En contra:
els Poders i els seus servidors
Entrevista a l’Enric Casañas. La dignitat dels perdedors, que van il·luminar el món.
L’Enric
Casañas és un anarcosindicalista de 92 anys. L’entrevista la fem
a casa seva a Gràcia. Ha tornat al mateix barri on va néixer,
desprès de recórrer mig món. És dels últims que ens poden donar
testimoni de la revolució col·lectiva de 1936 i com la van estar
preparant. Testimoni del front d’Aragó a la 25 divisió, la
d’Ortiz. Testimoni dels bombardejos a civils dels franquistes
mentre es retiraven cap a França. L’Enric junts amb 30.000
milicians va estar contenint l’exèrcit franquista fins al final,
fins a la frontera, donant suport als 250.000 a 350.000 civils que
fugien, segons unes o altres estadístiques.
L’Enric
Casañas és dels perdedors de la guerra, representant de cents de
mils oblidats que no surten als diaris, dels menyspreats i calumniats
pels mitjans corporatius. Els perdedors són el poble, com sol passar
en les guerres. I els guanyadors, els colpistes militars que es van
alçar per mantenir els privilegis d’una minoria. Els guanyadors
son els privilegiats de sempre, els militars, els borbons, les
multinacionals, els rics, els que ens governen i ens expliquen la
guerra a la seva manera.
L’Enric
amb el seu amic Josep Gatell de Santa Coloma va participar a l’assalt
de la caserna de Sant Andreu i van anar junts al front d’Aragó.
També van exiliar-se junts i sofrir els camps de concentració de
Barcarès i Argelers. I van tornar clandestinament a Espanya, on van
mantenir contacte amb la CNT i antifeixistes. En veure que era
difícil la lluita a l’interior, al 1951 legalitzen la situació
amb l’amnistia de pròfugs i desertors, i s’exilien al Brasil.
Allà van seguir militant en organitzacions llibertàries brasileres
i en la CNT. Josep Gatell i l’Enric ja eren amic de petits, de
l’escola racionalista a Santa Coloma.
L’Enric
Casañas va tornar a Barcelona, mort en Franco, desprès de 23 anys
d’exili al Brasil. Entre moltes de les seves activitats, cal
destacar que va posar-se en contacte a Antonio Ortiz Ramírez amb els
historiadors de Sta. Coloma Juan José Gallardo Romero i José Manuel
Márquez. L’Ortiz que fou fuster al llarg de la seva vida, vivia a
Barcelona oblidat, silenciat. Fou acusat i perseguit no sols per
Negrín sinó també per la CNT, que no li va permetre explicar-se al
llarg de la seva vida. L’Enric Casañas va ajudar i animar a fer i
a publicar el llibre: Ortiz, general
sin dios ni amo, fet que els
historiadors reconeixen en la introducció. Editorial Hacer, l’any
1999.
També
ha col·laborat junt amb altres companys en l’edició del llibre de
Ponzán, escrit per la seva germana Pilar, i en el llibre de Joan
Català.
…
Per a quina revista és l’entrevista?
Pel Catalunya,
la coneix?
Em pots dir de tu. Si és pel
Catalunya, som companys i podem parlar en confiança.
Així la coneixes?
Sí. És la revista d’en Peiró,
l’única de la CNT que es feia en català. Ha estat molt de temps
sense sortir. Quina finalitat té l’entrevista?
Ens interessa que ens expliquis la
teva participació a les lluites d’abans i durant la
revolució del 1936, que està molt oblidada i sou pocs els que esteu
vius per recordar-nos-la. Has escrit memòries, articles?
No he escrit res. Més aviat he fet
escriure. Em pregunten, volen saber coses sobre la guerra, la CNT i
contesto.
Com vas esdevenir anarquista? Què
et va motivar a afiliar-te a les Joventuts llibertàries?
A casa eren de la CNT. Tenia un avi
federalista. I un oncle, en Simó Piera (1) que fou un dels fundadors
de la CNT. Els pares vivien separats i jo vivia amb la meva mare, que
era de la CNT. Jo també sempre he estat de la CNT, però no fanàtic,
tot el contrari. L’oncle Simó, era amic d’en Salvador Segui, el
noi del sucre.
El vas conèixer?
