Si compleix uns mínims requisits, a mi, sincerament,  m’és absolutament indiferent  quina ciutat organitzi els jocs olímpics de l’any 2016. Només exigeixo, com a català i com a apassionat de l'esport i dels jocs olímpics, que la ciutat en qüestió sigui escollida de forma democràtica i justa, que  sigui la ciutat més ben preparada de les que es presenten a l’elecció, quan a  instal·lacions i quan a   capacitat organitzativa, i, finalment, que el fet d’organitzar-se els jocs olímpics en aquesta ciutat no impliqui que la meva ciutat, Badalona, i la meva nació, els Països Catalans, en surtin clarament perjudicades. I, ai las, resulta que la candidatura de Madrid 2016 no complirà, de ben segur, aquest últim requisit.

El Govern espanyol ha promès més de 15.000 milions d’euros a Madrid en infraestructures si és escollida per a organitzar els jocs. Aproximadament, la mateixa quantitat que suma el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat espanyol, segons les xifres que recentment ha fet públiques el  Ministerio de Economia y Hacienda. I, exactament, la mateixa quantitat que suma la millora del finançament previst per a totes les Comunitats Autònomes -7.000 milions-, i les ajudes a tots els municipis de l'Estat per fer front a la crisi -8.000 milions. 15.000 milions d'euros per a noves inversions en infraestructures a Madrid és, es miri com es miri, una quantitat totalment abusiva pels temps que corren.

No cal que els catalans siguem massa intel·ligents per adonar-nos que una part de la inversió projectada per fer realitat  Madrid 2016 l’haurem de pagar, una vegada més, nosaltres, i que això agreujarà la discriminació que pateix Catalunya i els Països Catalans quan a inversions en infraestructures. O el que és el mateix, gràcies a  Madrid 2016, el Govern espanyol de torn –potser  sota la presidència de Carmen Chacón- tindrà l’excusa perfecta per retallar les inversions que Catalunya necessita per promoure la competitivitat de l’economia catalana: la connexió ferroviària d’ample europeu entre els ports de Barcelona i Tarragona i l’Estat francès, la línia de tren orbital metropolitana, l’eix transversal ferroviari, l’autovia entre Amposta i Lleida, el TAV entre Barcelona i la Jonquera,  i un llarg etcètera.

Convé tenir present la magnitud de la discriminació històrica que ha patit Catalunya en infraestructures respecte Madrid: segons l'informe de gestió i impuls de les infraestructures publicat pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, i elaborat per Salvador Guillermo, entre els anys 1986 i 2004, la inversió de l'Estat a Catalunya ha incrementat el total d'estoc en infraestructures només un ínfim 33%, mentre que a Madrid, la inversió massiva de l'Estat en infraestructures li  ha permès incrementar el seu estoc total en un 128,4% (l'ha més que doblat)!!! El creixement del seu estoc en infraestructures ha multiplicat per quatre el creixement del nostre estoc, i tot això ha passat sense jocs olímpics pel mig que justifiquin incrementar encara més aquesta discriminació.

També penso que no és correcte justificar el suport a la candidatura olímpica de Madrid 2016 argumentant que en realitat es dóna suport, no a Madrid, sinó a Barcelona com a possible subseu olímpica. Sincerament, no m’imagino a Londres, París, Atenes ni a cap altre capital d’una nació, que després d’haver estat seu olímpica, i de rebre el reconeixement de tot el món, demani, si us plau, que li permetin ser subseu olímpica i organitzar, per exemple, alguns partits de voleibol platja . A més, això no resoldrà en cap cas la discriminació en inversió d'infraestructures que patim i patirem.

PD: Si algú pensa que l'Estat també va ajudar a la candidatura olímpica de Barcelona 92, només recordar que fins i tot aquell any el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya va ser enorme.

Els períodes d’autocomplaença són preludis de tragèdies.

 Amb enorme tristesa escric aquest post. En els darrers quinze anys, pel cap baix,  Catalunya i els catalans hem viscut a base de monòlegs d’autocomplaença, d’inocular-nos dogmes de fe que dins el miratge de l’oasi català ens esperonaven a  mirar-nos al mirall i pensar: què  collonuts que som. Dogmes de fe que hem cregut  i repetit, els uns als altres, com es resa el rosari o es repeteix l’all. Dogmes de fe que ens han fet memoritzar tots aquells que han construït i comandat l’status quo: els que van pactar la transició espanyola, i que res no volen que canviï.

