urielbertran |
divendres, 30 de juliol de 2010 | 13:12h
A partir de dilluns ja us podreu posar en contacte amb mi a uriel.bertran@solidaritatcatalana.cat
L'altre correu uriel.bertran@parlament.cat continuarà operatiu fins que no es reuneixi la Mesa del Parlament -en principi a finals d'agost-. Llavors es farà legalment efectiva la renúncia a l'escó de diputat que vaig posar a disposició del partit que representava. Així ho estableix el reglament del Parlament.
D'altra banda, demà dissabte farem una acte de Solidaritat Catalana a les 11h a l'Orfeó Catalònia de Cornellà de Llobregat (Torras i Bages 62) per organitzar Solidaritat Catalana per la Independència al Baix Llobregat.
I a les 18:00 en farem un altre a la Masia Can Borrell d'Arenys de Munt per organitzar Solidaritat Catalana per la Independència al Maresme.
Moltes gràcies pel vostre suport i espero que ens hi puguem trobar.
urielbertran |
dimarts, 27 de juliol de 2010 | 18:13h
Sóc independentista des que tinc ús de raó. Vaig entrar a militar a les JERC amb 16 anys i, des de llavors, he treballat incansablement per la independència. He procurat estar sempre al peu del canó i intento prendre les decisions importants després de rumiar-hi molt. Per això, la decisió d’avui, de deixar la meva militància a ERC, no ha estat gens fàcil per a mi, ara bé, l’he pres de forma molt reflexiva i conscient.
He discrepat de l’estratègia d’ERC aquests darrers anys i he intentat canviar-la des de dins amb tots els companys d'Esquerra Independentista, primer en la Conferència Nacional de l’any 2007 i, després, al Congrés Nacional del 2008. No ha estat possible. La majoria de la militància va optar per continuar amb l’actual estratègia i direcció, i l’opinió de la majoria sempre s’ha de respectar. Arribats en aquest punt, era perfectament conscient que, o bé l’estratègia canviava o la meva militància a ERC perdria el sentit.
Fets recents m’han permès constatar que l’estratègia d’ERC ni ha canviat ni canviarà i, mentre, la direcció s’ha anat tancant més i més en ella mateixa sense escoltar la veu del poble:
En primer lloc, la decisió de la direcció d’ERC de votar en contra la Iniciativa Legislativa Popular per la Consulta sobre la Independència. La primera Iniciativa Popular, a partir de la Llei de Consultes, estava morta perquè depenia de la Junta Electoral Espanyola i l’únic camí que ens quedava era la ILP per poder votar la independència, el Pla B que havíem presentat López Tena i jo mateix. ERC sabia que aquesta era la única opció i, tot i això, va votar en contra. A l’hora de la veritat el compromís de condicionar el proper Govern a la convocatòria d’un referèndum d’independència s’ha demostrat paper mullat. ERC vol entrar al Govern com sigui, amb tripartit o CiU, i no posarà condicions dures per aconseguir-ho.
En segon lloc, la renúncia d’ERC a incorporar-se a la gran coalició que vam proposar de la Solidaritat Catalana per la Independència, és un símptoma del mateix procés. ERC no vol posar com a condició per formar Govern la proclamació de la independència la propera legislatura. En uns moments de pèrdua de credibilitat de la classe política i dels partits parlamentaris, només condicions dures i clares per governar poden alterar el pensament de la gran majoria que els polítics només busquen el seu profit personal. I ERC no està disposada a jugar el paper de revulsiu de la política catalana que tant necessita el país.
En tercer lloc, la darrera enquesta de La Vanguardia, diari gens sospitós d’independentista, publicava que un 47% de la població estava disposada a votar sí en un referèndum d’independència. I, alhora, la mateixa enquesta publicava que ERC baixava del 14% al 8% i que era castigada per l’estratègia d’aquests darrers anys. És clar que la majoria d’independentistes no saben a qui votar! I cal, doncs, que puguem configurar, entre totes i tots, una opció creïble que permeti que l’independentisme es pugui expressar i es vegi reflectit al Parlament.
Joan Ridao i la direcció d’ERC ara diuen que he deixat ERC per la rebequeria de no estar conforme amb el lloc que m'han posat a les llistes. Tothom que em coneix sap que això no és cert. Ho deuen dir perquè donen moltes possibilitats a Solidaritat Catalana de treure uns grans resultats! De fet, van utilitzar la mateixa mentida quan vaig criticar que ERC no votés la ILP a la Mesa del Parlament, i, a manca d’arguments, la utilitzaran cada vegada que vulguin fer mal i atacar l'opció política que defenso. Amb aquest tipus de crítica barroera, però, la direcció d'ERC, a més de mostrar les baixes expectatives electorals (de facto renuncien a treure 14 diputats per Barcelona?), evidencien que fan ús de les pràctiques socialistes que s’han d’eliminar de la política, com la intoxicació permanent i la difusió de rumors per atacar el rival polític. Diguem de què acuses i et diré de què t’acuses.
