urielbertran |
divendres, 28 de maig de 2010 | 10:02h
En les darreres hores, la proposta de Referèndum Nacional d’Iniciativa Popular sobre la Independència que dimarts es va presentar al registre del Parlament de Catalunya ha rebut el suport internacional del Sinn Féin d’Irlanda, que en aquest moment és la primera força política d’Irlanda del Nord, de l’NVA de Flandes, que les enquestes situen com a guanyador de les properes eleccions a Flandes, del Parti Québécois, primer partit del Quebec també segons les enquestes i de Edgardo M. Vázquez-Rivera, que fou assessor de la campanya de Barack Obama en les darreres eleccions presidencials.
D’aquesta manera es confirma el gran interès que la Consulta i la proposta d’Iniciativa Popular de Referèndum Oficial sobre la Independència, estan generant arreu del món. En aquests moments es continuen rebent mostres de suport d’altres formacions polítiques internacionals, mostres de suport que s’aniran fent públiques en els propers dies.
Us adjunto el text de suport d’Edgardo M. Vázquez-Rivera, assessor de la campanya presidencial de Barack Obama.
"Honorables Diputados:
No me presento ante ustedes como representante de un grupo particular, ni de unaideología específica. Les escribo con muchísimo respeto y las mejores intencionesque un ciudadano común puede tener.
Mi nombre es Edgardo Vázquez-Rivera, ante todo soy Puertorriqueño, y me dedico a proveer consultoría en política, gobierno y temas internacionales. He trabajado en ambas cámaras del Congreso de los Estados Unidos y también he sido asesor de varias campañas políticas, incluyendo la campaña del actual Presidente de los Estados Unidos, Barack Obama.
El pasado 25 de abril de 2010, tuve la oportunidad de participar como parte de la Delegación de Observadores Internacionales que presenciaron la tercera jornada del proceso de consultas no-vinculantes sobre la independencia de Cataluña. Mi función fue garantizar que se llevara a cabo un proceso democrático donde la integridad del recuento y la voluntad de los electores fuesen salvaguardadas. Creo firmemente en el derecho a la autodeterminación de los pueblos y cualquier proceso democrático que lleve a ello contará con mi solidaridad y respaldo.
Puerto Rico y Cataluña comparten un sin número de similitudes que nos unen en solidaridad. Al igual que mi país, Cataluña ha sido protagonista de una historia personalísima, donde el patriotismo siempre ha jugado un rol muy importante en el acontecer social. Ambos tenemos nuestra propia identidad nacional, una cultura extraordinaria, nuestras propias tradiciones, costumbres y lenguaje. De la misma manera en que nosotros nos consideramos Puertorriqueños, ustedes se consideran catalanes ante cualquier nacionalidad que les trate de imponer. Es por eso que, tanto en Cataluña como en mi querido Puerto Rico, buscamos un proceso justo y vinculante donde se nos permita decidir nuestras propias formas de gobierno, perseguir nuestro desarrollo económico, social y cultural; estructurándonos libremente, sin injerencias externas y de acuerdo a un principio de igualdad. La condición política de Cataluña, al igual que la de Puerto Rico, se tiene que basar en el principio de autodeterminación, según se dispone en los Pactos Internacionales de Derechos Humanos y las resoluciones 1514, 1541 y 2625 de la Asamblea General de la Organización de las Naciones Unidas.
Por tal razón, como parte de una comunidad internacional que observa muy atentamente, les exhorto muy respetuosamente a que le provean al mundo una enseñanza profundamente democrática y permitan que se lleve a cabo un proceso justo y vinculante donde por primera vez, el pueblo catalán tenga la oportunidad de ejercer el derecho a determinar libremente su futuro y el de sus hijos. Los catalanes merecen la oportunidad de decidir por cuenta propia y que su mandato sea acatado; sin titubeos. El derecho a la libre determinación es un requisito indispensable para la plena efectividad de los derechos humanos individuales, y cualquier proceso donde el pueblo no sea quien tenga la última palabra debe ser rechazado de manera categórica.
Ustedes, como representantes del pueblo no solo tienen el deber, sino la obligación de representar los mejores intereses de quienes los eligieron con sus votos libres y honrados. Los invito a que sirvan de ejemplo democrático al mundo que los observa y le den paso a la Iniciativa Popular (IP) que se ha presentado en el día de hoy. No permitan que la percepción pública los convierta en parte del problema, esta es su oportunidad para ser parte de la solución."
urielbertran |
dimarts, 27 d'abril de 2010 | 02:30h
Un nou paradigma sobre les possibilitats de l’independentisme polític d’esdevenir majoritari s’està obrint pas al nostre davant a partir dels resultats de la Consulta sobre la independència.
