Club 7 Cinema

Fluixa ha arrancat la Competició, com ja ens vèiem a venir, i l’interès (mediàtic) de la jornada ha estat en el documental Draquila, la Itàlia que tremola, de Sabina Guzzanti. El ministre italià de Cultura, quan va dir que boicotejava el Festival de Canes perquè l’havien seleccionat, va fer-li un gran favor: avui hi ha hagut un gran expectació per a veure’l. I difícilment ningú n’ha pogut sortir decebut, perquè en aquesta escudella anti-Berlusconi, no hi falta cap mena d’ingredient. Podeu llegir-ne el comentari, anant a Vull llegir la resta de l’article.

En canvi, a la competició hem pogut comprovar fins a quin punt Chongqing Blues, del xinès Wang Xiaoshuai, hauria hagut de quedar-se a la secció Un Certain Regard, perquè queda petitoia, petitoia, en la cursa per la Palma d’Or. Recordem que tot primer l’havien programada en aquella secció. I tampoc li hagués anat malament ser-hi Gira, de Mathieu Amalric, malgrat que respon a un plantejament més interessant. Podeu llegir el comentari d’aqustes films, anant a Vull llegir la resta de l’artcle i a la fitxa de cada pel·lícula.

A Un Certain Regard, Manoel de Oliveira ha tingut l’honor d’inaugurar-lo; mentre a la Quinzena han estat els músics congolencs de Benda Bilili.

Mentrestant, aquesta tarda hem tingut la projecció avançada de La criada, d’Im Sangsoo, que és el “remake” d’un film de 1960 i del qual, si bé en parlaré demà, ja us avanço que no m’ha acabt de fer el pes, malgrat una posad en escena prou rigorosa. Però, aquesta ha aconseguit arrancar aplaudiments entre la premsa: els primers!

I ara acabo, que faig un mos i me’n vaig a veure Dimarts, després de Nadal, del romanès Radu Muntuneanu.

***

Enllaç amb el [Quotidien Festival, dj 13] Atenció: hi ha carta de rachid Bouchareb, sobre la polèmica que ha desfermat el seu film!

***

FOTO Chongqing Blues, de Wang Xiaoshuai

Comentaris

***

Draquila, la Itàlia que tremola, de Sabina Guzzanti

A Draquila, la Itàlia que tremola, Sabina Guzzanti, ataca frontalment el règim de Berslusconi, al més pur estil militant d’un Michael Moore. Aquesta antiga presentadora satírica acomiadada de la RAI el 2003 per ser crítica amb el poder i lluitadora infatigable per la llibertat d’expressió, articula la seva devastadora denúncia al voltant de tres eixos. D’una banda, la instrumentalització que el primer ministre italià ha fet del tràgic terratrèmol a l’Aquila l’abril de 2009, posant en solfa tot el poder televisiu que controla per capgirar la pèrdua de popularitat, en un exercici descomunal de manipulació informativa. Per altre cantó, revela com, investigant la intervenció governamental per a refer l’Aquila, ha descobert l’entramat de negocis que l’entorn del primer ministre italià ha fet amb la construcció de nous habitatges per als damnificats d’aquell terratrèmol i amb totes les desgràcies que hi ha hagut a Itàlia els darrers anys.. I finalment, potser la part més esgarrifosa de tota la pel·lícula, exposa que moltes víctimes s’haurien pogut salvar, escoltant els experts que advertien del perill, durant les sacsejades dels dies previs al gran terratrèmol i remarca com, després de balafiar milions i milions cara a la galeria, molts afectats no tenen habitatge i les cases de la gent i el patrimoni històric i artística de l’Aquila segueixen enrunats, en l’estat que van quedar.

Segons Guzzanti, Berlusconi ha creat un autèntic “Estat paral·lel” en què grans fortunes del pressupost públic es gasten en iniciatives fetes al marge o contra la legislació vigent i al servei dels que li financen les campanyes polítiques. L’acusa d’haver convertit l’organisme de Protecció Civil en una instància dotada de plens poders per a poder saltar-se lleis i plans urbanístics, en cas d’emergència… i quan els convé, encara que no hi hagi cap “urgència”. Protecció Civil -explica- va assumir l’organització dels Campionats Mundials de Natació –i la construcció de tota la infraestructura que comportà-, sense que es tractés evidentment de cap emergència. Com tampoc ho són un gran nombre d’actes religiosos i visites pastorals de Benet XVI a diòcesis italianes que es paguen amb diners públics dels italians, a través de Protecció Civil. Un organisme que ja s’hauria convertit en societat anònima –en paraules de Guzzanti- “per a gestionar la cosa pública com una més de les seves empreses”, si no fos que l’inacabable allau d’escàndols n’han esquitxat els alts dirigents, per corrupció, desviacions de fons…

