Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

6 de març de 2010
0 comentaris

“Precious” s’engreixa de valent als Independent Spirit Awards

Precious, de Lee Daniels, ha arrasat a la 25 edició dels ISA, els premis del cinema “independent nord-americà”, que s’han lliurat fa escasses hores: s’ha endut els 5 guardons a què aspirava. 5 ISA de 5 nominacions: pel·lícula,direcció, pel·lícula, direcció, primer guió, actriuGabourey Sidibe– i actriu en paper secundariMo’Nique-.

Llista de premis i nominacions als 25ns ISA [25th Spirit Awards Winners & Nominees]

De la resta de films nominats, pocs han cantat gall o gallina. Especialment sagnant ha estat el cas de The Last Station, el biopic sobre Tolstoi que ha dirigit Michael Hoffman: compartia amb la guanyadora el mateix nombre de nominacions (5) i se n’ha anat a casa de buit. Dels altres títols, 500 dies junts es pot consolar amb el premi al millor guió (1 ISA dels 3 a què aspirava), i The Messenger, amb l’ISA de millor actor en paper secundari a Woody Harrelson (1 de les 4 categories en què havia estat nominada). Pel que fa a Amreeka, definitivament convertida en la ventafocs de Precious, que li fa ombra gairebé sempre que coincideixen, i Sin nombre, que tot tenir 3 nominacions, ja semblava destinada a fer de comparsa de bell antuvi, totes dues s’han quedat també amb un pam de nas.

Jeff Bridges segueix congriant reconeixements pel seu treball a Cor boig, afegint ara l’ISA de MIllor Actor a la seva llarga llista de premis (i, de retruc, fent que la pel·lícula acumuli 2 ISA, ja que també ha guany el de Millor Opera Prima). I els germans Coen, que podien sorir escaldats amb Un home seriós, ho han tingut bé, perquè ja d’entrada, sense haver de competir amb ningú, comptaven amb el Premi Robert Altman, al conjunt dels responsables de la pel·lícula, i al damunt, han vist com Roger Deakins s’enduia l’ISA de Millor Fotografia.

El Premi John Cassavettes ha estat per la senzilla i estimable Humpday (llegiu-ne el comentari, anant a Vull llegir la resta de l’article). Sempre “marxosos” els del cinema idependent “made in USA” han atorgat l’ISA del Millor Documental a Anvil! La història d’Anvil. I igualment sempre “tous”, han considerat Una educació com la millor pel·lícula estrangera (per davant de títols com Un profeta…)

Article en aquest blog sobre les nominacions [25a edició dels ISA (Independent Spirit Awards): nominacions]

FOTO Mo’Nique, a Precious, de Lee Daniels

Reproducció del comentari sobre “Humpday”, escrit ran de la projecció del film a Quinzena de Realitzadors de Canes 2009

***

Humpday
 (Humpday), de Lynn Shelton

Una mirada femenina als tabús de la masculinitat és el que ens serveix amb simpatia Lynn Shelton, amb una estratègia prou múrria: agafar dos amics granadets i ben heterosexuals, enllitar-los junts i proposar-los una experiència homosexual. La cosa (argumental) s’ha d’explicar. Es tracta de dos antics companys d’universitat que, al cap dels anys, es retroben quan l’un (més baliga-balaga) passa de visita per casa de l’altre (més assenyat). L’entranyable conversa del primer dia dóna pas a l’aventura en una festa prou excèntrica l’endemà, quan el baliga-balaga fa entrar l’assenyat en un cau, amb tot de gent que no coneixen de res, però amb qui s’ho passen prou bé com per fins i tot deixar plantada la dona de l’assenyat, que els havia preparat un bon sopar. En aquell ambient de bohèmia, es parla d’un famós concurs local amateur de porno “art-i-assaig”. I sense que gairebé se n’adonin del que estan dient. s’emboliquen a fer ells un film porno gay d’autor, amb ells mateixos de protagonistes. Agafen una habitació d’hotel i s’hi planten amb la càmera de video casolana. La situació ja la tenim: i ara què? És a partir d’aquí que Lynn Shelton treu punta al llapis, ja té el pretext argumental per parlar de les inseguretats i frustracions masculines, amb uns diàlegs que, vorejant l’artifici, resulten del tot eficaços. Evidentment, aquell parell volen i dolen: volen ser tan alliberats com se suposa que en són (ells, que pertanyen a la generació de què formen part i que han passat per la universitat…), però dolen, perquè en realitat són el que són (en tots els sentits del terme). El resultat és efectivament una comèdia petitona, senzilla i mancada de pretensions, tan artificiosa com es vulgui, però interessant perquè, com aquell que res, parla d’uns temes que poc sovintegen a les pantalles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!