No, jo era petit, en Seguí havia estat
a casa i se’n parlava molt.
Què t’atreia de la CNT?
La CNT sempre ha lluitat per a la
classe treballadora, per transformar la societat. La CNT ha fet
vagues, les col·lectivitzacions i animat a formar el poble. L’oncle
Simó Piera va aprovar les bases de la vaga de la construcció i
seguir-la. Ell, com a petit constructor, des de l’inici va complir
tot el que els treballadors demanaven i donava suport a la vaga, que
va durar molt
A quina escola vas anar?
A la pública de Santa Coloma, on
vivia. Però la vaig deixar als tretze anys per anar a treballar a un
taller. Anava a l’escola racionalista al vespre. Era l’escola del
sindicat. Se’n deia la Casa del Poble, que era el nostre ateneu
llibertari. Era l’edifici més gran de Santa Coloma. Hi havia anat
el Durruti, el Garcia Oliver a fer xerrades i d’altres. Allà vaig
conèixer en Gregori Jover (2), que vivia a de Santa Coloma.
Quins mestres tenies a
l’escola racionalista?
José Berruezo (3), un home instruït,
un company, que era l’ànima de la Casa del Pueblo. Màxim Llorca.
Quina és la
teva primera acció que recordis?
El 6 d’octubre
de 1934 vaig participar a la vaga general. Tenia quinze anys. Vaig
anar amb els amics a la plaça San Jaume, abans plaça de la
República, on el president Lluís Companys va proclamar l’Estat
català. Per cert, hi ha una foto en un diari, on surto amb un
company que tenia 2 anys més que jo. Ell era més alt, i jo amb
cabells arrissats i ara estic calb… Com que no hi havia transport,
van anar a peu fins a Santa Coloma de Gramenet. Allà els mossos ens
van aturar i hagueren aldarulls i tirs. Uns dies desprès nosaltres
vam entrar a l’Ajuntament i vam agafar les armes que els escamots
d’Estat Català i ERC havien deixat el dia abans. Sabíem on
estaven amagades. Hi havia rifles i altres armes i les vam dur a la
muntanya i aquestes armes van sortir al juliol del 36 contra els cop
dels feixistes i militars.
L’any següent et detenen i
t’empresonen. De què t’acusaven?
De sabotatge. Ens
acusaven de cremar diversos tramvies. Hi havia una vaga dels
tramvies. Era un conflicte que va durar anys. La companyia no cedia.
Finalment es va resoldre a favor dels treballadors.
En els diaris de l’època parlen
de la vostre detenció, un grup de joves, i la policia a tu et va
posar el sobrenom «el cardenal»
(Riures) Em van posar cardenal a causa
del cardenal Casañas. Els Casañas som pocs, però no hi ha parentiu
amb el cardenal, que jo sàpiga. Vaig tenir
sort, solien posar noms pitjors.
A quina presó et van dur?
A la Model. Vaig
estar 17 dies incomunicat. I com em faltaven unes setmanes per fer
els setze anys, em van dur a l’asil Duran (4). Vaig fer el viatge
al revés. Allà vaig rebre molt. Era un reformatori molt dur i
nefast de capellans malparits.
Era tan horrorós com el pinten
l’asil Duran?
Fou
molt dur. Sortint del treball, et feien anar a jugar o fer coses, i
jo vaig dir educadament que no. I em van fotre un clatellot molt
violent, que em va tirar a terra, i un grup de nanos grans em van
apallissar a puntades. Calia fer allò que deien i no pensar. Hi
havia molt maltracte als menors.
I quan vas sortir?
El meu oncle Simó Piera, va venir i em
va treure. I es va fer càrrec meu. Llavors jo vaig treballar per
ell.
En un
documental, parles d’en Miquel Badia, cap de la policia de la
Generalitat reputat per torturar a anarquistes i per
detencions injustificades.
Sí, en Badia es
va destacar per perseguir els anarquistes. Apallissava ell mateix als
detinguts. Era boxejador. El van matar junt amb el seu germà a
l’abril de 1936 al carrer Muntaner uns companys de la FAI
Els
van detenir?
Al Justo Bueno,
el van detenir a Marsella, i el van portar a Espanya i quan van saber
que havia matat en Badia, el van afusellar al camp de la Bota al
1944.