Des de fa ja alguns anys sostinc que és possible una acumulació de força política independentista, fins a esdevenir majoritària, a través d’una estratègia clara i diàfana que plantegi la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre la independència.
Una estratègia independentista clara, amb un missatge clar, sense contradiccions que desorientin i allunyin l’electorat sobiranista que dubta de la nostra coherència i honestedat. És a dir, sense contradiccions com voler tornar a compartir projecte de Govern amb companys de viatge que voten en contra de les mocions municipals a favor de la Consulta mentre formen part del govern espanyol que ens espolia. Com tampoc ens convindrien companys de viatge que en nom del catalanisme prefereixin donar llarga vida a un autonomisme esgotat i que ens escanya, enlloc de prioritzar el referèndum d'autodeterminació.
L’independentisme ha de ser clar i valent, i en base a aquesta aposta estic convençut que potesdevenir, d’aquí a uns anys, la primera força política de Catalunya. Llavors seran els altres els qui voldran pactar amb nosaltres! Aquest ha estat el camí de l’SNP a Escòcia i aquest és el camí que necessitem a Catalunya.
Les xifres de la Consulta parlen per elles mateixes. Si comparem les dades de la Consulta -ambnomés 2,3 milions del cens cridat a les urnes, el que representa menys de la meitat de les quasi 6 milions de persones que poden votar en unes eleccions- amb les dades de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya del 2006, el Sí a la independència, amb 449.312 vots ja supera en vot absolut al resultat de l’independentisme institucional d’ERC: 416.355 vots.
Si projectem aquests resultats al total del cens, el Sí a la Independència superaria de llarg el milió de vots, esdevenint la força més votada en unes eleccions al Parlament (CiU va treure poc més de 900.000 vots).
El %sobre el cens d’aquest ‘SI’ és del 19,5%,superior al resultat del 17’7% sobre el cens aconseguit per CiU, així com superior al del PSC que es va situar en el 15’5%.
Crec sincerament que el temps està donant la raó als qui plantegem la via d’un independentisme clar i compromès, que sàpiga acumular força amb una estratègia sense renúncies. Que sàpiga esperar des de la oposició, si no tenim prou força encara, que el poble de Catalunya ens doni, a la propera, la oportunitat, o de presidir un Govern de la Generalitat pel referèndum d'autodeterminació o bé, amb la renovada força obtinguda, aconseguir la seva convocatòria a través d'un pacte de Govern coherent. Que ningú no ho dubti, si fem les coses ben fetes aquest dia arribarà, i més d'hora del que ens pensem.
urielbertran |
dijous, 18 de març de 2010 | 13:48h
Tots vam gaudir de valent quan el model “imperialista” del Real Madrid va clavar el genoll a terra en ser eliminat de la Champions a mans del quart classificat de la lliga francesa de futbol, l’Olympique de Lyon.
Sí, tots en vam gaudir a pleret, a glopades, amb desmesura, perquè tots sabem que les victòries esportives del Barça de futbol sobre el Madrid són molt més que efímers moments de gaudi. Al llarg de tot el segle XX i en el que portem de XXI, la rivalitat Barça- Madrid i els trioms de l'un o de l'altre els hem considerat, tant catalans com madrilenys, a nivells molt més sofisticats que el merament esportiu. Madrilenys-espanyols i catalans hem confrontat a través de l’esport, models, valors, economia i cultura. I ho continuarem fent. Quan guanyem al Madrid a futbol els catalans sentim que ha triomfat no només el Barça, sinó també un model esportiu, un model de valors, un model econòmic i un model cultural.
Això és així, i probablement sempre seguirà sent així, perquè tot poble necessita aquesta dosi d’esperança col·lectiva que sublimen les victòries esportives. Esperança que és també la de qualsevol Joan o Maria quan compren el dècim, per Nadal, amb la il·lusió de sortir del sot. Unes esperances que, finalment, no són altra cosa que la dosi de mite que encara es resisteix al logos d’una realitat que no ens agrada i que volem millor sense saber com fer-ho.
