Ahir, el moviment estudiantil català va tornar a demostrar la seva capacitat de mobilització i va posar damunt la taula del Departament d’Universitats la carpeta amb les raons que els porten a oposar-se a l’anomenat Pla Bolonya (o a la forma amb la què es vol aplicar aquest pla).

La capacitat de mobilitzar-se de forma tranquil·la i sense aldarulls ha aconseguit centrar la manifestació en  la força de la raó, i ja no es pot ajornar per més temps la convocatòria d’una mesa formal de negociació amb els estudiants per abordar els canvis que siguin necessaris en el model d’universitat catalana. La manca de diàleg és el que provoca l'enquistament de les posicions, i això no és positiu, ni per les raons que pugui tenir el Departament d'Universitats a favor de Bolonya ni per les que esgrimeixen els estudiants per oposar-s'hi.  

Mantenir  encara la tesi oficial del Govern que els estudiants contraris al Pla Bolonya són una minoria radical és en aquests moments del tot insostenible i tendenciós. El Departament d’Universitats ha de ser exemple de diàleg i d’especial atenció als estudiants universitaris que, a més, en l’actual context de crisi, veuen amb molta preocupació i angoixa el seu futur laboral.

La inefable ministra de Defensa va anar a Kosovo dijous passat.  No ha transcendit si va emportar-se estilista, perruquer i maquilladora, com en la seva darrera visita a l’Afganistan.  Tampoc sabem si serà portada de l’Hola de la setmana entrant.  El que sí és segur és que el seu viatge ha fet córrer tinta més enllà de la premsa rosa.

Carme Chacón va sorprendre tothom anunciant una retirada immediata del contingent que Espanya té a Kosovo des de 1999.  El comunicat oficial, amb profusió de fotos de la pròpia ministra, deia que la retirada era coordinada amb els aliats de la OTAN i que el motiu era que la missió estava complerta.

Sembla ser que l’anunci no s’havia coordinat amb ningú, ni amb els aliats ni amb altres membres del govern.  La Casa Blanca s’ha declarat “profundament desil·lusionada” amb la retirada i la OTAN va admetre que no en sabia res i que la missió no està complerta ni de bon tros.  La irritació dels aliats tradicionals d'Espanya és prou patent.

Per molta cortina de fum que es vulgui teixir, les presses de l’exèrcit espanyol per sortir per la porta del darrere de Kosovo només tenen una explicació:  la declaració d’independència de l’any passat.  Kosovo era un territori autònom de Sèrbia de majoria albanesa.  Des de 1990, Milosevic va suprimir l’autonomia i els drets civils dels albanesos i va dedicar-se a eradicar qualsevol diferència amb Sèrbia.  Aquesta situació va arribar al seu punt àlgid al 1999, quan Sèrbia  va incrementar la intensitat del seu esforç assimilador embarcant-se amb una guerra que pretenia netejar ètnicament Kosovo, com ho havia pretès fer abans a Bòsnia.  Els aliats, escaldats per la mala experiència de Bòsnia, van escoltar Alemanya i EE.UU., partidaris de la intervenció, i van bombardejar Sèrbia fins que es va retirar de Kosovo.  

Deu anys després, els kosovars, van declarar la independència.  Sembla lògic amb l’experiència històrica que tenen amb els serbis, només un autèntic psicòpata pot pensar en obligar els kosovars contra la seva voluntat a tornar a dependre de Sèrbia.  De fet, la majoria de països seriosos ho han vist així i han reconegut immediatament el nou estat, excepte Sèrbia (per raons òbvies), Rússia (aliat tradicional de Sèrbia i expert en genocidis diversos) i Espanya.

Algunes ànimes càndides es preguntaran què fa Espanya al cantó de segons qui i contra el món occidental.  La resposta és clara i l’ha donada el propi govern espanyol: la declaració d’independència de Kosovo és un mal exemple per a algunes de les seves autonomies.  Així doncs, la ministra Chacón retira les tropes a corre-cuita amb l’ull posat a Catalunya o al País Basc.

Per a tots aquells catalans que creuen que la independència no és possible, cal prendre nota del que pensa l’altra banda.  I el fet és que a l’altra banda no només creuen que és possible, sinó que creuen que és tan possible que agafen rabietes infantils, irriten els EE.UU. i s’alineen amb països com Sèrbia i Rússia. 

Els que treballem per la independència, un cop ens recuperem de l’atac de riure que ens provoquen les patinades de la ministra Chacón,  hem de prendre nota de quins seran els nostres amics (EE.UU., Alemanya) i futurs aliats, fer-hi contactes i utilitzar la nostra incipient política exterior per fer arribar suport o ajuda humanitària al poble de Kosovo.

La manifestació dels deumil a Brussel·les ha estat un èxit rotund. Tots els que hi vam anar ho sabíem mentre caminàvem, multitudinaris, pels carrers de Brussel·les, i minut a minut la bona notícia anava arribant a tots els racons dels Països Catalans. Conèixer que milers de catalans es desplaçaven fins a  la capital d’Europa –pagant-nos-ho de la nostra butxaca en plena crisi- ha sorprès, i ha seduït, el conjunt del país, avui més independentista que ahir. Ara és un bon moment per treure unes quantes conclusions del que ha significat la manifestació a Brussel·les i  orientar l’acció futura del moviment sobiranista.