Es preveia el
cop d’estat dels militars?
Sí, ja sabíem que podia haver-hi un
cop d’estat contra la República i ens anàvem preparant. El dia 18
de juliol, a la nit abans, vam anar a requisar armes als sometents
(5) i requetès. Aleshores tenia 17 anys i estava amb un
grup d’afinitat del sindicat de la construcció de la CNT. Calia
aconseguir quantes més armes millor per poder fer front al cop dels
militars i per la revolució.
Fou fàcil
desarmar els sometents?
Bastant. Sols hi
hagué un problema, un accident, el d’un industrial de dretes i
alcalde, que en anar-ho a desarmar i agafar-li el camió , es va
esverar, va sortir fugint i corrents. Va morir en el tiroteig.
I el dia 19 de juliol què vas fer?
El dia 19 de bon matí sonaven totes
les sirenes de totes les fàbriques de Barcelona i pobles. Era
impressionant. Vaig participar a l’assalt de la caserna de San
Andreu. Hi vam anar amb camions. Els soldats que hi quedaven van
quedar desbordats. El poble va
entrar al quarter. La meva mare també hi era. Jo
no la hi vaig veure. Ella va endur-se dues astra.
Jo vaig agafar una parabellum collonuda amb quatre carregadors. Devia
ser d’algun feixista, o carlí, d’aquells que entraven als
quarters per participar al cop d’estat.
I que en fèieu de tantes armes?
Les
vam utilitzar per combatre els feixistes i assegurar la revolució.
Nosaltres estàvem a disposició dels Comitès revolucionaris
de cada poble, que era el nou nom dels ajuntaments. En els Comitès
revolucionaris hi havia els diferents grups polítics i nosaltres de
la CNT i la FAI.
Quan decideixes anar al front de
milicià?
Al cap de deu dies em vaig enrolar a la
centúria Ascaso.
Què recordes del front?
Sobre el front recordo moltes coses.
Tenia 17 anys i vaig fer tota la guerra. Hi hagué situacions molt
dramàtiques, bombardeigs, gent destrossada, trasllat de ferits.
Aquestes coses afecten molt. I ens jugàvem la vida en operacions
arriscades. Per exemple, una nit vam anar a buscar bestiar en zona
enemiga. Érem tres grups i ens acompanyaven dos pastors de Belchite.
Era bestiar requisat pels nacionals. Vam anar fins a Azaila i desprès
a peu tota la nit i van aconseguir
agafar el bestiar de tres corrals, uns 3.000 caps, i el vam dur a
les nostres files nostres. Els béns feien molt de xivarri i a
un milicià se li va disparar l’arma i així i tot no va passar
res. Vam tenir molta sort. Jo em pensava que no ens en sortiríem.
Com expliques que els nacionals no
es moguessin?
Crec que devien pensar que era un
trasllat d’ells mateixos. No es devien imaginar de cap manera que
poguessin ser milicians, que els hi estàvem robant el bestiar. Amb
l’Ortiz, el cap de la divisió, i d’altres ho vam celebrar.
Aquesta fou una acció del grup
petróleo. Quina era la vostra missió?
El grup petróleo era un grup
guerriller dirigit per Ernest Herrero de Sta. Coloma, un grup ampli
d’intel·ligència d’uns 37 milicians, i 12 érem de Sta. Coloma. .
Vam participar en l’operació «Comuna
Libre»: la conquesta de Saragossa, una operació secreta que sols
ens faltava l’autorització. Ho dirigia en Saturnino Carod i Manuel
Ortiz. I ni nosaltres sabíem de què es tractava, però ho intuíem.
Es va anar retardant i no es va fer. Al grup “petroleo” hi
havia una noia que es deia Carme Crespo, la francesa, ja que
va venir de França a les Olimpíades populars de Barcelona i es va
enrolar de miliciana. Estava amb nosaltres i la van matar. També el
capità Jubert.
Què vas aprendre al front?
Vam aprendre a
caminar en silenci, orientar-nos a la nit, a no parlar, no fumar, a
dispersar-nos en cas de perill, a observar, a prendre decisions, a disparar, a estar en bona forma física i a
seguir les ordres. Ens van fer oficials a uns joves ja que
preparaven l’operació de prendre Saragossa. Abans no cobrava i
lluitàvem amb il·lusió. Ara cobro com oficial republicà. Coses de
la vida!