La necessitat d'il·lusió col·lectiva no canviarà, però de la mateixa manera que aquell que ha adquirit el dècim sap, en la seva consciència íntima, que no tocarà, tots sabem, també, que la realitat social i la realitat del futbol no mantenen en cap cas una relació causal.
Aquesta reflexió inicial ens ha de servir per entendre que no ens podem autoenganyar amb el futbol, que l'hem de gaudir, sí, però no fins al punt d'obnubilar-nos amb aquest opi del poble que tant ens agrada.
Només així ens podrem adonar que la realitat de la fortalesa del Barça davant del Madrid és inversament proporcional a la realitat de la fortalesa econòmica de Catalunya davant de Madrid. Ho torna a evidenciar l’estudi que recentment ha fet públic la Fundación de Cajas de Ahorro (FUNCAS) -que per cert s’ha publicitat de forma més que discreta a Catalunya-, en el qual es mostra que, per primera vegada en tota la història de la humanitat, la Comunitat de Madrid passa al davant de Catalunya en pes econòmic, perdent així, Catalunya, la primera posició de l’Estat en volum de PIB generat.
L’any 2009 el PIB madrileny va ser de 211.175 milions mentre que el PIB català va tenir una magnitud de 210.853 milions, tot i tenir Catalunya bastant més població que Madrid. El PIB madrileny va representar l’any 2009 el 18,71% del PIB de l’Estat i el català un 18,68%.
Fa cinquanta anys tant el futbol com l’economia es manifestaven amb realitats molt diferents en aquests dos territoris. A Madrid, el futbol d’Alfredo di Stéfano arrasava, però a Catalunya, en canvi, dominava l’economia. Llavors el 40% del PIB de l’Estat es generava al nostre país i només un 7% a la capital del regne.
Reconeguem-ho sense embuts: Madrid ha aconseguit el lideratge polític i econòmic de l’Estat. Felicitats, és el que han cercat els poders de l’Estat des de fa dècades i, per fi, ho han aconseguit. L’estructura de l’Estat centralista s’ha demostrat enormement eficaç per satisfer els interessos de la capital d’Espanya.
No ens hem de lamentar, seria patètic, els espanyols han fet el que els convenia i bé que ho han fet. Ara a nosaltres el que ens toca és, senzillament, actuar i construir d’una vegada per totes un Estat propi que ens permeti disposar dels mateixos instruments dels que ha disposat Madrid per créixer: dels nostres impostos i de la capacitat de decisió.
El 8 de març en Jordi Muñoz escrivia a l’Avui que “Espanya s’agrada” i que no té cap interès per reformar-se, i es preguntava: “ I si fos més fàcil de pair, per a la societat espanyola, la independència de Catalunya que una transformació en termes federals o confederals de la mateixa Espanya?...” La meva resposta a aquesta pregunta retòrica és sí. Clarament sí. L’Espanya Federal és un impossible perquè Espanya vol continuar mantenint i engrandint la gran capital europea que és Madrid, i sap que Madrid només podrà mantenir aquest estatus amb centralisme i homogeneïtzació. És per això que els espanyols prefereixen la independència de Catalunya, i mantenir el centralisme que fa tan gran Madrid -ara ja pensen que sense Catalunya se'n sortiran igualment-, a un federalisme que els obligaria a compartir (amb Barcelona, Sevilla, València o Bilbao) la centralitat de la que ara gaudeix Madrid en exclusiva. Per això no hi ha terme mig per a Catalunya. Independència o centralisme, ser o no ser, aquesta és la qüestió.
Ironies del destí, segurament, el lideratge econòmic de Madrid i el consegüent centralisme i empobriment de la Catalunya autònoma, ens apropen més ràpid del que ens pensem a la Catalunya independent, del benestar i el desenvolupament que necessitem.
urielbertran |
divendres, 12 de març de 2010 | 12:24h
A principis d’aquesta setmana s'ha filtrat als mitjans de comunicació espanyols la reunió que el mes de juny de l'any passat vaig mantenir amb Arnaldo Otegi. No sé quin era l’objectiu que cercaven els filtradors però me'l puc imaginar, potser desprestigiar la Consulta sobre la Independència? El cert, però, és que si volien un nou cas Carodel tret els ha sortit per la culata. Ja ho deia Hegel “la història es repeteix dues vegades, la primera en forma de tragèdia, la segona en forma de farsa”. Aquest intent de l’Estat espanyol ha estat la farsa.
