Llegeixo un escrit de Jacques Attali sobre Haití molt interessant. Té una mirada sobre la desgràcia haitiana d’un optimisme potser provocador però de necessària esperança. Us en faig un resum:

Un esdeveniment natural pot servir de metàfora a un fenomen social, i per entendre les crisis, no hi ha res millor que l'al·legoria d'un terratrèmol. Una crisi econòmica és, com tots els sismes, resultat d'una successió de desequilibris, conseqüència de moviments durables seguits d'una ruptura brutal. En el cas de la geologia, la tendència llarga és la deriva dels continents, en el cas de l'economia, el desplaçament dels centres de poder d'un oceà a l'altre.

Aquestes tendències suposen acumulació de desequilibris (geològics o financers) que porten a trencaments (terratrèmols o crisis). En ambdós casos es constaten extremes desigualtats en el tractament de les víctimes, un seguit de rèpliques, sacsejades o recaigudes que perllonguen el caos inicial, una gestió caòtica dels ajuts i un oblit ràpid de les raons profundes del desastre. Els terratrèmols tenen un impacte econòmic, ho destrueixen tot i obliguen a efectuar despesa pública per a la reconstrucció, necessària, segons Keynes, per a reprendre el creixement.

Viure en una zona de terratrèmols és una crida constant al canvi, a la cosa nova, a la invenció, i porta a una cultura de la vigilància, a acceptar l'efímer, la modernitat, condició de progrés. No és sorprenent que entre les zones més creatives de la humanitat se situïn zones sísmiques actives com Grècia, Itàlia, Flandes, Califòrnia i Japó. Haití ha sabut millor que ningú donar proves de l'única creativitat que li era financerament accessible, la creativitat cultural.

La riquesa de la humanitat procedeix de la seva capacitat d'imaginar canvis i viure'ls i admetre que només poden sobreviure els qui poden donar un sentit a la destrucció del passat i entendre que la riquesa sempre ve de la "destrucció creativa" de la qual parlava el més gran economista del segle XX, Schumpeter, més clarivident que Keynes. Cal construir Haití perquè els haitians puguin fer del seu art, no un refugi de la seva misèria, sinó una manera de viure dignament la seva contribució a la Història. 

Després de la presentació del projecte Barcelona Decideix per part dels seus primers promotors el passat 9 de desembre, demà, 23 de gener,  a les 10 del matí, a l’Aula Magna de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, es celebrarà la  primera gran assemblea d’entitats de Barcelona Decideix.

És una molt bona notícia. Durant aquestes darreres setmanes el grup promotor inicial hem posat fil a l’agulla, i ens hem anat engruixint amb noves adhesions fins a aconseguir treballar colze a colze amb totes les sensibilitats democràtiques de la ciutat. Ha costat, però poc a poc hem donat forma al que serà la iniciativa de la societat civil més important dels darrers 30 anys, des de les grans mobilitzacions de l’Assemblea de Catalunya.

Una estructura organitzativa sòlida –que demà es debatrà i, si s’escau, s’aprovarà- i uns canals consensuats i operatius alhora de prendre  les decisions, han d’assegurar l’èxit del procés i del treball en comú.

Si l’assemblea de demà és un èxit –i estic convençut que així serà- Barcelona Decideix i la Consulta sobre la Independència a la capital de la nació catalana ja no tindran marxa enrere. Lluny quedaran els dubtes inicials, d’altra banda ben normals en un projecte d’aquesta dimensió i complexitat, i podrem ampliar encara més l’ampli espectre de complicitats que esdevenen imprescindibles per assegurar una bona participació, també a Barcelona.

Potser un altre 14 d’abril s’està congriant al nostre voltant. Ora et labora, diu el vell precepte benedictí.  Nosaltres podem somiar però sobretot el que hem de fer a partir d’ara és treballar, treballar i treballar.

Em balla pel cap aquests dies de festes perquè estimem tant els nostres, perquè tenim tan inflamat el nostre sentit de pertinença al nostre poble, perquè destinem tantes i tantes hores a una causa no tangible com és la llibertat del “nosaltres”: els catalans i les catalanes.

Em pregunto perquè milers i milers de voluntaris dediquem tantes i tantes hores a organitzar els preludis del referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya.  A insistir, peti qui peti, amb al repiqueig dels tambors que anuncien la darrera batalla democràtica per la llibertat.

I rellegeixo, cercant resposta, els pensaments d’un filòsof  gens sospitós de tendenciós nacionalista que ha cuit a foc lent les seves reflexions sobre la identitat i el sentit de pertinença; Xavier Rubert de Ventós.

1. L’home s’organitza en grups humans per necessitat.

“Hi ha una incompetència, diguem-ne natural, que va dur l’home primer a aplegar-se i després a explicar-se: la unió dels dèbils. Armat d’unes bones grapes i urpes, deia Darwin, mai no s’hauria fet un animal social."

2. L’home s’organitza en grups humans diferents.

“Les condicions distintes i variables -geogràfiques, climàtiques...- que l’home es va trobar allà on era van fer aplegar-lo de forma distinta i variable en grups humans, en pobles, que es van diferenciar.”

3. Llavors, el cos social, el poble, genera una cultura per sobreviure: aquells coneixements i experiències acumulades de generació en generació que aprenem de la família i del poble que ens ajuden a comprendre el món i a sobreviure.

“La cultura i les manifestacions culturals que genera el cos social – llengua, hàbits, gustos, creences, valors- ens subministren una informació que ens ajuda a sobreviure i a comprendre el món, els seus perills i com afrontar-los. Cada condició distinta i variable ha creat una  diferent cultura, una diferent forma de sobreviure i d’adaptació al món.”

4. L’agraïment i l’estima cap a aquest cos social, cap a aquest poble que ens permet sobreviure en un món incert esdevé infinita.

