Club 7 Cinema

Com bé sabeu, hi ha un criteri generalitzat (del qual discrepo totalment), segons el qual les pel·lícules tenen nacionalitat i així es parla de pel·lícules “espanyoles”, “franceses”, “italianes”, “catalanes”, “angleses”…

Cal admetre que, per exemple, el cinema de Pedro Almodóvar té unes bases indiscutiblement espanyoles i, per tant, en aquest cas, no grinyola gens que les seves pel·lícules siguin etiquetades d’espanyoles. El mateix podríem dir, per esmentar un altre cas, de l’obra onírica de Federico Fellini, de substracte tan pregonament mediterrani i específicament italià que escau perfectament considerar els seus films com a “italians” (mentre això no signifiqui un reduccionisme, esclar). Igualment, tots ens entenem quan diem que una pel·lícula és nord-americana (fent referència normalment a un producte “made in Hollywood”). Per tant, en molts casos l’adscripció nacional d’una pel·lícula és admissible; però vénen les coproduccions i la cosa trontolla.

El criteri imperant avui en dia és que la “nacionalitat” d’una pel·lícula rau en el domicili fiscal de les empreses productores. Així per exemple, determinats films amb capital català, els etiqueten de “catalans” (podem prendre d’exemple Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen, per bé que aquesta està rodada, si més no parcialment, a Barcelona, mentre que hi ha força altres casos que l’única catalanitat és a la ubicació física del despatx del productor). Aquest criteri fa que, seguint amb el cas Almodóvar, pel·lícules seves també siguin “franceses”, perquè hi ha coproducció d’alguna empresa francesa. Si m’apreteu, encara podríem trobar una certa tirada del cineasta manxec cap a voler agradar la crítica hexagonal; però ja em direu, a part d’això, què en tenen de “franceses”!

No s’aguanta per enlloc aquest criteri vigent i comunment acceptat. Només s’explica (que no justifica) com a manera de marcar les subvencions públiques i com a eina assumidament propagandística dels nacionalismes espanyol, francès, italià, català, britànic… (els periodistes i crítics practiquen habitualment aquest “nacionalisme cinematogràfic” i les acadèmies dels respectius països i, no cal dir-ho, els polítics).

La prolífica Palma d’Or d’enguany ens permet tornar-ne a parlar i de manera ben clara. Com ja s’ha remarcat, Eddie Saeta (Lluís Miñarro), amb domicili fiscal a Barcelona, és coproductora de L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors.  Per tant, aplicant el criteri imperant, aquest film d’Apichatpong Weerasethakul també és “català”. No siguem ridículs! Podem dir que és una coproducció catalana, perquè això és objectivament cert; però afirmar que és una pel·lícula “catalana”, simplement, és fer un ridícul espantós.

Apichatpong Weerasethakul, precisament, beu d’una base cultural tailandesa. Les imatges del seu film ens mostren l’univers misteriós de la selva en aquelles terres orientals, amb les llegendes sobre esperits d’ancestral tradició entre aquella gent i la manera com se’n feia ressó un cert cinema de sèrie B, produït a Tailàndia. El budisme, la creença en les reencarnacions en són també text i context. En base això, fóra admissible acceptar que L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors és “tailandesa”.

Deixeu-me dir que, tanmateix, i en la mesura que Apichatpong Weerasethakul, troba allò universal en allò local, la seva obra podem igualment considerar-la patrimoni del món i no tan sols d’una “nació”. De la mateixa manera que passa amb l’opus Fellinià, per exemple. Centrant-nos en la Palma d’enguany, podríem assenyalar llegendes de bosc de casa nostra, relats sobre aparicions d’esperits que ens explicaven les àvies de la vora del Montseny o de cap el Pirineu; les creences paganes i com els cristianisme les reconvertí; la pèrdua de cultura ancestral també aquí i, com allà, el paper de la política en aquest procés de destrucció de la memòria… Molt bé, tot això són elements que, de forma més o menys remota, ens permetrien identificar part del bagatge universal en L’oncle Boonmee… (a més, per exemple, de tot el seu potencial reflexiu). Però és obvi que, ni així, podem qualificar de “catalana” aquesta pel·lícula. No, en el sentit que podem acceptar com a “espanyola” Volver, d’ Almodovar, o com a “italiana” La dolce vita, de Fellini.