La primera conclusió, bàsica, perquè indica potencial, és que avui per avui la independència dels Països Catalans és l’únic, entre els diferents marcs jurídics i polítics possibles, capaç de mobilitzar als catalans i a les catalanes. Ni el federalisme ni l’autonomisme són avui capaços,  ja no dic de fer viatjar algú fins a Brussel·les, sinó tampoc de fer aixecar del sofà cap ciutadà per defensar aquestes causes que han estat dinamitades per l’Estat espanyol centralista.

La capacitat de mobilització que han tingut les recents manifestacions pel dret a l’autodeterminació i la independència (18 de febrer de 2006, 1 de desembre de 2007 i 7 de març de 2009)  són una bona mostra del creixement que li espera al partit  independentista, el dia que es presenti sense complexos a les eleccions i es comprometi a convocar un referèndum d’independència si és el mes votat. Amb il·lusió i motivant el catalanisme, aquesta és la única manera de créixer d’ara endavant.  El temps ens donarà la raó i la oportunitat. De la mateixa manera que Macià i el republicanisme van acabar amb la monarquia borbònica nosaltres acabarem amb l’unitarisme espanyol, però cal tenacitat i constància. L’SNP de l’Alex Salmond va guanyar les eleccions a Escòcia perquè es va presentar amb un programa molt simple i necessari: si em voteu convocaré un referèndum d’autodeterminació. De moment, ja ha aconseguit la presidència d’Escòcia i si aconsegueix una majoria parlamentària convocarà el referèndum el 2010. L’altra opció, la de voler pactar reformes amb Espanya només porta a la frustració i a la sensació que l’independentisme es ven per un plat de llenties.

Brussel·les també ha demostrat el cansament cap a la política clàssica, d’aparells i jerarquies (també ho va demostrar la victòria d’Obama als Estats Units, però això són figues d’un altre paner). La mobilització s’ha convocat a través de la xarxa i ha estat plantejada com una mena de cita a cegues massiva, on tothom que hi anava no sabia ben bé ni què, ni a qui, s’hi trobaria. I la cita a cegues es va convertir en una multitudinària convocatòria. El poder de la xarxa ens demostra que és perfectament possible alterar l’agenda mediàtica i política de l’establishment per part de la ciutadania anònima, al marge del sistema de partits i d’aparells, i accelerar la història. El nerviosisme de la delegada del govern català a Brussel·les  Anna Terrón, desacreditant els connacionals que li paguem l’estada, n’és una bona mostra. Segur que ella explicava una altra Catalunya als eurodiputats de la UE...  Aquesta és la política que volem i que cal fer: propera i honesta, desacomplexada i sincera. De cara a barraca.

A partir d’ara també es posa en marxa una Iniciativa Legislativa Popular per portar al Parlament de Catalunya el referèndum d’autodeterminació. Cal la implicació de tothom perquè esdevingui un altre èxit. Servirà perquè tots els partits polítics passin la prova del cotó de la qualitat democràtica, i per conèixer si de debò saben que són els representants del poble de Catalunya o només es consideren uns simples delegats de l’Estat espanyol. En qualsevol cas, servirà per continuar posant el dret a l’autodeterminació al centre del debat polític català.

Per últim, la manifestació ha servit per donar a conèixer a nivell internacional el plet nacional català amb Espanya, almenys en determinats àmbits i països. A nivell particular, sóc dels que pensava i penso que la mobilització donarà més fruits en clau interna –catalana- (demostrar la determinació d’anar a on faci falta a reclamar l’Estat propi demostra convicció i fortalesa, i això arrossega el conjunt del país) que a nivell internacional, on les reivindicacions de moltes nacions sense estat es multipliquen. Però sense cap mena de dubte ha estat un primer pas que servirà per posar-nos a caminar en l’escena internacional: per primera vegada ens hem mobilitzat al món com a poble, i Europa i els Estats Units n’han pres nota.

Ahir, vaig atansar-me fins al Col·legi de Periodistes per donar suport a la campanya que els 10.000 a Brussel·les pensen iniciar el dia 7 de març, quan ens manifestarem a la capital d’Europa per l’autodeterminació: la recollida de signatures per presentar al Parlament de Catalunya una proposta d’Iniciativa Legislativa Popular per convocar un referèndum d’independència l’any 2010.

A primer cop d’ull pot semblar una veritable gosadia, tal i com estan les coses al nostre país. Una proposta de  referèndum d’autodeterminació per a l’any 2010? Amb el nacionalisme espanyol en el seu clímax? Quan encara no hem aconseguit ni un model de finançament just? Doncs sí, perquè penso que seran, precisament, totes aquestes raons les que asseguraran un gran suport popular  a una iniciativa pionera que permetrà passar la prova del cotó als grups parlamentaris. En un moment en que totes les portes a l’avenç nacional i social dels Països Catalans s'han tancat, s'ha acabat el temps de seguir intentant obrir el que està tancat amb pany i forrellat. Ara toca començar a saltar parets.