Dogmes de fe que  han permès la trampa de la España de las autonomias, de l’Espanya de l’espoli fiscal  i de la prohibició del dret a l’autodeterminació. Dogmes de fe que han pretès que oblidem el passat i que perdonem a tots els franquistes que es van avenir a pactar la transició, i que una vegada ben forjada van poder continuar al capdamunt de la jerarquia social, ara dopada de democràcia espanyola. Dogmes de fe que en nom del pleno empleo, del progrés ininterromput i del fantàstic model econòmic espanyol –la España va bien- ens han convidat a treballar, cobrar, callar i obeir als de sempre.

A Catalunya, el dogma de fe que ha fet fortuna té cinc paraules: “Catalunya és la locomotora d’Espanya”.  La creença mística que sempre hem anat millor que Espanya,  la certesa inapel·lable que mentre aquí creàvem riquesa i benestar, a l’altra banda del riu Ebre només es delien per imitar-nos. El pensament íntim que  ha convençut la majoria que tot anava com havia d’anar i que no calia canviar res de res: perquè sempre hem estat i sempre serem millors que ells, que Espanya.

Durant el mes de febrer de l’any passat, en un context en què el sector de la construcció ja estava en plena recessió, la crisi financera havia esclatat i el consum es desaccelerava, el president Montilla, hipnotitzat pel pensament reflex del dogma,  declarava que la “desacceleració econòmica afectarà menys a Catalunya que a la resta de l’Estat” i que “Catalunya continua sent la locomotora d’Espanya”. No era l’únic. També ho creien sindicats i empresaris. La realitat, però, ha estat tota una altra.

El mes de gener del 2009 l'atur ha augmentat a Catalunya en  32.525 persones, de manera que el nombre total de desocupats se situa en 455.757 persones. Les dades representen un increment de 172.860 persones registrades a l'atur respecte al mateix mes de l'any anterior, o sigui, un 61,1% més. A Espanya, l'atur registrat ha augmentat molt, però molt menys que a Catalunya, un 47,12%, en relació amb el gener del 2008.

També el conseller d'Economia i Finances de la Generalitat, Antoni Castells, ha avançat aquest dimarts que el PIB català pot baixar un 2% aquest 2009 mentre que  per a l'Estat espanyol preveu una caiguda del PIB menor, de l’1,6%.

I així podríem continuar amb comparacions odioses però reals i necessàries per saber on som, entre Catalunya, Madrid i Espanya. I no som millors que ells en els aspectes que determinen el benestar d’una societat:  en el creixement del PIB,  en la dotació d’infraestructures, en la despesa en sanitat i educació o en la riquesa de les famílies. L’estructura econòmica de Catalunya s’està mostrat extremament fràgil.

Per sortir d’aquesta crisi Catalunya ha de fer una revolució ètica i aquesta revolució ha de tenir un objectiu cabdal: reconèixer la veritat. Reconèixer la veritat per atansar l’arrel del problema que a Catalunya agreuja la crisi global, que no és altre que l’espoli fiscal i la dependència de l’economia catalana del model econòmic espanyol de creixement, que ara està col·lapsant (el de l’especulació i l’endeutament il·limitat). Afrontar la veritat és el requisit imprescindible per poder transformar i modernitzar la nostra economia perquè sigui el que pot arribar a ser, una de les més avançades i competitives del món.

La consecució de l’Estat català, és a dir, la sortida de Catalunya del model econòmic espanyol i la seva entrada al model econòmic europeu -la Unió Europea-, industrial i tecnològica, ha de ser el nou objectiu nacional que ens torni a esperonar i ens permeti creure de nou en les nostres possibilitats. Alguns m’acusaran de difondre  un nou dogma: que la independència ens pot ajudar a solucionar la crisi. Crec que puc demostrar-ho sobradament, però, en qualsevol cas, si algú vol creure-ho dogma, reconeixerà que aquest encara no l’hem provat, i que a tots els pobles que han aconseguit la independència els ha anat molt millor.

El president d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Antoni Duran i Lleida  ha tornat a mostrar sense rubor el seu espanyolisme, i ha assegurat que ara toca donar resposta a la crisi econòmica en comptes de dedicar-se a lluitar per la independència i per la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació.

