Des de la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència estem ultimant els detalls per aconseguir que el diumenge 29 de novembre l’acte d’inici de la campanya per la consulta del 13-D sigui un èxit.

De moment hem acabat de confirmar que serà presentat per Miquel Calzada "Mikimoto", la participació de Titot i David Rossell amb el seu espectacle l’Esca del Pecat, i un parlament del filòsof Josep-Maria Terricabras. I ja ens estem posant en contacte amb la vintena de Comissions Ciutadanes Organitzadores Locals que hi intervindran.

L’acte del 29-N, a més de representar l’inici formal de la campanya per la Consulta del 13-D, ha de ser un esdeveniment que mostri la força del moviment referendari que s’està organitzant a tots els racons del país. Fins al moment,  160 municipis han confirmat que celebraran la consulta sobre la independència i  més de 700.000 catalans i catalanes tindran dret a vot el 13 de desembre. Més ciutadans, doncs, que habitants tenen alguns estats de la Unió Europea com Malta i Luxemburg.

El 29 de novembre ha de servir per acabar de carregar les piles als milers de voluntaris i voluntàries que gràcies al nostre esforç estem fent possible aquesta iniciativa pionera en la història dels moviments autodeterministes. L’acte del 29 necessitem que sigui el de  la consolidació social i mediàtica de la consulta del 13-D, i, per això, cal que totes les persones que creiem que aquest moviment és el primer pas cap a la convocatòria del referèndum vinculant d’independència hi assistim amb entusiasme i el difonguem entre totes les persones que coneguem.

623.000 ciutadans catalans de la majoria de comarques de Catalunya tindran dret a vot en la Consulta sobre la Independència. Impressionant. Si la Consulta sobre la Independència d’Arenys de Munt va tenir per objectiu demostrar que en un municipi de Catalunya es podia fer una Consulta sobre la Independència malgrat els obstacles i impediments de l’Estat espanyol, la Consulta multitudinària del 13 de desembre ha de tenir un sentit nacional: demostrar a Catalunya i al món que la nostra nació ja està preparada per exercir el dret a l’autodeterminació. Per demostrar-ho, però, ens cal assolir una bona participació

La participació serà la mesura de totes les coses. Esdevindrà  l’aspecte clau de l’anàlisi que es farà amb posterioritat al 13 de desembre, i determinarà les possibilitats de convocar el referèndum nacional i vinculant d’independència política validat per la comunitat internacional. Totes i tots, doncs, a treballar per les consultes. Des de la Comissió Tècnica Nacional de la Consulta sobre la Independència ja ens hem posat en marxa.

Optimisme en el Govern espanyol? Segons els últims informes de pes coneguts en els últims dies, com el de Variant Perception, el del banc UBS o el de R.R. d'Acuña, no donen cabuda a cap indici de conformisme i frivolitat en aquest àmbit, tal com expressa Zapatero. I és que, en cas de complir-se aquests pronòstics, la recessió amenaça amb convertir-se en una depressió econòmica en tota regla.

La caiguda de la construcció, principal motor econòmic de l’Estat durant l'última dècada, i l’absència d’un nou motor econòmic de creixement fonamentat en la innovació i la tecnologia, tindrà conseqüències dramàtiques per a l'economia i l’ocupació.

La situació actual del mercat de l’habitatge és de sobreoferta. La comparació entre oferta (1.629.509 pisos en venda) i demanda (218.428 ) a l’Estat espanyol determina uns estocs d'habitatges nous buits en venda tan grans, que per poder esgotar els esmentats estocs amb els nivells de demanda de l'any 2008 farien falta 7 anys. Com a resultat, el preu de l'habitatge caurà fins al 2011.

Per tant, perquè el sector immobiliari pugui reactivar-se i començar a exercir efectes positius sobre l'economia es necessitaran, com a mínim, de l'ordre de 6 o 7 anys. Tot això condicionat sempre a les condicions del mercat, en particular, de la fluïdesa i la disponibilitat que es produeixi a partir d'ara en el crèdit.

El pes total de la construcció, directe i indirecte -a través del seu efecte multiplicador (per l'efecte arrossegament en altres indústries)-, sobre el PIB l'any 2007 era del 17,5% (7 punts directes i 10,5 punts indirectes per raó del multiplicador). En els moments actuals el seu pes està al voltant del 13/14% del PIB, d'aquí la dura contracció que s'ha produït en el PIB general i en l'ocupació.

