Com ja s’ha dit, aquest setembre Agustí Villaronga tindrà Pa negre a Sant Sebastià. Ni Berlín, ni Canes, ni Venècia… i ni tan sols Locarno: Sant Sebastià.
L’any passat, Petit indi, de Marc Recha, va anar a raure a la Seminci; això sí, havent passat -fora de competició- per Locarno i anant després al Festival de Londres. Tanmateix, Recha va acabar tenint una retrospectiva al parisenc Jeu de Paume i, tot seguit, Canes el nomenà jurat per a l’edició d’enguany. No s’ha descartar gens que aquesta seva presència al Jurat dels Curtmetratges i de la Cinéfondation estigui lligada a la retrospectiva parisenca. En tot cas, ha deixat clar que el Festival de Canes valora la seva obra.
El procés de selecció de pel·lícules en un gran festival és complex (com ja he intentat exposar a l’article Com se seleccionen les pel·lícules d’un gran festival?) i, si bé els comités de selecció són sobirans (diguem-ho així), hi ha tot d’institucions, estudis, productores, intermediaris del comerç cinematogràfic… que hi juguen el seu paper.
És raonable pensar que ni Canes ni Venècia van voler Petit indi. I alhora, que apreciant els de Canes (si més no) l’obra de Recha, no hi hauria d’haver hagut problema per haver encabit la pel·lícula, mal fos a la revaloritzada Un Certain Regard. Però, quan es tracta de fer equilibris per a completar la programació de les diverses seccions del Festival, just és quan resulten valuosíssims els papers jugats per institucions, estudis, productores, intermediaris… S’imposa, doncs, una primera pregunta: des de Catalunya, es va fer el que calia? Certament, tampoc no s’ha de descartar que fos el mateix Recha qui rebutgés una oferta “cannoise” que no li fes prou el pes (però en aquest cas, algú de les institucions que han fet possible la pel·lícula, hauria pogut intervenir-hi, perquè encara és més productiu un “Regard” que Locarno).
Tot això, fa temps que ho penso. I vaig estar a punt de comentar-li al mateix Recha, una nit d’aquest Canes que vam coincidir; però ell i una amiga comuna venien de sopar, jo frissava per retirar a l’hotel i, ni el context era l’escaient, ni l’estoneta ho va permetre. Permeteu-me una petita digressió. A Marc Recha no puc pas dir que el conegui personalment, en el sentit d’haver-hi parlat, d’haver-m’hi entaulat o coses d’aquestes; en canvi, hi he coincidit diverses vegades. La primera fou a Venècia 92, l’única vegada que he estat a la Mostra, i ell hi presentava El cielo sube. Devia estar-se al mateix hotel que jo; perquè quan ja me n’anava, el vaig veure que amb uns companys es llegien emprenyats la crònica de l’Ángel Fernández Santos al diari El País, que els havien enviat per fax. Anys més tard, vaig topar amb ell al tercer pis del Palau dels Festivals de Canes, que estava força cansat del munt d’entrevistes i coses que han de fer els que hi presenten pel·lícula. En aquella ocasió, com en totes les altres que l’he trobat, l’amiga comuna és qui ha fet que m’hi atancés. Així per exemple, en sortir de presentar una exposició que comissariàvem ella i jo sobre Marlon Brando, el vam saludar en un bar gironí, on era, en una parada camí de París (per a presentar-hi un film). Igualment, quan (es pot dir extasiat) vaig sortir de veure Dies d’agost, a Sitges, vaig aprofitar que era amb aquesta amiga, per anar a felicitar-lo i a agrair-li la pel·lícula. I finalment, enguany, aquella estoneta al davant del Palais des Festivals, en què tot just si vam fer broma sobre unes quantes coses. Acabada la digressió i reprenent el fil, deia que fa temps que penso que, en el cas de Petit indi, segurament algú no va fer bé la feina per ajudar que estigués en un aparador internacional com el de Canes o el de Venècia; si ara ho comento públicament és perquè amb Pa negre, d’Agustí Villaronga, m’ensumo que pot haver tornat a passar.
Deixem-ho clar, perquè no hi hagi malentesos. Està molt bé que participin a la Seminci, de Valladolid, o a Sant Sebastià. La primera té una llarguíssima trajectòria i una nòmina important de cineastes reconeguts. El segon, és un certamen de primera categoria, mal sigui el petitoi dels grans, el secundari. No es tracta de menystenir-los. És més, l’èxit d’un film en aquests festivals pot ajudar i molt a un millor rendiment a taquilla si s’estrena prou immediatament, gràcies al ressó mediàtic que li donen els mitjans espanyols. Passa, però, que el mercat i l’àmbit de difusió de les pel·lícules d’autor en català ha de ser nacional i internacional. I amb Sant Sebastià i Valladolid, la internacionalitat se’n ressent i molt; per molt que ambdós certamens en siguin, d’internacionals. Reduir el mercat estranger a poca cosa més que l’espanyol és tenir molt poca ambició, és escanyar la trajectòria de les pel·lícules.
Marc Recha i Agustí Villaronga han de ser als millors aparadors del món.
Poser li ha sortit un bunyol a Villaronga i aleshores encara gràcies que li vulguin Pa negre a Sant Sebastià. Tanmateix, per la seva trajectòria artística i pel material amb què treballa, ara com ara, mantinc ferma l’esperança que serà una bona pel·lícula. Me’n fa dubtar precisament el fet que no hagi anat a Canes ni Venècia, ni tan sols a Locarno. Però esclar, amb l’antecedent del que passà amb Petit indi, també penso que potser no és culpa de la qualitat de l’obra, sinó del paper que calia haver jugat per institucions, productores….
Està molt bé que Massa d’Or Produccions i Televisió de Catalunya hagin assumit la producció de Pa negre; però la vida internacional d’una pel·lícula depèn en gran mesura dels socis amb què pactes. Les coproduccions amb determinades empreses obren portes clau dels equips seleccionadors dels festivals i dels mercats cinematogràfics, faciliten la distribució a països estratègicament importants per al ressó crític i comercial. Certament, se’n pot prescindir; però llavors convé una iniciativa potent dels organismes culturals del govern (Institut Ramon Llull, Departament de Cultura, “embaixades” que hem obert…) perquè facin políticament bona part d’aquesta feina. I, deixeu-m’ho dir, si hi ha coproducció, cal igualment la iniciativa governamental, que res no hi sobra!
Queda esclar la possibilitat que la pel·lícula hagi estat concebuda exclusivament per al mercat intern. Fóra una llàstima, artísticament i comercialment parlant. Si és una autèntica obra d’autor (cosa no gens renyida amb el potencial comercial), no s’ha de renunciar a les possibilitats internacionals. Si fos un producte fet a mida, per a explotar les qüestions de la postguerra en clau estrictament local, difícilment aniria més enllà d’aquells films rònecs i estèrils que Pilar Miró i companyia van anar subvencionant durant anys.
Segueixo pensant que algú no ha fet bé la seva feina… o no se n’ha pogut sortir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!