En qualsevol cas, ara que s’ha donat a conèixer la reunió, i sense entrar en tots els detalls de la trobada, aprofitaré per explicar alguns aspectes importants que crec que ens ajudaran a interpretar millor el que aquest diumenge succeirà en tres de les set províncies d’Euskal Herria.
El 19 de juny de 2009, a la seu del sindicat LAB, Arnaldo Otegi em va manifestar sense embuts la voluntat de l’Esquerra Abertzale d’iniciar un procés democràtic que posés fi a qualsevol tipus de violència (tant la d’ETA com la de l’Estat) i que permetés assolir a Euskal Herria una majoria social i política per exercir el dret a l’autodeterminació. Un procés que també havia de facilitar, al seu torn, la unitat de tota l’esquerra independentista (Esquerra Abertzale, EA i Aralar) amb l’objectiu de desplaçar el PNV com a primera força política Abertzale. Tot va ser exposat amb claredat i convicció.
He visitat en moltes ocasions Euskal Herria, tant per qüestions polítiques com per gaudir-ne (a qui no li agraden els seus meravellosos paisatges i gastronomia?). I m’he reunit amb moltes de les persones que més saben de la política basca. Així és com he arribat a conèixer una mica l’envitricollat univers simbòlic i polític basc. Per això, quan Arnaldo Otegi em va expressar les seves conviccions, pel com i pel què, i després de reflexionar-hi molta estona, ja a casa, vaig arribar a la conclusió que aquesta vegada l’aposta de l’Esquerra Abertzale per un procés democràtic era de no retorn.
I la vida va continuar a Catalunya... i aviat va arribar la consulta d’Arenys de Munt, i l’èxit esclatant de la iniciativa ens va donar l’oportunitat de posar en marxa també, amb la convocatòria de l’onada del 13D de Consulta sobre la Independència, el nostre propi procés d’autodeterminació.
Sempre he cregut que dos processos simultanis d’autodeterminació en marxa, a Euskal Herria i a Catalunya, han d’implicar necessàriament un debilitament de la capacitat dels Estats espanyol i francès per obstaculitzar-los i bloquejar-los. Per la senzilla raó que obliguem els Estats a dividir les seves forces: polítiques, jurídiques, mediàtiques... alhora de combatre’ns. En aquest context l'Estat serà més dèbil i adquirim una avantatge estratègica que ens permet fer més via cap a la independència.
Aquest escenari que semblava llunyà, ara s’acosta i marcarà el futur més immediat d’ambdues nacions. Sí, som dues nacions diferents, però sabem que compartim uns mateixos dominadors. I hem de parlar de com els debilitem!, sempre des de la via pacífica i democràtica, sempre des de la pròpia idiosincràsia i estratègia nacional, però sempre amb fermesa i determinació conjunta.
Mentrestant, l’estratègia de la Consulta Popular peraconseguir exercir el dret a l’autodeterminació ja ha arribat a Euskal Herria.
Aquest diumenge, a 122 municipis dels 159 que conformen Iparralde (el territori que compren les tres províncies històriques d’Euskal Herria que ara estan sota dominació francesa), es celebrarà una Consulta Popular sobre la creació d’una col·lectivitat territorial basca que permeti el reconeixement de la realitat nacional basca d’Iparralde i doti de poder polític i institucional un territori que no té cap reconeixement. Ara , Iparralde està integrat en el departament dels Pirineus Atlàntics (que inclou també el Bearn). La pregunta de la Consulta serà molt clara “Està vostè a favor de la creació d’una col·lectivitat territorial vasca?”.
La Consulta coincidirà amb les eleccions regionals franceses i més de 1000 voluntaris treballaran durant tot el dia per organitzar les meses electorals que es situaran a les portes dels col·legis electorals.
La iniciativa ha estat organitzada per la Coordinadora Batera, una plataforma d’entitats, partits i moviments socials semblant a la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència. I fins a 89 alcaldes han donat suport a la consulta.
Les similituds amb la Consulta sobre la Independència no s’acaben aquí. També l’Estat francès ha reaccionat amb virulència, amb la mateixa virulència que l’Estat espanyol va utilitzar abans de la Consulta del 13S d’Arenys de Munt i de l’onada del 13D.