***

Gira, de Mathieu Amalric

El primer títol de la Competició que hem vist en aquest Canes 2010 ha estat Gira, de Mathieu Amalric, que ell mateix protagonitza, en el paper d’un productor teatral que recorre carreteres i ciutats franceses amb una colla de “strippers” nord-americanes i el seu show de varietats “New Burlesque”. L’espurna de vida que salta a l’escenari en cada actuació d’aquestes dones ufanoses és al que està enganxat el personatge d’Amalric i el que la seva càmera capta amb un registre gairebé documental. Fora dels oripells i maquillatges, sense música de l’espectacle, el que hi ha són els errors del passat, la buidor existencial, els delits insatisfets, les mancances… i quan Amalric du la pel·lícula cap allà, li queda en un terrreny dramàticament i narrativament erm. No pot anar més enllà i ençà, es queda sense gairebé res que no hagi plantejat i amb una punta d’autocomplaença en la representació de l’home acabat als quaranta anys. A l’actor que es dirigeix, ja li sol passar, que es mira massa.

A la pel·lícula, una vedette li pregunta a Amalric “per què ens has dut dels Estats Units a França?” La resposta no li resulta fàcil de donar, perquè ni ell mateix no ho acaba de tenir clar. Vol redimir-se d’haver engegat a rodar l’èxit, família, amics, col·legues i carrera, tornant al París que deixà enrera, ara per la porta gran d’un escenari? Necessita donar-se una segona oportunitat, ara amb aquestes dones que són tot carn i energia dalt de l’escenari i triomfen on actuen? El personatge no ho sap i la pel·lícula gairebé tampoc; perquè el que s’hi vol és captar l’alenar de la gent del music-hall, els personatges masegats per ells mateixos i la vida que han agafat… Alguns, parlant de la pel·lícula, esmenten Renoir; d’altres, Casavettes… En beu i en treu profit; però en queda lluny.

***

Chongqing Blues, de Wang Xiaoshuai

Conegut ja d’anteriors pel·lícules vistes a Canes, el cineasta xinès es manté fidel
a la seva manera no precisament engrescadora d’enfocar el cinema. Les seves pel·lícules solen centrar-se en un (si més no) personatge emocionalment enllotat, a qui no deixen de petja. Però el metratge el gasta per a explicar-nos-en la història que fa el cas i explotar-ne melodramàticament algun aspecte sentimental.

En aquesta ocasió és un pare divorciat que retorna a la ciutat on ha mort, a trets de la poicia, el seu fill de vint-i-cinc anys, a qui feia quinze anys que no veia. Certament, el bon treball interpretatiu de Wang Xueqi, l’actor que interpreta aquest pare aporta un gruix humà a la pel·lícula. Però la recerca d’aquest home, per saber el que va passar de debò i conèixer qui era i com era aquest fill, acaba sent el pretext per (via flashbacks que van entyrant molt mecànicament) anar narrant-nos els fets i, pel biaix dels sentiments que entren en joc en la dissort dels fills que pugen sense pare, desfermar un melodrama que busca essencialment tocar la fibra de l’espectador.

La pel·lícula té alguns elements visuals a destacar. Com reconeix el seu mateix autor, està feta amb la vocació de mostrar la ciutat de Chonqing, autèntica capital de la boira interior xinesa. Vila travessada per un riu, permet al director un cert joc visual amb elements arquitectònics d’aquella urbs. I com a contrapunt, Rizhao, la població ensolellada de ran de mar on ara viu el personatge del pare, esdevé la imatge evocadora d’una infantesa perduda per al noi que, delerós de trobar al pare (a qui odia, per mancança), va tornar-hi infructuosament, en el que seria el començament d’un irreversible procés d’autodestrucció. Contrast entre sol i boira que es fa tan patèticament obvi com altres recuirsos, de la mena d’una fotografia molt pixelada, gran, que evoca les peces del trencaclosques amb què el protagonista intenta fer-se la imatge del seu fill.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!