Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

15 de maig de 2010
1 comentari

Des de Canes 2010: Mike Leigh enlaira el Festival

Acabo de sortir d’una projecció avançada a la premsa de Kaboom, el nou film psicotròpic de Gregg Araki. Sitges ja el deu tenir lligat i ben lligat, tant com un altre petit desastre, Chatroom, de Hideo Nakata, vist anit a Un Certain Regard. Anem a pams. No tinc gaire temps per a escriure, avui; però anem a pams. De filmar, Araki en sap molt; de practicar un cinema (gay) molt físic, també. La història que es munta per als seus noiets amb tant de sexe al cap com entre les cames, tiren a deliri fantasiós. En aquest cas, el campus universitari és no tan sols l’escenari de cossos cobejats, onanismes, lesbianes amb bruixeria pel mig, alliberadora sexual que xala fent-s’ho amb els homo i els hetero…, el campus és més que tot això: l’escenari d’un relat fantàstic, amb aparició de figures emmascarades i actes criminals, sectes apocalíptiques… Un deliri! Quant a Chatroom, Hideo Nakata hi dóna entitat física a la cambra virtual de trobada dels 5 adolescents protagonistes, conduits per un lider que resultarà més perturbat del que els altres podrien arribar a imaginar-se. Els salts entre la realitat tangible i la virtual visualitzada com si fos una realitat paralel·la desgasten totes les energies creatives del cineasta japonès, que ha rodat a Londres. Un cop plantejada la situació i els personatges, ho canalitza per camins de psicologia barata (gelosia fraternal, edip, incomprensió paterno-filial…), estimbant-ho tot a nivell de subproducte patètic.

Sort n’hem tingut aquest matí, d’ Un altre any, de Mike Leigh. Us diria que és deliciosa (que n’és); però, com a autèntic Mike Leigh, negreja. L’hem d’etiquetar de comèdia (que n’és), però és que aquest relat, que passa per les qüatre estacions de l’any, comença a la primavera… amb una dona gran els neguits familiars de la qual no la deixen dormir i gairebé implora que li donin un somnífer… Una comèdia, indubtablement, en què el personatge més còmic resulta ser el més tràgic. Un film coral, certament, en què assistim a les trobades, àpats i xerrrades d’una colla de gent que es mou al voltant del matrimoni madur i felic format per un geòleg londinenc i la seva dona, psicòloga de sanitat pública. Però que finalment gravita més sobre aquell personatge tragicòmic, fent que els altres tinguin un paper multiplicador o de contrast. Perquiè aquesta esplèndia pel·lícula parla de la soledat, de la vertiginosa soledat dels que es queden sols (la divorciada delerosa d’homes i alcohol, un amic que ha anat perdent les amistats, un vidu recent, el nebot díscol…) i de la dolorosa dificultat de convivència que es crea, amb els que tenen una vida familiar i afectiva satisfeta (representada aquí pel matrimoni que els deixa les portes obertes o se’ls troba a casa, el seu fill…). Leigh excel·leix amb la pràctica de la famosa ironia britànica. La pel·lícula no és rodona, però és intel·ligent, aguda, sensible, bonica i dolorosa. Molt més que tot el que hem vist fins ara a Canes 2010.

I com que aquest matí sembla que tocava comèdia: Woody Allen. Em sembla que s’hauria d’institucionalitzar com a nou gènere, el de “films de jubilació”. I dic jubilació, com a activitat per a autors que, tot fent pel·lícules es paguen la vida a la seva edat ja avançada i quan, pel que es veu a Trobaràs un desconegut alt i moreno, poc més tenen a dir. No se li pot pas negar a Woody Allen, que amb aquesta historieta coral, de parelles que es trenquen i altres que es fan, d’amor, sexe, esperances i decepcions, ambicions… ens permet trobar en pantalla una pel·lícula que es desmarca de l’estupidesa generalitzada del cinema nord-americà més comercial. I que, amb els seus tocs d’humor, ens fa passar moments divertits de debò. Però renoi, quin relat més estantís! Sort n’hi ha de les gotes d’humor que (massa escassament) van caient i ens permet refer-nos, als decandits espectadors. El guió, francament, resulta mancat d’inspiració i es fa rutinari dins del cinema d’Allen. Anthony Hopkins hi encarna un home gran que, volent exorcitzart la vellesa i la mort, es divorcia i s’embolica amb una noieta espectacular, aspirant a actriu i prostituta a temps parcial. La seva exdona (Gemm Jones) en defuig l’angoixa i els psiquiatres, deixant-se guiar per una vident. I la filla (Naomi Watts) s’enamora del galerista (Antonio Banderas) que l’ha contractada, mentre el seu marit (Josh Brolin) s’embadoca amb la sensual morena vestida de vermel que ha anat a viiure davant de casa seva. Personatges amb somnis de felicitat, delitosos d’amor o sexe; marcats pel fracàs en la vida o per l’èxit que els encega fins a fer-los perdre el nord. Imagineu-vos que n’ha pogut fer Allen, d’això, i l’encertareu de ple; però no hi compteu gaire, amb els seus gags, que hi són i molt divertits, quan te’ls trobes…

Ah, per cert, ahir a la nit, com podeu veure vaig acabar anant a veure la de Nakata. Així van les coses, en un Festival i amb un individu com jo, que no perdono un àpat: la decisió la va acabar condicionant el sopar. Havia d’agafar forces, perquè tenia gana, i, per tant, era impossible ser al Teatre Croisette, seu de la Quinzena  a quarts de deu de la nit. I, mentre esperàvem per entrar a la de Nakata (a quarts d’onze, perquè Martin Scorsese havia arribat tard a la presentació d’ Il Gattopardo i havia endarrerit moltíssim tots els horaris de la Sala Debussy), comentàvem amb l’amic Manu que, si entràvem a veure Chatroom, ben bé era perquè tampoc et pots plantar el tercer dia de festival havent vist aquell dia només dos títols (ell havia tingut el gran privilegi d’entrevistar aquell matí, “one to one”, Woody Allen). Així s’escriu la nostra història real del que acabem veient o no, en un festival com el de Canes, quan no es tracta de la dels films en Competició, esclar.

***

Enllaç amb [Quotidien du Festival, dia 15]

FOTO Chatroom, de Hideo Nakata

  1. Jo espero que finalment la pel.lícula d’Allen sigui com “El somni de Cassandra”, la qual també va tenir de crítiques dures, però em va semblar interesant i amb tocs filosòfics, que això és una de les mostres del seu talent.
    Fins i tot en les seves pel.lícules menys assolides, va tenir força talent per salvar-les.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!