La fal·làcia que difon Duran consisteix a sostenir que com que ara toca solucionar la morositat de les empreses, la liquiditat del sistema i l'atur, en definitiva, “allò que preocupa la gent”, ens hem d’oblidar dels debats de saló, superflus i luxosos,  que ens distreuen d’aquests objectius, és a dir, dels “debats sobre la qüestió nacional”. Ni els tres mosqueters de Ciutadanos ho haguessin fet millor per debilitar el catalanisme. Però a què juga Duran fent d’artagnan, propagant el típic argument de la premsa fatxa que contraposa l’avenç nacional als problemes que preocupen a la gent? Però no havia conclòs el catalanisme, ja fa més de cent anys, que és precisament l’avenç nacional el que permet solucionar els problemes que preocupen a la gent d’aquí?

Obrim els ulls! La crisi que ens colpeja fortament és la darrera mostra,  tremendament virulenta i descarnada, que el fet de formar part de l’Estat espanyol ens limita les possibilitats de créixer econòmicament i, per tant, de sortir de la crisi ben parats. Espanya és per a Catalunya i per als Països Catalans una sagnia econòmica i un mal exemple del qual hem d’allunyar-nos quan abans millor.

La sagnia econòmica que patim, que raja en forma d’espoli fiscal, és la causant principal que en aquests moments no puguem estar fent front, amb unes mínimes garanties d’èxit, a l’ensorrament del creixement econòmic, a l’increment imparable de l’atur, a la contracció del consum i a la pèrdua de competitivitat que ens impedeix vendre més a l’exterior. Mentre els Estats Units, Alemanya i la majoria d’Estats europeus industrials avançats aproven partides pressupostàries multimilionàries contracícliques i impulsen  grans inversions en infraestructures productives, rebaixes fiscals que permetin recuperar el consum, increments de prestacions per a les persones aturades, plans de reconversió industrial i  ajudes al sector de l’automoció (que a casa nostra representa el 12% de tot el PIB), el govern català no té ni els diners ni la sobirania per poder portar a terme cap d’aquestes polítiques contra la crisi, i es mira impotent com el tsunami econòmic s’enduu per endavant una bona part del nostre teixit productiu.  Sr. Duran, aquesta és la diferència entre tenir Estat, i poder endegar polítiques d’Estat, o ser una simple comunitat autònoma de règim comú.

Potser la resposta que em donaria Duran i Lleida a aquest envit, és que d’Estat ja en tenim, l’espanyol, i que enlloc d’exigir la sobirania fiscal i política, el que hem de fer és influir dins el govern espanyol de torn perquè faci el mateix que els governs dels països que he esmentat. Però la realitat és que Espanya no és Catalunya, ni Alemanya, ni els Estats Units!. Perquè spain is diferent. Espanya és un mal exemple per al progrés, perquè l’economia que ha imperat des de la transició –des de fa trenta anys- ha estat la del totxo, les tapes (serveis de baixa productivitat i producció de béns poc competitius), i l’expansió del crèdit i del consum a base d’endeutar-se el sector financer amb l’exterior. L'Estat espanyol  mai ha forjat una economia industrial avançada i la poca indústria que ha tingut, fonamentalment catalana i basca, més aviat ha estat un cos estrany dins l’anatomia espanyola, que no pas una part del seu ésser econòmic.

El que ha passat amb l'arribada de la crisi havia de passar irremeiablement. La bombolla d'endeutament -de particulars, constructors i bancs- que ha inflat aquest ésser  econòmic espanyol és d’una magnitud estratosfèrica i  encara no hem vist tots els efectes del seu esclat. El forat que ha aparegut per impagament és tan gran que l'Estat espanyol no té prou diners -ni endeutant-se- per obturar-lo.  Impotent per propulsar una reconversió econòmica (industrial i fonamentada en sectors productius d'alt valor afegit), tan sols ha tingut recursos per posar alguns contraforts que puguin sostenir un temps més els pilars esquerdats de la seva economia: 30.000 milions d’euros per a bancs i caixes (que pateixen una morositat molt alta degut al crack immobiliari), 8.000 milions d’euros més per als Ajuntaments, per enquitranar carrers i fer obrers menors que permetin als constructors tirar un temps més de veta... i poca cosa més. Les polítiques que abans hem comentat que s’estan portant a terme arreu del món i que impulsaria un país industrial avançat com Catalunya per sortir de la crisi, brillen per la seva absència en el marc espanyol, per la senzilla raó que a Espanya li importa un rave la indústria catalana i té un forat enorme derivat del crack immobiliari que ha de tapar. Per això necessiten els nostres impostos.