L'any 2011 el pes total de la construcció podria estar només entorn del 2/4% del PIB, el que significa una dura contracció per al PIB de més de 10 punts, tot considerant el volum i el pes de la resta de variables constants.

D'aquesta manera, l'estudi, el més complet  en aquest àmbit, adverteix que l’Estat espanyol registrarà una contracció del PIB fins a 2012 fins i tot considerant una certa recuperació per a l'any 2011 a Europa.

Una destrucció laboral de tal magnitud es traduirà en una taxa d'atur  l’any 2009 del 22,7% i del 25% a finals de 2010. Tanmateix, ja que la contracció econòmica es mantindrà fins a l’any 2012 i, en tot cas, el creixement serà inferior al 2,5% el 2013 (1,1%, segons aquestes previsions), l’Estat espanyol s'enfronta a un atur estructural d'entre el 25% i el 30% en els      pròxims anys.

Els resultats quant al creixement del PIB a partir de l'any 2010 seran millors o pitjors, segons evolucioni l'economia europea, que al seu torn dependrà de les polítiques econòmiques que s'apliquin per reactivar-la i de quan iniciï l'economia americana la seva reactivació. Ara bé, segons les previsions de la Unió Europea, del Fons Monetari Internacional (FMI) i de l'ONU, la reactivació de l'economia de la UE no s'iniciarà abans del 2011 i, en tot cas, l’Estat espanyol ho farà després.

Com he escrit en moltes ocasions el dilema segueix sent el mateix: apostar per una Catalunya que continuï formant part de l’Espanya de la construcció, l’especulació i la crisi, o bé, apostar per una Catalunya que amb la independència i la fi de l’espoli fiscal pugui consolidar un sector industrial punter, tecnològic i innovador que generi riquesa i ocupació de qualitat.

Arran de la consulta per la independència d’Arenys de Munt el setmanari espanyol TIEMPO dedica la portada de l’edició d’aquesta setmana a posar a la diana de l'espanyolisme els noms d'alguns independentistes (Sergi López, Joan Laporta, Uriel Bertran, Carles Mora, Héctor López Bofill, Alfons López Tena, Oleguer Presas, Joan Carretero i Joel Joan), més endavant, a les pàgines interiors, la revista publica un article provocador i també senyala  altres persones; comença la campanya d'intoxicació? Estan nerviosos a la capital del regne d’Espanya.  El que és segur és que el moviment independentista creix i preocupa de debò. 

“TIEMPO dedica su portada a desvelar los nombres de los que preparan la independencia de Cataluña. El semanario saca a la luz los nombres de los principales hurdidores de una estrategia que tiene como objetivo promover el soberanismo.

La convocatoria de consultas populares en ayuntamientos tiene detrás a personas muy conocidas del mundo de la abogacía, las artes, la literatura y el empresariado.

Según publica TIEMPO en el número de esta semana, organizaciones como Sobirania i Progrés, Cercle d’Estudis Sobiranistes, Sobirania i Justícia, Cercle Català de Negocis están presentes en todos los eventos de afirmación nacionalista.

Estas asociaciones cuentan entre sus filas con el catedrático Héctor López Bofill, el actor Joel Joan o el sociólogo Salvador Cardús. A todos ellos se han añadido personajes muy conocidos en Cataluña y fuera de ella como el actor Sergi López, i los que han dado apoyo a los actos reivindicativos realizados en los últimos años, Elisenda Paluzie, el periodista Miquel Calzada (Mikimoto), el diputado republicano Uriel Bertran (líder de la corriente Esquerra Independentista)...

Uno de los más destacados miembros de estas plataformas civiles proclives a la independencia es Alfons López Tena, ex vocal del Consejo General del Poder Judicial…” 

L’economista John Maynard Keynes va escriure: “Les  idees són més poderoses que els interessos creats.” Keynes tenia raó: Catalunya i Escòcia són dues nacions on una bona idea: la independència de les nacions s’està tornant més poderosa  que els interessos creats d’Espanya i el Regne Unit. Més poderosa que els interessos d’Espanya  de perpetuar l’espoli fiscal i empobrir progressivament  els Països Catalans,  i que els del Regne Unit  per continuar acaparant els grans beneficis que reporta l’explotació de les magnífiques reserves de petroli de les costes escoceses (i que han contribuït a pagar la participació britànica a les guerres d’Irak i d’Afganistan). Però també s’està tornant més poderosa que els interessos de la minoria unionista autòctona que es beneficia de la  dependència (polítics sostinguts des de Madrid, sectors econòmics dependents, concessionàries de peatges que viuen del dèficit d’infraestructures...).  En qualsevol cas, que l’independentisme guanyi suport social no és un cas excepcional, de fet, és el més normal, el 1945 hi havia 74 estats al món i avui n’hi ha quasi 200.