“Com pot estranyar-nos que aquesta dependència de la cultura per sobreviure, que aquest sentit de pertinença i d’agraïment al poble que la genera, esdevingui addictiva? Quelcom que necessitem per sentir-nos persona?”. “Reafirma Koester, que l’aspecte més definitori de l’ésser humà és la seva capacitat per a identificar-se amb un grup, cosa que sovint el fa indiferent a la raó i a l’interès personal”.

La cultura ens dóna la vida que podrem viure, per contra la no-cultura ens porta a la mort com a persones humanes. La cultura és territori, economia, tradicions, llengua, valors, vida!. No perdre allò que ens dóna i ens explica la vida és el que volem. Per deixar vida als nostres fills, per això lluitem.

Després de l’èxit de la diada del 13-D, on quasi 200.000 catalans sobre quasi 700.000 van participar en la Consulta sobre la Independència, en el que ha estat la major mobilització social dels darrers 30 anys en una activitat no organitzada per les institucions, volem seguir endavant en la nostra autodeterminació com a poble: una nova onada de la Consulta sobre la Independència es prepara per al 28 de febrer de 2010.

Són ja 31 municipis els que han decidit celebrar la consulta el 28 de febrer: Agramunt, Alella, Alforja, Alp, Begues, Bellpuig, Gelida, l'Escala, Les Cabanyes, Llinars del Vallès, Moià, Breda, Cabrils, Caldes de Montbui, Cardona, Castellterçol, El Vendrell, Montblanc, Molins de Rei, Palamós i Sant Joan, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Feliu de Codines, Sant Quirze del Vallès, Torrelles de Llobregat, Teià, Vidreres, Llorenç del Penedès, l'Espluga de Francolí, Xerta, Vilassar de Mar i Sant Quintí de Mediona.

Algun més encara pot ser que s’afegeixi a la llista. Serà una onada de consultes amb menys poblacions que la del 13-D. Això  i l’experiència acumulada i el mateix entusiasme,  ens ha de permetre reforçar l’organització i tornar a gaudir d’una mobilització plena d’esperança i de futur.

Ja manquen molt pocs dies perquè se celebri la consulta sobre la independència de la nació catalana a 170 municipis de Catalunya i la dimensió que ha agafat la iniciativa que va arrencar a Arenys de Munt és espectacular: De 6.500 persones amb dret a vot en la consulta de la població maresmenca, el 13 de desembre seran més de 700.000 persones les que podran votar. Més persones que habitants tenen alguns Estats de la Unió Europea com Malta o Luxemburg!

La taca d’oli que ha escampat el 13-D i la voluntat d’autodeterminació que expressi el poble català tindran un fort impacte a Catalunya i a nivell internacional. Del gest únic i simbòlic d’Arenys de Munt, ara, amb centenars de municipis organitzant la consulta –també a Barcelona, la capital de la nostra nació–, els catalans i les catalanes hem començat a impulsar un veritable procés històric cap al referèndum vinculant d’independència que volem que convoqui el Parlament de Catalunya durant la propera legislatura sota els auspicis de la comunitat internacional. Aquesta és la dimensió real del que pot aconseguir el 13-D. I d’aquí la veritable importància d’anar a votar; a més d’expressar la nostra opinió sobre la independència i de realitzar un exercici impecable de democràcia directa, tenim l’oportunitat d’impulsar definitivament el procés d’autodeterminació. Això ho saben a Espanya i a Europa –d’aquí l’enorme interès que ha suscitat la consulta– però qui més ho ha de saber som els mateixos catalans. Votar massivament el 13-D és permetre a Catalunya fer un pas de gegant cap a esdevenir el 28è Estat de la Unió Europea.

Hi ha qui diu que això no és possible perquè la consulta no és jurídicament vinculant. Però no vincula allò que vol sinó allò que pot. El veritable caràcter vinculant d’una consulta no es conforma només a partir de la seva dimensió jurídica sinó sobretot per la seva dimensió ciutadana, política, històrica i emocional. I totes aquestes conformen l’ADN vinculant de la consulta sobre la independència. Podem contrastar-ho amb un parell d’exemples; ¿no ens van dir que era jurídicament vinculant el referèndum sobre l’Estatut? De què ha servit davant un Tribunal Constitucional totalment polititzat?. En canvi, el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana després d’unes eleccions municipals que jurídicament res tenien a veure amb la decisió sobre la forma monàrquica o republicana de govern. El missatge ciutadà expressat a través del suport a les candidatures republicanes fou tan clar que la República no va tenir oposició. Tinguem-ho clar: la consulta sobre la independència és molt més important per al futur de Catalunya i de la unitat del regne d’Espanya que una sentència del TC sobre l’Estatut que comença a no importar ni a preocupar ningú.

La independència, a diferència de l’autonomia, és un dret humà universalment reconegut que només depèn de les pròpies forces. I acumular forces és el que hem de fer el 13-D i el 28 de febrer i el 25 d’abril de 2010, quan, finalment, més de quatre milions de catalans hauran pogut exercir el dret de decidir. Sí, tenim la possibilitat de sacsejar definitivament les aigües autonomistes i estancades de la política catalana. Algú dirà que a l’hora de la veritat la majoria de partits no promouran el referèndum des del Parlament encara que els centenars de comissions ciutadanes ho demanin solemnement. Hem de tenir confiança en la força de la ciutadania. La meva opinió és que cap partit catalanista podrà sostenir durant gaire temps més la contradicció d’aprovar mocions a més de 400 municipis i impulsar el dret de decidir de milions de catalans, per, després, negar-se a debatre exactament el mateix al Parlament de Catalunya. A menys, esclar, que vulgui ser bandejat per la societat catalana que hauria deixat de representar.