Solidaritat Catalana per la Independència es presentarà a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i ho farà a pit descobert i amb credibilitat. Sense matisos i sense enganys.
Els nostres compromisos no són interpretables. Són el que són i punt:
1) Només entrarem al Govern de la Generalitat, en solitari o en coalició, amb les forces polítiques que tinguin com a objectiu proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura 2010-2014, per, des del Govern, organitzar el procés cap a la creació de l'Estat Català en el si de la Unió Europea.
2) Impedirem que sumi i es formi un tercer tripartit a Catalunya, i no donarem suport a un Govern on hi participin partits d’obediència espanyola.
He posat l’escó de diputat a disposició d’ERC i, des d’aquest moment, dedicaré totes les meves energies perquè aquests compromisos, essencials per al futur immediat de la nostra nació, puguin entrar com una gran onada i inundar el proper Parlament de Catalunya de diputats i diputades independentistes.
Deixo la militància a ERC sense cap ressentiment, ans al contrari, amb un afecte immens cap a la seva bona gent i amb el convenciment que durant molts anys ha estat el millor instrument per fer avançar el país. Ara però, tinc la convicció que cal posar més llenya al foc de la independència, i crec que la meva militància s’ha d’orientar cap a intentar construir una gran moviment independentista de base, creïble i sense ambigüitats.
urielbertran |
dissabte, 3 de juliol de 2010 | 10:35h
Diuen que al llarg de la història sempre hi ha hagut una diferència essencial entre l’Imperi Britànic i l’Imperi Espanyol respecte al tracte i la negociació que ambdues metròpolis han mantingut amb les seves colònies quan aquestes han aconseguit la seva independència. Així, l’Imperi Britànic, ha aconseguit arribar a acords amistosos amb les colònies encara que fos el minut abans de la proclamació de la independència, per contra, l’Imperi Espanyol,només s’ha plantejat arribar a acords amb les colònies el minut després de la proclamació de la independència, quan ja era impossible un arranjament amistós. L’Estat espanyol sempre ha calculat molt malament la correlació de forces entre el poder central i la colònia, i així li ha anat, foragitat d’arreu iavui un estat en ruïna, espoliador i antidemocràtic.
No ens ha d’estranyar, doncs, la liquidació de l’Estatut que ha practicat el Tribunal Constitucional. Només negociaran el minut després de la proclamació de la nostra independència, quan ja no els serveixi de res. És la doctrina espanyola –ara constitucional-de sempre, la del tot o res. Un diari digital espanyol ho tornava a deixar clar aquests dies: “Señora Cataluña: deje de refunfuñar y, si no está a gusto, ¡váyase!... ¿A que no tienen agallas para proclamarse independientes?”
El que realment s’ha carregat la sentència del TC sobre l’Estatut és el camí del mig entre l’unionisme i l’independentisme que la transició espanyola ens va voler fer creure que existia i per on volíem avançar. Ara ens hem adonat que el camí del mig autonomista, el del mica s’omple la pica i el poc a poc i bona lletra només ens el creiem aquí.
Qui vulgui avançar de debò i sortir aviat de la crisi ja sap que el miratge del camí del mig ha desaparegut. Però és que fins i tot aquells que tenen objectius més modestos, i que creuen suficient fer un pas més, o un passet més, o tan sols un pam més cap a una major qualitat de vida, cap a gestionar els nostres impostos, cap a una millor sanitat i educació o cap a normalitzar el català, ara ja saben, també, que per a assolir aquests objectius només hi ha un únic camí possible: la independència i l’Estat propi. Això o quedar-nos en la via morta actual, del dèficit fiscal i l’empobriment relatiu. No hi ha camí del mig.
Només conèixer la veritat ens pot fer lliures. I en aquest sentit la sentència és molt positiva, perquè ensha ensenyat la veritat implacable de la nostra condició espanyola: som una colònia fiscal. Ho reconeix implícitament el mateix President Montilla: “Espanya és inviable si Catalunya té el Concert Econòmic”. Sí, conèixer la veritat ens ha permès viure la sentència sense amargor, fins amb un somriure sorneguer als llavis i amb ganes de marxa, d’acció i de manifestació.
