Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

8 de setembre de 2008
0 comentaris

Benzina: abans que el dimoni s’adoni que ets morta

No tenia previst comprar el número de Benzina d’aquest setembre. Més ben dit, ni hi havia pensat. Per ser sincer, em pensava que ja ni sortiria. Primer va ser una amiga que enmig d’una conversa, de passada, em va dir que ja era als quioscos. Francament, vaig decidir que ara no faria cap d’aquelles sofertes excursions per a trobar-ne un exemplar; per bé que, tard o d’hora, el tindria. Al cap de poc, just abans d’anar-me’n un parell de dies al balneari, un amic que em coneix bé m’envià un correu electrònic en el qual em recomanava que ni em comprés el Benzina ni se m’acudís mirar-lo abans ni durant aquells dies de descans, que cada article que en llegia el feia posar de més mal humor i que, a mi, em posarien a mil. Vaig seguir-ne el consell i no ha estat fins fa una estoneta que la dona me l’ha dut, aprofitant que l’ha localitzat a la llibreria on tenim encarregat el nou llibre de Paul Auster.

Tot i que a la portada hi ha l’Albert Serra d’ El cant dels ocells i d’ Honor de cavalleria, m’ha caigut l’ànima als peus quan n’he repassat el contingut -especialment, pel que fa al cinema; però no només…-. El nou director es diu José Antonio Pilar i, en una pàgina d’opinió en què es presenta, després de formular algunes consideracions sobre la cultura al nostre país -amb un cert flaire de “Catalunya optimista”-, passa a fer esment del que ha estat la revista fins al número 28 i anuncia que amb aquest exemplar -el número 29- comença una nova etapa. En un paràgraf del seu escrit diu Però Benzina no és -ni ha estat, ni serà- mèrit de dues persones, ni de tres, ni de quatre. Ha estat el resultat d’un cúmul d’inquietuds i personalitats ben diverses en estat d’ebullició permanent, amb una sobredosi de professionalitat i valentia, que des d’aquestes pàgines han enarborat la bandera de la independència i la claredat d’idees. Efectivament, aquests eren els components del combustible cultural amb què ens donava força Benzina mes rera mes; però -ai las!- l’exemplar de setembre, amb les seves tan sols 62 pàgines, sense Consell Editorial ni cap de Redacció i amb una llista ben reduïda de col·laboradors, és tot al contrari.

Per seguir, cal anar a Vull llegir la resta de l’article.

El nou director, no tan sols emplena tota una pàgina amb el seu escrit de presentació, sinó que també n’omple cinc més amb un article sobre Albert Serra, d’una convencionalitat periodística que res té a veure, res, amb la qualitat, la passió i l’especialització que definien els reportatges i dossiers de l’etapa anterior. Dels col·laboradors que havien caracteritzat Benzina, a penes en queden alguns -d’entre els quals, els intel·lectuals orgànics Alzamora i Marcé i l’antic director, Àlex Gutiérrez-; sense que el buit s’hagi omplert. La crítica cinematogràfica queda reduïda a quatre articles i en mans de noves incorporacions de la revista: Víctor Alexandre, Joan Salvany i Ricard Biel -Biel és també qui signa la plana d’opinió literària i qui ocupa tres pàgines més, amb un extracte d’una seva novel·la-. Alexandre, per cert, també signa una entrevista de cinc pàgines a Pius Alibek, en un apartat de Literatura enfalcat on sembla que no tocaria.

A més d’algun error lingüístic dels que em posen de mal humor, l’article que José Antonio Pilar dedica a Albert Serra -a més de convencional i pobre- és d’un notable espanyolisme i d’un hispanocentrisme que es fa evident en altres escrits d’aquesta “nova etapa”; cosa que tampoc té res a veure amb el que havia estat Benzina. No serà que no els hagués criticat algun aspecte anteriorment i amb vehemència; però, des de la pluralitat ideològica i la funció essencialment cultural que tenia la revista, no s’havia caigut en aquesta cosa d’ara -en la qual, per cert, no es deu sentir gaire còmode Víctor Alexandre-.

Abans que el dimoni s’adoni que ets mort és el títol d’una de les pel·lícules de les quals es publica una crítica en aquest número de la revista. I l’he manllevat i adaptat com a títol – dissortadament, a tall de mal averany- d’aquest apunt del bloc. I és que hi ha aventures individuals, aventures col·lectives, aventures agosarades i aventures suïcides. Fins al número 27, Benzina em semblava més que una aventura col·lectiva i agosarada, una realitat engrescadora i compartida. Aquest número 29, em resulta una operació individual i suïcida, diria temerària i em temo que, per part de l’empresa, novament irresponsable envers el país i la seva cultura.

M’agradaria pensar que aquesta nova etapa anirà congriant un nou cúmul d’inquietuds i personalitats ben diverses en estat d’ebullició permanent, amb una sobredosi de professionalitat i valentia. M’agradaria pensar que tot just és el primer pas d’una llarga caminada. M’agradaria pensar que els errors i vulgaritats que hi ha en aquest número 29 són fruit de la precipitació. M’agradaria pensar que Benzina seguirà sent una finestra oberta, lliure i honesta -com reivindica el seu nou director-. Però no és això el que penso. En sóc escèptic, com a molt.

A Club 7 Cinema, malgrat tot, seguiré penjant els apunts amb el contingut cinematogràfic de Benzina. Perquè, quan poso enllaços amb diaris i revistes, o n’assenyalo referències, no ho condiciono a l’opinió que em mereixen aquestes publicacions.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!