Avui en dia, que bona part del cinema d’autor és coproduït. I de l’estrictament comercial, també (Abu-Dabi i Les Illes Caiman, a hores d’ara, deuen tenir una filmografia “nacional” prou notable, per molt que no hi hagi gaires cineastes que siguin d’allà i encara que ben poques pel·lícules s’hi hagin rodat, però és que n’hi ha uns quants, de llargmetratges finançats des d’allà i, d’acord amb el criteri imperant…). Assignar “nacionalitats” a les pel·lícules, doncs, ha quedat obsolet i avenir-s’hi només pot respondre a interessos per subvencions o a inèrcia de “nacionalisme cinematogràfic”, per incorrecta que sigui l’assignació.

El cinema de creació respon a l’autor i a les condicions de producció. Resulta molt més ajustat reconèixer les pel·lícules pels seus autors, des de la universalitat. Almodóvar té el seu món i el tenia, quan filmava amb una sabata i una espardenya, quan comptava amb capital francès i ara que s’ho paga solet (amb acords de distribució internacional). I Fellini, i Apichatpong Weerasethakul… El qui és espanyol, és Almodóvar; les seves pel·lícules, són seves, per damunt de tot. El qui era italià, era Fellini, i les seves pel·lícules són seves. El qui és tailandès, és Apichatpong Weerasethakul; les seves pel·lícules són seves. O és que els films de Woody Allen deixen de ser-ne, d’en Woody, quan les hi coprodueix Jaume Roures? Perquè hem de considerar Trobaràs un desconegut alt i moreno particularment catalana, quan la coproducció de Mediapro no hi introdueix cap variant en la trajectòria-jubilació  del cineasta nova-iorquès?

Potser em direu que és “catalana” Biutiful, del mexicà Alejandro González Iñárritu, rodada a Barcelona i rodalia, amb presència (a ràfegues) del multilingüisme i la multiculturalitat que impera a les capes baixes del nostre cap-i-casal; que té un caire de document (rabejant-s’hi) sobre un determinat món de casa nostra, i que té la catalana Ikiru Films (d’Edmon Roch) en la coproducció. I jo us contestaria: també deu ser “mexicana”, perquè la productora principal, n’és, de mexicana; el seu director, també n’és, de mexicà, i al text fílmic apareix un vincle entre Javier Bardem i els morts, de base cultural força centre-americana. Francament, jo no perdria el temps. Allò que és indiscutible és que Biutiful respon a Alejandro González Iñárritu, al seu estil efectista de tocar problemàtiques humanes. I la “nacionalitat”, el lloc mateix on està filmada, hi pren un valor secundari. Fins i tot, l’home defuig tant com pot les imatges turístiques de Barcelona (i no hi recorre més que per ubicar fugisserament i, sobretot, per a remarcar la miseria latent al dessota de les icones benestants d’avui en dia que representa una ciutat de moda com Barcelona). Ras i curt: Biutiful s’hauria pogut rodar en moltes altres ciutats i, a part de la topografia i algunes ràfegues de català, poc que hi hauria d’haver cap diferència. Com a conseqüència, què hi aporta l’adscripció “nacional”: res, de res (a part dels calés instituconals, televisius o de productores que s’hi hagi canalitzat).

A final d’any, quan l’hagi de votar entre les pitjors o millors pel·lícles, no em plantejaré si són “espanyoles”, ni “catalanes”, les de Woody Allen o Alejandro González Iñárritu, ni cap d’altra. Per mi, les pel·lícules no tenen “nacionalitat”, els seus autors tenen personalitat (ens agradi o no) i el seu cinema beu (o no) de bases culturals arrelades. El que cal, per mi, és votar pel·lícules i no banderes. El que cal, per mi, és deixar enrere el concepte de “cinemes nacionals” i reduir-lo a fenòmens objectius de producció que històricament hi hagi hagut o a factor d’anàlisi de continguts de l’obra fílmica. Em nego a acceptar que el domicili fiscal d’una empresa atorgui carta d’identitat a un seu producte.

FOTO L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d’Apichatpong Weerasethakul

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!