Els alcaldes d’Iparralde han rebut una carta amenaçadora del prefecte, Philippe Rey, on s’hi advertia als batlles que estan “fora del marc constitucional” i que si col·laboren amb la plataforma poden incórrer en un delicte sancionable que podria portar a la revocació del càrrec. Us recordeu de la Vicepresidenta del govern espanyol Maria Teresa Fernàndez de la Vega clamant que “las consultas sobre la independencia no caben en la Constitución?”. Ni l'un ni l'altre no poden fer res i la impotència els corrou.
Ànims doncs, als amics del poble basc d'Iparralde, i esperem que aquesta experiència ens pugui servir a nosaltres per activar la Consulta a la Catalunya Nord.
urielbertran |
dimarts, 2 de març de 2010 | 19:29h
Des que als 16 anys vaig començar a militar a l’independentisme he mantingut invariables els meus ideals i les raons per les quals vaig entrar a formar part de les JERC: la independència i la justícia social. Des de llavors he treballat en molts projectes -allà on ha fet falta- per fer créixer aquest ideal de llibertat. A les JERC de Badalona, a les JERC a nivell nacional després, organitzant l’Acampada Jove que ha fet viure la llibertat a desenes de milers de joves, creant casals i espais independentistes, com a diputat al Parlament, a través del projecte Esquerra Independentista, i, darrerament, essent un dels impulsors del moviment ciutadà de la Consulta sobre la Independència. Sempre al servei d’una mateixa causa, sempre al servei del meu país.
Des d’ahir, un altre repte menarà també la meva militància: l’alcaldia de Badalona. Sí, ahir, els companys i les companyes d’ERC Badalona, reunits en assemblea,em van encomanar una tasca molt important escollint-me com a cap de llista a les properes eleccions municipals: contribuir a que ERC i l’independentisme creixin i es consolidin en la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants.
A tots els companys i les companyes de Badalona: moltes gràcies per la confiança que m’heu mostrat. Assumeixo el repte amb molta il·lusió i hi posaré tota la meva energia per contribuir a fer-lo realitat.
Badalona, com dèia, és una ciutat molt important, la tercera del Principat, i s'ha de reivindicar com el que és. Volem que Badalona esdevingui una referència per Catalunya i per aconseguir-ho impulsarem un projecte que girarà al voltant d'aquests tres compromisos principals:
1) Farem de Badalona una capital de Catalunya: enguany ja ho som de la cultura catalana, el que ens permetrà projectar-nos a nivell nacional i internacional, però Badalona també ha ser molta més capital: la capital de la comarca natural del Barcelonès Nord (amb la força econòmica, industrial i d’innovació tecnològica que pot assolir); la capital internacional del Bàsquet, formant els millors jugadors del món en aquest esport; i hem de ser una capital turística, posant en valor el nostre paisatge i cultura marítima, Dalt la Vila, les importants restes romanes i Sant Jeroni de la Murtra i tot el patrimoni de la desconeguda Serralada de Marina.
2) Cal aturar que el Partit Popular sumi i arribi a l'alcaldia: Una ERC forta és la garantia que el PP no sumi a Badalona i no pugui fer-se amb la primera alcaldia important de Catalunya. El PP pot arribar a sumar amb el PSC i amb CiU i Badalona pot esdevenir moneda de canvi dels pactes que es facin a l’alcaldia de Barcelona. No ho podem permetre. Una ERC forta és l’únic camí que té la ciutat perquè el PP no sumi (evitant una possible majoria PP-CiU i dificultant el pacte a la basca PSC-PP) de manera Badalona no quedi segrestada per les estratègies de pactes que es perpetrin després de les eleccions municipals.
3) Volem esdevenir la capital de l’independentisme metropolità: la independència de Catalunya serà metropolitana o no serà. A l’àrea metropolitana de Barcelona hi viuen més de quatre milions de catalans i de catalanes. La majoria. És a ciutats com Badalona on l’independentisme ha de créixer per aconseguir la victòria en el referèndum vinculant sobre la independència que convocarà el Parlament de Catalunya en el futur. Aquí és on cal picar pedra i créixer i aquí és on picarem pedra per créixer.
Des d’ara i pels propers anys, doncs, la meva contribució al país passassarà per Badalona, pel Parlament de Catalunya i per impulsar la Consulta i el referèndum sobre la Independència. Tres espais de treball complementaris que amb les sinèrgies que creen es reforcen els uns amb els altres. És molta feina però m’engresca i tinc moltíssimes ganes de portar-la endavant.
Gràcies a totes i a tots pel gran suport que he rebut sempre. Sense aquest suport res no hauria estat possible.