Ara toca dissenyar el full de ruta cap a l’Estat propi, que al meu entendre hauria de passar per: 1) Continuar eixamplant la majoria social que avui respon a les enquestes que votaria sí en un referèndum d’independència, amb la Consulta sobre la Independència i amb campanyes que expliquin, sobretot, la millora de la qualitat de vida dels catalans en el cas de disposar d’un Estat propi; 2) Portar al Parlament de Catalunya el debat sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació a través de la Iniciativa Popular i de les iniciatives parlamentàries; 3) Aconseguir una majoria al Parlament de Catalunya a través una proposta electoral atractiva i creïble amb el compromís de convocar el referèndum d’independència i proclamar l’Estat propi, malgrat els impediments o les prohibicions del govern espanyol de torn; i 4) No caure en el paranys dels porucs i dels que hi guanyen amb la dependència que sempre ens diran que “encara no estem preparats”, o “que no estem madurs”, o “que no ens precipitem”.
El moment ja ha arribat perquè som un poble fantàstic que ens mereixem molt més, i, avui, estem molt més madurs i preparats del que ho estaven Montenegro, Kosovo o Eslovàquia quan van iniciar el seu procés cap a la independència. El camí es fa caminant i la preparació s’aconsegueix practicant.
urielbertran |
dilluns, 21 de juny de 2010 | 19:37h
El referèndum oficial per la independència s'acosta. En una jornada de transcendència històrica, el 8 de juny passat, la mesa del Parlament admetia a tràmit la iniciativa popular perquè el Parlament convoqui el referèndum oficial sobre la independència, amb el vot a favor dels tres partits que tradicionalment han donat suport al dret a l'autodeterminació (CiU, ERC i ICV-EUiA) i amb el vot en contra de l'unionisme antidemocràtic (PSC i PP).
La primera constatació és que el suport a la tramitació del referèndum és molt ampli i es correspon a una representació al Parlament de 81 diputats, per només 51 dels unionistes antidemocràtics que hi han votat en contra. És un bon començament.
A partir d'ara, caldrà acomplir una sèrie de passos per poder iniciar la recollida d'un mínim de 220.000 signatures perquè el ple del Parlament voti la convocatòria del referèndum per la independència amb la pregunta: “Per tal que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per fer efectiva la voluntat popular, ¿Està d'acord que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?”.
Primer de tot, haurem d'esperar a que el Consell de Garanties Estatutàries emeti el dictamen que han sol·licitat el PSC i el PP amb relació a la IP presentada –consultiu, sense cap efecte sobre la tramitació del referèndum–. Aquest dictamen es publicarà durant el juliol. Immediatament després, haurem de desplaçar-nos a Madrid, a la junta electoral, a validar el plec de recollida de signatures. I després, una vegada validat aquest model de plec, caldrà imprimir les desenes de milers de plecs de signatures per portar-los de nou a la junta electoral perquè siguin convenientment segellats. Serà a partir d'aquell moment –calculem que cap a finals d'agost, principis de setembre– quan podrem iniciar la recollida de signatures. Llavors tindrem sis mesos, ampliables a vuit, per aconseguir superar a bastament les 220.000 signatures requerides.
Alguns dubtes planen sobre el procés irreversible cap a la independència que s'ha iniciat amb l'aprovació de la IP.
1) Pot algun dels partits que han votat ara a favor de la seva tramitació votar-hi en contra quan arribi al ple del Parlament?
Tècnicament sí, però políticament serà impossible si inundem el Parlament de Catalunya amb centenars de milers de signatures que demostrin que la voluntat d'independència és implacable.
2) Pot el govern espanyol impedir la convocatòria del referèndum una vegada l'hagi votat el Parlament?
Quan el Parlament voti solemnement la convocatòria del referèndum per la Independència, que es farà amb un gran ressò internacional, l'Estat espanyol haurà de decidir mostrar-se al món com una democràcia a l'estil britànic o esdevenir la Birmània d'Europa. Això si és que l'Estat espanyol no està intervingut ja per la UE i la decisió l'acaben prenent Alemanya o els EUA. En qualsevol cas, el dret a l'autodeterminació està reconegut per les Nacions Unides, i recentment s'ha presentat al Tribunal Internacional de Justícia l'informe del Legal Adviser Harold Hongju Koh, del departament d'Estat dels EUA, amb relació a la independència unilateral de Kosovo, que avala que el principi de la integritat territorial dels Estats només afecta les relacions entre Estats, i en cap cas una comunitat humana que forma part d'un Estat i que es vol independitzar.
Per tant, una vegada el Parlament aprovi la convocatòria del referèndum, i sigui quina sigui la posició del govern espanyol, serà el moment d'exigir als nostres parlamentaris el respecte cap a la voluntat popular i la convocatòria del referèndum d'acord amb la comunitat internacional. Si guanya l'opció del sí, el Parlament haurà de proclamar de forma solemne la independència de Catalunya. Avui, la consulta. Demà, el referèndum. L'endemà, la independència.
urielbertran |
dimecres, 9 de juny de 2010 | 17:15h
Entrevista publicada a www.cronica.cat
El consell de Garanties Estatutàries pot aturar el procés de recollida de signatures a favor de la celebració d'un referèndum sobre la independència?
