Club 7 Cinema

El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya no ha fet mai cap vaga contra les pràctiques abusives de les “majors” nord-americanes, que se’ls enduen percentatges super-abusius de la recaptació que se fa a les seves taquilles. No. Han preferit clavar econòmicament la patacada a l’espectador, cobrant-li desmesuradament cars els productes que venen dins del multiplex (crispetes, begudes…) i, no cal dir-ho: clatellada forta al preu de les entrades.

El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya no ha fet mai cap vaga contra el fet que les “majors” els imposin a quines de les seves sales han de projectar les pel·lícules, el nombre de sessions i setmanes que han de tenir-les-hi, etc. No. Han preferit carregar-se el mercat local, deixar orfes d’oferta part dels espectadors, reduir-se antieconòmicament a monocultius de determinats fragments de públic (o és que ningú no se’n recorda de quan tot eren films per a adolescents… fins que la jovenalla se’ls girà d’esquena, descarregant-se el material per internet, també farts i tips que els prenguessin el pel i els calés!).

El Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya diu que  farà vaga dilluns: no m’estraya gens, que justament sigui el dia de l’espectador, a moltes sales. És el que sempre han fet, castigar l’espectador, posant-se al servei dels interessos abusius i les males pràctiques de les “majors” nord-americanes. I tampoc m’estranya que la vaga la facin contra el projecte de llei catalana del cinema, que justament el que preten és defensar el dret dels espectadors actuals i potencials, tant des del punt de vista cultural com lingüístic.

Per cert, tampoc m’estranya que El Periódico, que va callar editorialment ran de l’aprovació governamental del projecte de llei, hagi parlat avui, en anunciar-se la vaga de cines, i que hagi nedat (Primer de tot s’ha de dir que recórrer a la vaga –en realitat, un tancament patronal– és desproporcionat per molt que els exhibidors tinguin dret a defensar els seus interessos comercials) i guardat la roba (el poder de les majors ja es va carregar una iniciativa similar anterior en l’etapa de CiU, de manera que la negociació és ineludible si el Govern vol salvar la llei i aconseguir alhora l’objectiu que hi hagi més cinema en català. La llei ara s’ha de debatre al Parlament. És el moment de negociar, si és possible sense coaccions). I és que aquest diari, absolutament servil als interessos de les “majors” -que els posen un munt de publicitat- cada vegada anterior que s’havia intentat fer avançar el català al cinema, ara es troba amb una altra servitud que també li convé: la del tripartit.

Tornant als empresaris de cinema, permeteu que parli de les intervencions recents de dos de molt significatius, al mercat de la versió original (VO): Enric Pérez, dels cinemes Verdi, de Barcelona -i Madrid-, i Enrique González Macho, dels Renoir de Barcelona, Madrid, Palma…

Als Verdi de Barcelona, en plena polèmica encesa pel empresaris, s’ha projectat una pel·lícula amb doble subtitulat (català i castellà) i se n’ha fet bandera com a alternativa possible al que preveu la Llei del Cinema en projecte. A part que, des del primer dia que Cultura va fer saber les intencions que tenia, jo he manifestat que el subtitulat en català em temia que acabaria reduït al subtitulat electrònic, tan subvencionat com marginat pels exhibidors; a part d’això, dic, la iniciativa d’Enric Pérez, als Verdi, semblaria bona, però la trobo oportunista i molt dubtosa. Segurament, és una solució a estudiar i en aquest sentit, benvinguda sigui la proposta, en el ben entès que caldria analitzar-la acuradament. Els que hem treballat positivament per normalitzar el català a les sales de VO sabem la resistència que sempre hi havia ofert els Verdi, sabem que qualsevol projecte topava amb la realitat que els Verdi no volien estrenar en VOSC; malgrat que als darrers anys, n’hagin projectat alguns títols (Copying Beethoven, algun altre i un paquet de films que Universal gairebé tenia per llençar), en un canvi d’actitud certament molt tímid. I no em consta que aleshores, mai, tot i les subvencions que es posaven sobre la taula, mai Enric Pérez hagués ni proposat el que ha ara exposa com a solució alternativa. El subtitulat bilingüe –ha reconegut– busca ser una mà parada, una mesura conciliadora, un remei contra la crispació: i quan hagi pasat la “crispació” -empresarial, per cert,- després què?

No hauríem d’obviar que, d’altra banda, Enric Pérez  també ha manifestat: La pregunta, i la plantejo jo, que des de la transició he distribuït i projectat molt cine en català, és per què ara, amb una democràcia consolidada i escolarització en català, no es vol veure cine en català: l’any passat va ser un fracàs la versió doblada al català de “Vicky Cristina Barcelona”, quan el 1981, acabats de sortir d’una dictadura, es va estrenar “L’home elefant” a l’Aribau en català i el cine estava ple tots els dies. La reflexió és interessant; però va carregada d’altres preguntes -que, ell, evidentment no fa públiques-: hi tenen algun paper o responsabilitat, els exhibidors de cinema, en aquesta “devallada”? Exactament, quantes pel·lícules en català ha distribuït o exhibit, en trenta anys (em sembla que no tantes com afirma)? I algú podria fer públiques d’una vegada les xifres completes de “Vicky Cristina Barcelona” -les referents a la versió catalana, a la castellana, dies d’estada a les sales i poblacions, horaris de projeccions, variacions de recaptacions per canvis de còpia…-?

I he deixat pel final d’aquest article l’inefable Enrique González Macho, el de la distribuïdora Alta Films i empresari dels cines Renoir. Aquest senyor, aprofitant allò del “mercat únic espanyol” va irrompre des de Madrid a la ciutat de Barcelona, en una operació expansiva que va alterar totalment l’exhibició en VO a la capital catalana. No cal dir que va tenir i té còmplices catalans. I, esclar, al cap de pocs anys els barcelonins Verdi van respondre en sentit invers; és a dir, obrint sales a Madrid. L’espanyolisme d’aquest centralista de pedra picada -i dels seus socis catalans- ha convertit algunes de les sales dels Renoir en aparador desvergonyit de produccions espanyoles d’escàs valor comercial i nul pes artístic: simple “patriotismo” i “gestió de subvencions” -no badéssim, tampoc-. En canvi, quan s’ha tractat de projectar-hi cinema en VOSC… pitjor que els Verdi! D’altra banda, recordem, per exemple i sense anar més lluny, com els Renoir van amagar tant com van poder que a Salvador, de Manuel  Huerga, hi havia català; o com van rebatejar en castellà Dies d’agost, de Marc Recha. Aquest Enrique González Macho és qui, celebrant l’harmonia retrobada del cinema “espanyol”, s’esclama que  haurà de lluitar contra «la negror» que, segons la seva opinió, s’acosta amb la llei del cine català i les quotes de doblatge: esclar, la “seva” espanyolíssima harmonia ha topat amb un problema que es diu Catalunya i té clar el que ha de fer, “lluitar-hi” i de ben segur que ho farà amb les armes que sempre ha fet servir -amb còmplices catalans-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!