Malgrat tota la pressió que exerceixen Espanya i el Regne Unit – volent prohibir consultes o difonent el discurs de la por i de la mentida-, la raó de la independència creix, i genera en aquests moments debats emocionats entre la ciutadania alhora que ja hem portat a terme la primera consulta independentista a Arenys de Munt. Ara bé, per aconseguir l’Estat propi cal alguna cosa més, i és que la idea independentista penetri i s’incrusti en la pràctica dels partits polítics i es concreti en una proposta de referèndum nacional d’independència  promogut pel Parlament.

A Escòcia no hi ha marxa enrere. La llei per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pel 2010 es debatrà al Parlament d’Edimburg en els propers mesos. Amb tot, no és segur que s’aprovi a la primera ja que malgrat que  l’independentista SNP, el partit del president Alex Salmond, és el primer del parlament escocès, no compta amb majoria absoluta, i  és probable que l’oposició tombi aquesta proposta de  referèndum.  Però vol dir això que Salmond i Escòcia fracassaran? Al contrari, Alex Salmond és un gat vell de la política i sap que l’oposició s’arrisca a perdre la confiança d’uns ciutadans que veurien amb molt mals ulls que els polítics es neguessin a consultar-los sobre una qüestió tan transcendental com el futur d’Escòcia. Les estadístiques constaten que els escocesos volen un referèndum, encara que sigui per votar no. Per tant, si la oposició   accepta el referèndum, perfecte, Escòcia votarà la independència. I si no, també. Perquè llavors Salmond serà, a ulls dels ciutadans, l’únic polític que haurà defensat el dret del poble a dir la seva. I en les eleccions del 2011 aconseguirà ampliar la base social de l’independentisme escocès. A la segona segurament serà la vençuda.

A Catalunya el procés no està tan avançat.  Primer cal que, com va fer l’SNP abans de guanyar les eleccions del 2007, l’independentisme parlamentari faci pública la seva voluntat  d’iniciar el procés independentista i es comprometi a presentar al Parlament de Catalunya una proposta de referèndum d’independència. Aquesta és l’única  manera, a més, que l’opció independentista podrà  aglutinar el votant independentista, créixer, i plantejar el referèndum amb més força que els  seus 21 diputats actuals: ara, el votant independentista es dispersa entre les diferents opcions polítiques –inclosa l’abstenció i el vot en blanc- ja  que l’únic taulell de joc que se li ofereix pels propers quatre anys és el dels programes autonomistes (ja que ningú planteja portar el referèndum d’independència a votació a curt termini). Sense altra opció que els programes autonomistes, aquest votant s’oblida de la possibilitat d’independència i decideix el vot a un o altre partit en funció de les seves preferències conjunturals dins aquest marc autonomista, l’únic possible a curt termini:  tripartit sí o tripartit no, Mas o Montilla, més o menys impostos... Només si el taulell de joc pels propers quatre anys s’amplia i inclou una proposta de referèndum  el vot independentista es podrà aglutinar i podrem créixer (com ho van fer en el seu moment l’SNP, el Sinn Féin o el Parti Québécois).

Són dues les condicions necessàries que depenen l’una a l’altra: 1) per convocar el referèndum des del Parlament cal que algun partit polític el sotmeti a votació, però perquè aquest partit tingui prou força com per sotmetre’l a votació i guanyar, 2) cal que es comprometi, abans, a presentar la proposta de referèndum a través del seu programa electoral –ja que només així obtindrà la credibilitat imprescindible i podrà aglutinar el vot independentista i créixer.

Com a Escòcia, passades les eleccions, aquesta proposta de referèndum pot obtenir el suport majoritari o no del Parlament, però en qualsevol cas  prestigiarà, donarà credibilitat i permetrà encara créixer més qui la sotmeti a votació. Quan de temps podran mantenir aquells que diuen que votarien sí en un referèndum d’independència com Artur Mas la seva oposició a aquest referèndum? Estic segur que no massa, la pressió social farà la resta.