Club 7 Cinema

M’he quedat literalment sol, defensant La nostra vida, de Daniele Luchetti. Ha causat una pobra impressió general a tothom amb qui he parlat i, certament, magra és la puntuació que ha obtingut en les votacions que publiquen les revistes especialitzades durant el Festival. Tanmateix i, sense considerar-la pas una gran pel·lícula, la defenso per les raons que ara exposo.

Luchetti ens hi explica la història d’un paleta jove convertit ja en constructor, amb tot d’immigrants il·legals que treballen per a ell. Pare alegre i marit feliç, la vida li etziba una garrotada de les grosses i com a resposta al dol, gairebé com si intentés exorcitzar-lo, decideix que en aquesta vida ha de llançar-se a fer diners, molts més dels que ara movia, per a donar-se i donar als seus fills tots els luxes i capricis possibles en aquesta vida. És així que s’embolica en una promoció immobiliària a termini fix. En el seu món d’economia submergida, aconsegueix el finançament a través d’un traficant, es posa a comprar tot allò que li abelleix per a la canalla i tira endavant…

El protagonista (Elio Germano) aparca el dol, de la mateixa manera que apaivaga el dubte moral sobre una mort que no denuncia per no perjudicar una obra. Igual com la resistència a allitar-se amb una prostituta, per respecte a la seva dona, dura el temps que tarda la professional a despullar-se. Treballa amb el seu personal, però els pot deixar sense cobrar per a atendre les seves aventures financeres… Luchetti no el jutja èticament, el mostra amb la seva vitalitat i simpatia prou joves, en el seu trajecte de riures i llàgrimes, tirant endavant amb el valor del diner com a únic referent, en un món al marge de les institucions (aquí no hi ha bancs, ningú assegura treballadors i els únics suports són a nivell personal…)

Certament, aquest film retrata un cert estat de coses a la Itàlia contemporània (i, a casa nostra, si en fem extrapolació). Amb l’explotació laboral, la perversió del sistema de protecció social, el racisme que brolla… Però sobretot documenta la baixa temperatura moral de la nostra societat. Amb lucidesa i gosadia.

Cal reconèixer que el “happy end” fílmic i el fet que no qüestioni el tarannà del protagonista pot dur algun espectador a una conclusió jubilatòria respecte a la realitat galdosa que es mostra. Se li retreu a Luchetti que no hagi qüestionat el protagonista i potser van encertats els que ho fan; però jo ho valoro just a l’inrevés. El “happy end”, la celebració alegre d’un cúmul de frivolitats, esdevé irònicament el testimoni més corrosiu de la galdosa realitat que retrata. I sí, també celebra el valor dels lligams familiars i d’amistat, autèntica xarxa de salvació de les capes socials que se les campen com poden.

Una ficció com la de Luchetti aposta per mostrar la realitat “sense intervenir-hi”, com si la mirada del cineasta fos transparent. Tot i que sempre n’hi ha, de mirada. I fins i tot en aquest cas, la “no intervenció” resulta més eloqüent que segons quins discursos fílmics.

Opció radicalment diferent és la que ha pres el documentalista ucraïnès Sergei Loznitsa en el seu debut en el camp de la ficció, La meva felicitat. Agafa un camioner rus i elposa a la carretera, de manera que vagi topant amb tot de personatges al llarg del seu trajecte finalment estimbat. Cadascun d’aquests personatges evoca o protagonitza una història diferent, present o passada, en les quals sempre la boba fe es paga cara, la supervivència du la gent a la salvatgia, la corrupció endèmica du a l’abús impune del poder… La càmera de Loznitsa és encara molt documental (i en aquest sentit, enquadra i es mou de manera molt madura) i el seu muntatge, no prou dúctil com per a evitar un cert caos; però aconsegueix configurar una Rússia impossible, una imatge negríssima d’un país en què la gent no pot aspirar a la felicitat ni alienant-se dels problemes. Com deia, una opció diametralment oposada a la de l’italià. Aquí hi ha explícita mirada del cinesta, discurs. La pregunta és: allà, no? La mirada implícita és igualment legítima. I del discurs estètic: el de Loznitsa és tangible (i el caos a què arriba s’avé força al del país que pinta); tant com el de Luchetti, amb la seva Itàlia de colors pujats, bars de platja, diàlegs cridaners i xerrameca en totes direccions…

Es pot afegir a la discussió el cas de Picco, film de Philip Koch presentat a Quinzena dels Realitzadors, inspirat en casos reals de violència a les presons juvenils alemanyes.  A tots els tòpics del cinema penitenciari recorre Koch, amb un guió i una posad en escena molt esquemàtics (el personatge feble que ja veus condemnat des del primer moment, els violents que són també els més apersonats, l’intermig que serà el covard…una psiquiatra de presons que, amb els diàlegs, explica el perfil psicològic típic d’uns i altres, el pres homosexual que saps sentenciat d’antuvi, etc.). I ho acaba duent tot a una mena de al·legoria sobre el nazisme (amb el covard executant el que els violents imposen, per desgràcia del feble), que, per bogadejada i maldestra, resulta tan sols evocativa, en conyraposició al festival de massoquisme amb què es converteixen les escenes de tortura despiatada contra la víctima propiciatòria. Aquí la realitat, el cas real i fins els referents històrics metafòrics queden precisament en segon pla, perquè al cineasta se li en va la mà i la manera com ho tracta gairebé inavlida, fa oblidar eleu presumpte valor documental.

***

Com que ahir no vaig poder escriure aquest apunt, hi enllaço avui el [Quotidien du Festival, dj 20]

FOTO La nostra vida, de Daniele Luchetti

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!