Cada vegada som més els catalans conscients d’aquesta realitat, i per això la última enquesta del CEO, depenent de la Generalitat, deixava clar que més d’un 50% de la ciutadania aposta per l’Estat català, independent o federat, sí, però Estat català plenament inconstitucional, al cap i a la fi. Per tant, avui, més de la meitat del país vol un estatus jurídic i polític per a Catalunya que no té cabuda  en la Constitució Espanyola, però sí, en canvi, està reconegut  pel dret internacional. Aquesta majoria social ens demostra que és l’hora dels projectes valents i agosarats i de la internacionalització del nostre plet amb Espanya.

Finalment, i perquè tots sabem que a Catalunya  d'escèptics, n’hi ha a vessar, cal fer una darrera reflexió. Segur que els escèptics van pensar en el seu moment que la manifestació a Brussel·les era inviable i van creure del tot impossible que milers de catalans i catalanes es mobilitzessin fins la seu del Parlament europeu. Avui tothom reconeix que la manifestació segurament serà un èxit. Com també serà un èxit, si ens hi posem totes i tots, la campanya de recollida de signatures. Hem de creure en la fortalesa del nostre poble. Si volem la llibertat haurem d’arriscar, sense temeritats, però amb tota l’audàcia i la intel·ligència dels valents.

(Extret de la pàgina web www.esquerraindependentista.cat)

"El miratge del discurs oficial d’ERC afirma que la sola presència al Govern de la Generalitat ens donarà una imatge de partit de govern i podrem demostrar a la ciutadania que podem gestionar. Ens diuen que això, i no la priorització del programa polític d’ERC (el dret a l’autodeterminació i el concert econòmic), és el que ens permetrà incrementar el suport popular. Aquesta és la raó per la qual la direcció d’ERC es conforma amb una simple reforma del sistema de finançament (i posterga l’exigència del concert econòmic) i  impulsa una llei de consultes populars que deixa en mans de l’Estat l’autorització final dels referèndums (i posterga sine die l’impuls d’una llei per poder convocar referèndums d’independència). Però tot i que aquest és el relat oficial del perquè ERC ha d’estar al govern peti qui peti, una vegada més la realitat s’ha imposat, i la dosi de realisme que subministren els resultats  de les eleccions d’Euskadi i Galícia demostren que els independentistes, quan només són al govern per gestionar marcs autonòmics esgotats, pateixen un desgast contundent.

Per als partits autodeterministes I independentistes, ERC, BNG i EA,  només té sentit formar part de governs si són capaços de forçar canvis profunds i estructurals (nous marcs jurídics, concert econòmic i dret a l'autodeterminació). Però EA no va aconseguir que el lehendakari complís amb la seva paraula i convoqués el referèndum pel dret de decidir, mentre que el BNG no va aconseguir que Galícia aprovés un nou Estatut d’autonomia de nació. I els dos partits han patit una davallada important en vots i en escons pel desencís que han causat en els seus respectius electorats arran de la sensació que han generat d’acomodar-se al poder pel poder.

EA ha passat de set a dos escons i el BNG ha perdut un escó i 45.000 vots (sobretot a les grans ciutats amb caigudes del 25% de l’electorat).  Aquesta pèrdua de suport popular ha fet fora dels futurs governs d’Euskadi i de Galícia aquests dos partits. Ja no podran tornar a decidir ser o no ser al govern, la ciutadania els n’ha fet fora. En el cas gallec, el PP s’ha imposat per majoria absoluta, i en el cas basc només podran formar govern el PNB amb el PSE o el PSE amb el PP i UPD.

És especialment rellevant des del punt de vista de l’independentisme català, que mentre l’independentisme al govern, EA, s’ha enfonsat, les opcions independentistes fora del govern, que han pogut mantenir el seu programa, han tingut un resultat excel·lent. L’opció independentista il·legalitzada per Espanya ha aconseguit quasi el 10% de l’electorat (el que ha estat tota una demostració de força) i l’opció independentista legal, Aralar, ha incrementat la seva representació d’un a quatre diputats.

Tot sovint la direcció del partit acusa els secors renovadors de ser els culpables que ERC no aconsegueixi uns bons resultats electorals. A part de l’evidència empírica que els sectors renovadors només van aparèixer després que ERC perdés suport electoral, ara s’ha demostrat la veritable causa del perquè els partits independentistes, quan són al govern sense forçar canvis estructurals, perden vots. I en el cas d’ERC el que ens fa perdre suport electoral són els Madrid 2016, el nepotisme, l’allunyament de la ciutadania, la tercera hora de castellà, la subordinació del PSC al PSOE, l’oblit del nostre programa de canvis: traspàs d’aeroports i trens, concert econòmic, nova llei de política lingüística... Els sectors renovadors estem convençuts que, ben al contrari del que afirma la direcció, representem l’esperança de molta militància i de la ciutadania que un nou independentisme, ferm, honest i coherent, és possible."