Ho dic sense embuts, l’Estat espanyol està en risc de col·lapse econòmic (les agències de ràting ja han devaluat la solvència del seu deute) i el millor que podem fer és marxar, marxar tant ràpid com puguem, recuperant per a l’Estat català i l'economia catalana els recursos del  dèficit  fiscal i el nostre dret de decidir. L’altra opció, la que defensa Duran, significa esperar pacients  a que l’allau que s’emporta el model econòmic espanyol sepulti també el nostre teixit productiu; la nació econòmica.

Aquest cap de setmana arrenca el Homecoming Scotland 2009, l'Any del Retorn a Casa, una campanya de promoció internacional d'Escòcia promoguda pel govern independentista d'Alex Salmond i que té el punt de sortida en la celebració del 250 aniversari del naixement de Robert Burns (1759-1796), el poeta nacional escocès. Aquesta és una de les seves grans poesies:

ROBERT THE BRUCE AL SEU EXÈRCIT ABANS DE LA BATALLA DE BANNOCKBURN

Escocesos, que heu vessat la vostra sang amb Wallace!

Escocesos, a qui tantes vegades he comandat.

Benvinguts al vostre llit sangonós,

O a  la victòria!

Ha arribat al dia, ha arribat l’hora

Contempleu el sorrut front de l’enemic

Mireu com s’apropen les forces de l’orgullós Eduard:

Cadenes i esclavitud!

Qui vulgui ser un vil traïdor
Qui vulgui jeure en la tomba d’un covard

Qui en la seva abjecció esculli l’esclavitud,

Que reculi i fugi!

Però qui pel Rei i la llei d’Escòcia

Vulgui brandar l’espasa alliberadora
I resistir i caure com a home lliure

Que avanci al meu costat!

Pel dolor i el desastre de l’opressió,

Pels vostres fills presos amb cadenes de servitud,

Vessem fins a l’última gota de la nostra sang

Però que ells visquin en llibertat!

Destruïu als orgullosos usurpadors!

Un tirà caurà amb cada enemic!

La llibertat està en cadascun dels nostres talls

A vèncer o a morir!

El mite Burns, un heroi tràgic, d'una producció literària molt extensa tot i la seva curta vida, pren força a les darreries del segle XVIII i durant els primers anys del XIX, quan Escòcia encara es recupera de la pèrdua de la sobirania arran de l'Acta d'Unió (1707) i la posterior desfeta de la revolta antiunionista (1745).

La campanya escocesa arreu del món té lloc un any abans de la prevista celebració d'un referèndum sobre l'estatus d'Escòcia, una promesa del programa electoral amb què Alex Salmond va guanyar les eleccions el maig de 2007.

 Si ens en sortim i la manifestació és realment multitudinària –com estic segur que serà- els partits polítics que en el seu moment van votar a favor del dret a l’autodeterminació al Parlament de Catalunya, CiU, ERC i IC-V, es veuran abocats a incloure en el seu programa polític no només la defensa del dret a l’autodeterminació sinó també un planejament seriós per al seu exercici en els propers anys. Estic segur que si el sobiranisme és capaç de fer una mobilització massiva de màxims, com implica el fet de desplaçar-se a Brussel·les, aquests partits polítics s’adonaran que el nostre país ha deixat de lamentar-se en l’autonomisme i per fi  s’ha posat a caminar en una sola i única direcció: la independència. Llavors, qui no segueixi aquest pas, correrà el risc de ser marginat dins el catalanisme.

És així d’important: que l’exercici del dret a l’autodeterminació, és a dir, la propera convocatòria d’un referèndum d’independència, es situï al bell mig del debat de la política catalana i que passi a  ocupar la centralitat de tot el catalanisme depèn, en bona mesura,  que totes i tots fem un esforç i ens desplacem a Brussel·les el 7 de març. I alhora, per reblar el clau, depèn de que cadascú de nosaltres, des de l’àmbit, plataforma, entitat, sindicat o partit en el qual participem o militem, insistim amb tenacitat i convencem cada dia a més catalans que l’únic camí que ens queda per assolir la llibertat i el benestar és la convocatòria d’un referèndum d’independència, guanyar-lo i constituir-nos en Estat.