|
Biografia
Tot i que ell gairebé no se’n recorda, segons la tradició oral familiar, la llegenda de l’autor comença el divuit de gener de 1961 a quarts de tres de la tarda. El mateix dia que va morir l’insigne Albert Camús, casualitat que l’autor sempre comenta com un estel amb cua.
La criatura, berguedana de soca-rel, va néixer a Manresa amb un pes de 5.050 grams, pobra Sabina. Aquest pes remarcable, l’autor l’atribueix alternativament a un cervell gairebé einstenià, quan l’onada puja, o a un cor massa romàntic i generós, quan les febres baixen.
A l’escola, precisament, la crítica més habitual era que el noi tenia força cap però no hi posava gaire el cor. Solia aprovar amb notables les matèries que li feien tilín, però, quan volia castigar els pares o els mateixos mestres, s’aplicava tossudament en suspendre el que fos. La primera crisi, molt primerenca, va esdevenir-se un any que els Reis d’Orient no li van portar la bateria (de música) que implorava des de Corpus. L’atzar va voler que dies després descobrís que els Reis eren els pares, i això evidentment va provocar la primera crisi existencial del jovencell, ja malmès per unes expectatives de profeta salvador del món que mai no s’han complert en absolut.
La infantesa del cuquet, en tot cas, va ser breu: la màgia dels escacs el van embruixar molt jove i, optimista crònic i patològic, va creure que un dia seria el Bobby Fisher català. Només va arribar a la medalla de bronze dels Jocs de Sant Jordi de 1971 i a sotscampió de Berga el 1973. Tot i així, la influència dels Escacs en l’obra literària del subjecte és pal·lesa i reiterada: gairebé a totes les novel·les i en moltes dramatúrgies, el joc dels escacs perfila controvèrsies, paisatges, textures o fins i tot el caràcter dels protagonistes.
L’adolescència infantívola va ser de cine: l’amor i el sexe, el teatre i la literatura, li queien del cel directament al cor i des del cor li rebotaven cap a l’ànima. L’optimista patològic, però, va creure aleshores que tot li vindria donat sense més esforç que menysprear l’esforç. No cal dir que al cap de poc les circumstàncies li van donar un bon sac de gemecs.
La gaita, a l’adolescència adulta, va ser una llarga, instructiva però autodestructiva aventura dins l’univers de les drogues, que es va iniciar amb LSD (pocabroma, perquè eren molt forts) i, després de derivar pel haixix, va desembocar en una terrible addició a l’heroïna. L’autor, sempre lleial al geni de la sepultura, encara avui defensa que el Túnel dels Anys Vermells li va prendre moltes coses, alegries, experiències, però també li’n va ensenyar moltes altres. La més important, patir cada passet endavant com una partera natural de malucs estrets. I la més celebrada, comprendre les contradiccions, complexos i terrors de l’univers interior de l’ésser humà (primer del propi, però després, per extensió artística, de qualsevol altre humà). L’autor, subjecte prepotent per definició, d’això en diu l’empatia telepàtica i assegura que és el fonament de la vessant psicològica dels seus personatges més famosos, si cap n’hi ha.
El retorn al món dels vius actius li va costar gairebé tants anys com l’addicció mateixa (vuit o deu en cada cas), però a mitjans dels 90, el cuc comença a insinuar ales de papallona (ell ho diu així) en l’univers del pare Bacus, escrivint i estrenant amb Anònim Teatre “Barcelona 2012”. L’autor ho considera un moment cardinal de la brúixola íntima, perquè en gran mesura li va tornar la fe en les pròpies divinitats i en els miracles estrictament humans, esfilagarsada durant la llarga travessa del desert.
La Terra Promesa, en tot cas, no la va veure per un forat fins el 1999 quan la primera novel·la ben llepada, Cavalls salvatges, surt publicada per Columna Editors. Després s’han succeït marees i sequeres, poesies i escenificacions, tot i aprenent l’ofici del traductor literari, i moltes pàgines pensades, escrites, corregides, de les quals al capdavall, per la força de l’hàbit, ha sorgit un altre cuc, a vegades de seda, a vegades de terra i altres de foc, que encara s’esforça (ara sí, ara molt) per aprendre a volar pel firmament de l’art com una crisàlide resplendent.
En fi, Berga no és Quios, ni Stratford-upon-Avon, ni Dublin* ni Barranquilla, i el Jordi, pobret, per més que s’hi esforci no serà mai Homer, Shakespeare, Beckett ni Vargas Llosa. Però ni les males llengües no gosaran negar que els ha escollit per amics a emular des de fa molts anys i que se’ls estima de tot cor. Fins que la mort els reajunti.
Mentrestant, si l’ajudeu a revifar una il·lusió literària una mica desangelada, la criatura, cuca apapallonada, somiatruites contracorrent, continuarà inventant versos, escenes, redaccions. Com una vegada va dir un “amic” seu molt estimat, de fet, no sap pas fer més.
|