No pot aturar res perquè la llei estableix que el dictamen del Consell de Garanties només és consultiu. I un cop el Consell de Garanties estatutàries emeti el seu dictamen ja podrem presentar els plecs de signatures perquè la Junta Electoral els segelli i ja puguem començar a fer la recollida de signatures.
Cal que un 3% de la població de Catalunya firmi a favor de la celebració del referèndum. Veu factible recollir aquestes signatures en 6 mesos?
El nostre objectiu és superar abastament aquest límit i aconseguir la recollida de signatures més important de la història de Catalunya.
Com ho pensen fer?
Continuant amb tot el procés de captació de voluntaris i fedataris, de ciutadans que vulguin col·laborar, en aquests moments ja n'hi ha més de 9.000. En els pròxims dies estem convençuts que aquesta xifra anirà augmentant clarament. I a partir d'aquí organitzar a nivell comarcal i local, i per sectors (universitari, serveis, treballadors, etc...) tot aquest moviment de recollida de signatures. Perquè la causa de la independència sigui la que aconsegueixi més signatures de la història de Catalunya.
És aquesta la millor resposta a la possible retallada del Tribunal Constitucional?
Aquesta és la millor resposta del poble de Catalunya a 300 anys de subordinació i de dominació política per part de l'Estat espanyol, que s'ha manifestat en forma de dictadures, de tortura, d'exili, d'assassinat i ara en forma de sentència del Tribunal Constitucional. En definitiva, tot allò que fa l'Estat espanyol per impedir la llibertat del poble de Catalunya. En un moment en que és possible en el marc europeu les independències democràtiques, pacífiques, és el moment de dur a terme un referèndum per la independència de Catalunya i assolir un Estat propi. Un Estat propi que ens permeti un desenvolupament normal del nostre país, de la nostra economia, del nostre benestar, de la nostra identitat i de les nostres capacitats com a poble.
Oriol Pujol, portaveu de CiU al Parlament, ha dit que aquest procés “no servirà per res” perquè “Madrid dirà que no”.
El que sabem és que CiU ha votat a favor de l'admissió a tràmit d'aquesta Iniciativa Popular a la Mesa del Parlament. Ens hauria d'importar ben poc la opinió que pugui tenir Madrid sobre aquesta qüestió. Una vegada el Parlament de Catalunya hagi votat a favor de convocar un referèndum sobre la independència, el que demanarem serà la convocatòria d'aquest referèndum. Ho autoritzi Madrid o no ho autoritzi Madrid. El Parlament de Catalunya té tota la legitimitat, d'acord amb la Carta de les Nacions Unides, per convocar aquest referèndum com ho ha fet Montenegro, el Quebec o com es planteja fer també a Escòcia. I no podem oblidar que la consulta de La Diagonal la va convocar un militant del PSC, Jordi Hereu, no va demanar permís a l'Estat espanyol, i es va dur a terme.
Però la qüestió sobre la independència no és del mateix nivell que la Diagonal...
Cal perdre la por. Què ens expliquin que faran quan centenars de milers de persones hagin demanat la celebració d'una consulta sobre la independència.
És a dir, la Llei de Consultes populars és una escletxa legal i real per accedir a la independència?
És evident. Cal actuar amb valentia i deixar les pors del passat enrere. Estem canviant la cultura política del país i, per tant, anem cap a un escenari claríssim d'acumulació de forces. Anem cap a un procés històric que culminarà amb la independència de Catalunya. Més d'hora del que molts es pensen.
A part d'Esquerra, que ja hi dóna suport, vostè veu CiU donant suport a un referèndum en en Plenari del Parlament?
Caldrà veure què vota cada formació quan arribi el moment. Però nosaltres creiem que la majoria que s'ha visualitzat avui a la Mesa del Parlament – CiU, Esquerra i Iniciativa -és una majoria que es pot manifestar en el Ple del Parlament de Catalunya quan aconseguim presentar totes les signatures. Si aconseguim la recollida de signatures més important de la història de Catalunya, és evident que això entrarà al Parlament amb una força imparable.
Veurem aquest referèndum a la pròxima legislatura?
Jo estic convençut que a la propera legislatura veurem aquest referèndum si el poble de Catalunya som capaços d'assumir aquesta responsabilitat de la proposta de referèndum amb una força imparable. Si li donem la força que hem donat a les consultes populars sobre la independència de Catalunya, a la propera legislatura veurem la convocatòria d'un referèndum.
