Barcelona, amb extensions pel nostre territori: potser seria més escaient, més interessant, culturalment més productiu.

FOTO Sandrine Bonnaire, a Jeanne, la pucelle, de Jacques Rivette, un dels cims històrics de “7 Chances”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!