Club 7 Cinema

Dimarts, després de Nadal, del romanès Radu Muntean, comença amb un dels seus plans de llarguíssima durada. Una parella és al llit, nua. Són la Raluca i en Paul, amants. El seu és un diàleg fresc, es pot dit a temps real, amarat del juganer erotisme dels amants. Se’ls podria haver presentat d’altra manera, més expeditiva; però Muntean ho fa filmant-los força de prop (tos dos junts), sense anar canviant de pla, movent la càmera tan sols el que calgui per a mantenir-los en quadre i seguir amb ells, estar amb ells. Aquesta és la clau, el seu estil ens permet compartir la vivència amb els seus personatges. De manera que la història que ens explica (Paul s’estima Adriana, la dona amb qui està casat i té una filla, i també Raluca, l’amant; però finalment s’ha de quedar només amb una i ha de ser aquest dimarts, després de Nadal) no és ni una història que sigui nova, ni que ho vulgui ser. El que importa és com ho viuen els protagonistes, com ho compartim amb ells. Les seqüències són autèntiques estones en què coneixem  Adriana, la dona de Paul, en Paul, la seva filla, Raluca, la mare de Raluca, els pares de Paul… Ve Nadal, s’ha de comprar els regals, s’ha de fer cantar la canalla per a posar-los el regal a l’arbre, Els amants parlen de la seva situació; el matrimoni, també. Hi ha la rutina de parella, els sentiments apaivagats i les emocions que s’han retrobat, el sexe i l’amor, la decisió i el dolor que comporta… Els silencis prudents, els retrets inevitables. Sense melodrama, sense moralisme. Els personatges són com són i conèixer-los ens permet entendre’ls, amb les seves contradiccions, desitjos, perplexitats… És així que es prenen decisions en aquesta vida, sense musiquetes ni sentimentalismes. que no vol dir insensibilitat, ni manca d’ètica. Així de modesta, així de bonica, així d’autèntica és Dimarts, després de Nadal, de Radu Muntean.

La vaig veure anit, a Un Certain Regard. Van venir a presentar-la tot l’equip: quina ma de gent! I el mateix ha passat aquest matí, que l’escenari de la Sala Debussy gairebé ha quedat petit per a acollir els productors, tècnics, actors i director d’ Aurora, el nou film del també romanès Cristi Puiu. I ho ha ecxplicat Thietrry Fremaux, el delegat general del Festival de Canes: els cineastes romanesos d’ara mateix són un equip, tots s’ajuden entre tots i estan aconseguint que, any rere any, hi hagi pel·lícules seves en un certamen com el de Canes. I hauria pogut afegir-hi que aquests cineastes romanesos en fan virtut, de la necessitat. El seu és un cinema que ha assumit les limitacions de producció. I de la realitat econòmica, social i fins política que els toca viure en saben fer font de creació. No practiquen un cinema pobre; sinó que, amb els mitjans de què disposen exploren a fons l’expressivitat cinematogràfica, per camins estètics prolífics. Un bon exemple n’és el film de Muntean, i un altre, el nou treball de Cristi Puiu (a qui vam descobrir amb La Mort del Sr. Lazarescu). El comentari d’ Aurora, a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Radu Muntean, director de Dimarts, després de Nadal

Comentari d’ Aurora, de Cristi Puiu

***

“No hi ha criminals, només gent que mata”, diu Cristi Puiu. Una frase breu que resumeix la idea de les 3 hores de metratge d ‘Aurora.

A Puiu, alguns el vam descobrir amb La mort del senyor Lazarescu. També era un film de llarga durada, en què se’ns va mostrant, primer, el dolor físic que sobtadament pateix un home gran solitari de classe mitja-baixa al Bucaresc actual; com tarda a arribar l’ambulància a buscar-lo, els veïns que fan el que poden… i seguim amb el trajecte de l’ambulància cap a un continu de serveis d’urgència hospitalàris que el rebutgen, mig perquè el veuen un alcohòlic trotinat, mig amb l’excusa d’un gran accident ferroviari que els ha col·lapsats. I mentrestant, l’home que agonitza. Admès finalment en un hospital, topa amb metges de diversos graus d’humanitat i, en aquella fredor assèptica acaba morint. De manera que, en aquell film, la trajectòria del personatge comportava un document sobre la mena de societat actual a Romania i alhora una reflexió sobre l’enorme i terrible soledat (abandonament) de l’individu, indefens en un món insolidari.

A Aurora, Puiu manté l’estil de plans de prou llarga durada, amb tot de reenquadraments interiors que dónen als plans una expressiva dinàmica interna. Seqüències dilatadíssimes amb què segueix el trajecte del protagonista. En aquesta ocasió, es tracta d’un pare divorciat, acomiadat de la feina, amb una mare ajuntada que malgrat l’edat encara el contempla i una amant que també ha d’estar per la seva pròpia filla. Aquest home es ve revelant de mica en mica com un malalt, amb una relació problemàtica amb el món, fins al punt d’ assassinar (sembla) indiscriminadament. Prepara els crims amb la mateixa quotidianitat que endreça coses de casa, prepara unes obres al pís, visita la seva antiga feina, la mare o l’amant… Puiu, d’acord amb la frase “No hi criminals, només gent que mata” el despulla de qualsevol atribut ficcional cinematogràfic. És l’antítesi de qualsevol psicokiller de Hollywood i succedanis. El metratge li serveix, al cineasta (també actor protagonista) per donar entitat a la dimensió temporal; que el temps fílmic permeti engolir l’acció criminal dins de l’activitat consuetudinària del personatge.

El problema d’ Aurora és que, amb molta menys durada ja hauria aconseguit el mateix. Més ben dit, l’espectador ja se n’ha assabentat i ha compartit prou la deriva del protagonista, molt abans que arribi el final (i això no treu que, en la seqüència estrictament final, hi hagi una certa sorpresa, que dóna una relectura a part del que hem vist anterior, i tenint un caire es pot dir surrealista, no em puc permetre ni de comentar més, per no esguerrar-vos-en la visió). I, per altra banda, la dimensió col·lectiva, el document sobre la Bucarest actual, que traspua per les imatges del film, francament, aporta un panorama social ja prou completament representat força abans del final fílmic. Amb la qual cosa, a diferència de La mort del senyor Lazarescu, aquí l’estil l’ha dut a un excés de metratge que, estirant, acaba aprimant massa la pel·lícula.

Ara bé, he llegit posteriorment que tant l’anterior com aquest film s’emmarquen en una sèrie de llargmetratges de Puiu titulada “6 històries de les barriades de Bucarest”; per la qual cosa, fara bo d’esperar que vagi realitzant els 4 títols que li falten, per a oferir-nos aquesta visió global entrelligada de la seva ciutat, entenent el cinema com a “tècnica d’investigació de la realitat”. Vist en conjunt, veurem si l’home s’ha encallat en una fòrmula estilística que domina prou bé, o si la seva manera de fer ens dóna una percepció global que s’enriqueix amb la suma de les parts i aquestes, amb la seva dimensió de conjunt.

Aurora no és una pel·lícula menor que hagi d’adscriure necessàriament en seccions com “Un Certain Regard”. Simplement, no li cal anar a Competició, ni hi tindria gaire cosa a fer en el concurs. És el fruit d’anys de treball personal i en equip, fent de la galdosa realitat humana, individual i col·lectiva, però també realitat topogràfica, urbanística, i social, matèria cinematogràfica. De la necessitat virtut, gràcies a plantejar-s’ho creativament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!