Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
“La clariana”, Quim Monzó i la dialectalització castellanitzadora de TV3
A TV3 han passat la pel·lícula que anomenen L’ombra d’un segrest, que el 2004 va dirigir Pieter Jan Brugge, en la qual William Dafoe segresta Robert Redford i se l’endú a bosc, mentre Hellen Mirren, com a dona del segrestat, passa ànsia a casa seva.
El títol original del film és The Clearing, que -si més no- fa referència a la clariana del bosc on passa part de l’acció. Per tant, un bon títol en català podria haver estat La clariana. Una escaient traducció literal i un títol tan bo a casa nostra com The Clearing ho és als Estats Units. Però no, els de TV3 n’hi han posat una altra de traducció, la literal del castellà: La sombra de un secuestro. Ja ho hem denunciat en diverses ocasions: el criteri assumit i fet públic és el de fer la nostra llengua subsidiària del castellà, agafant per títol el que se li ha donat a Espanya en aquella llengua. El motiu, que així la gent identificarà més de quina pel·lícula es tracta. Per informació? No, (estúpidament) per audiència. Tant se val que amb el tràiler i les dades suficients, l’espectador ja podria identificar de quina pel·lícula es tractava, encara que l’anomenessin La clariana; els responsables de TV3 prefereixen rebaixar la llengua, malmetre’n el potencial, en benefici (dubtós) d’una més gran audiència. No fos que algú no la identifiqués. Valga’m Déu! Això potser podria entnendre’s (que no justificar-se) per a films molt i molt coneguts; però aneu i pregunteu a la gent del carrer si saben quina pel·lícula és La sombra de un secuestro…
Les distribuïdores cinematogràfiques solen canviar els títols originals de les pel·lícules, per a batejar-les de manera que el que li posen sigui (creuen ells) més comercial. Una televisió però, no té per què compartir el mateix criteri. I una televisió pública, que s’omple la boca que són un servei públic, encara menys. I quan té una altíssima responsabilitat en el prestigi i ús social de la llengua del seu país, ha d’aprofitar l’avinentesa per a explorar al màxim el potencial, la riquesa d’aquesta llengua. I no denigrar-la, rebaixant-la a simple traducció subsidiària.
He mirat a veure com l’han anomenada, al cinema, en altres llengües romàniques. Certament, la majoria opten per agafar-se a la comercialitat del “segrest”. Tot i així, mentre a la França metropolitana li diuen L’enlèvement, al Quebec opten per La clairière, que costa poc intuir el que vol dir. A Itàlia l’han rebatejada In ostaggio, i a l’Argentina i a Xile l’han titulada Secretos de un secuestro. Com li haurien dit a TV3, si a Espanya haguessin optat per l’opció argentina, doncs Secrets d’un segrest. No pas El segrest, ni Hostatge, que si són comercials a França i a Itàlia, també ho deuen ser aquí; com també ho hagués estat La clariana, si l’homònim nord-americà n’és, de comercial. No. No té res a veure amb la comercialitat, a TV3. És el que és, simple submissió.
També amb els títols de les pel·lícules que emet, TV3 practica la dialectalització castellanitzadora del català que Quim Monzó va denunciar tan lúcidament aquest dia.
FOTO La clariana, de Pieter Jan Brugge
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa uns anys, als primers anys de TV3, es ve fer una mena de referendum a l’audiència sobre el títol que havia de tenir en català la pel·licula “Con faldas y a lo loco” que en versió original era “Something is hot” o alguna cosa així…Entre els títols que van proposar els espectadors es van quedar amb “Ningú no és perfecte”. Aquesta iniciativa crec que no va tenir continuitat i tradueixen el nom del castellà.
I ja posats hi ha una cosa que m’intriga. Quan parlen d’una pel·licula perquè diuen el nom en castellà? És a dir, perquè parlen de per exemple “No es país para viejos” enlloc del títol en anglès? Suposo que la raó és que ací l’estrenen amb aquest nom. Però llavors que hem d’estar sempre mirant si l’han traduït o no? “Te’n recordes de la Sharon Stone a Instinto Básico? Ai, no, vull dir Instint Bàsic, que la van fer en català per TV3″…
No se, és una qüestió que sempre m’ha intrigat. Quan parlen de llibres també ho fan…