La mort de Durruti us va afectar?
La mort de Durruti ens va afectar
bastant. Fins i tot uns companys com a venjança van anar a liquidar
uns oficials franquistes. Foren reaccions de ràbia. Tothom
s’estimava molt al Durruti.
Et van ferir o vas posar malalt?
Ferit, mai. I malalt, no ho recordo…
De moment estic aquí. Me n’he
anat sortint de totes.
La retirada. Com va anar? Quan
decideixes marxar?
A València amb l’amic Josep Gatell
ens fem els papers per anar a Barcelona. Per terra ja no s’hi podia
anar. Aconseguim embarcar-nos i no vam poder desembarcar a Barcelona.
Ja estava en mans dels nacionals i vam anar fins a Palamós. I d’allà
caminant cap a Ripoll. Ens reenganxem amb els combatents en retirada
que contenen com poden l’avançament feixista i van permetre una
retirada menys caòtica del que ja va ser.
Les armes les vau haver de lliurar a
la frontera. Era el signe de la derrota, no?
Sí, les lliuràvem però molts
n’aconseguíem passar-ne alguna. Jo vaig poder passar una pistola
que desprès vaig vendre en el camp de concentració d’Argelers per
40 francs. Era molt poc. La vaig vendre a un soldat francès entre
els reixats de filferro. Vaig poder comprar pa i llonganissa.
Vas entrar per
Prats de Molló. A quants Camp de concentració vas estar?
Primer al camp
d’Arles. Era un camp de passatge. No hi havia res.
I si plovia o
nevava
Havies
d’aguantar-te. Desprès al camp de concentració de Barcarès i
Argelers. Ja hi havia barraques, fetes pels mateixos espanyols. També
vaig al Chateau de la Reynarde, a Marsella, de la ambaixada de Mèxic.
Pensàvem embarcar-nos cap a Mèxic però va venir la la segona
guerra mundial.
Dins el camp
de concentració amb quin grup anaves?
Cada un tirava
per ell, però ens ajuntaven per afinitats, amb els amics. Entre
comunistes i CNT no hi havia massa empatia.
Al Brasil els
de la CNT on us reuníeu? qui hi havia?
Al Centre de
Estudis Socials (CES) de Sao Paulo, que encara existeix, ens
trobàvem en Puig Elies que vivia a Porto alegre, mestre i pedagog
racionalista, el metge Pujol, l’amic Josep Gatell, en Manuel Pérez,
un destacat dirigent de la CNT., i altres que ara no recordo.
Com veus les divisions actuals de la
CNT
Estic
en contra les divisions. Estic a la CNT i a la CGT, perquè hi ha
companys en un sindicat i en l’altre. Jo ho veig d’aquesta
manera. En primer lloc jo ja estic unit. Penso així i estic
tranquil. La finalitat ha de ser ajuntant-se. «Sigui deu o el
dimoni, salvem el patrimoni». Si no hi ha dimoni, no hi ha deu.
M’anima pensar el que penso. Considero que sóc tots, dels uns i
dels altres. Sempre he estat a la CNT i obert completament i tinc
explicacions i arguments pels qui posen traves i problemes i volen
seguir dividits.
Com veus l’anarquisme en el moment
actual?
L’anarquisme
és comprensió i anar endavant. Hi ha gent que ho practica i
ni se n’adona compte. Són anarquistes i no ho saben. Les seves
actuacions són anarquistes. De
fet, allò que compta són els fets. Molts practiquen
l’anarquisme sense saber-ho. La mateixa vida fa que una parella
practiqui l’anarquisme al llarg de la vida. La base és entendre’s.
La comprensió és molt important. I tranquil·litza molt ser
coherent i entendre’s i comprendre. Puc canviar de pensar, però de
moment és així.
I els treballadors d’avui com els
veus?
Ara no ho veig massa bé. Ara ho veig
fluix. La part antifeixista la veig
despreocupada. La gent no s’interessa per les condicions laborals i
els problemes socials. Nosaltres érem més seriosos, ens preocupàvem
per canviar la situació, per aprendre, per saber, per lluitar. No hi
ha consciència. Els treballadors volen les coses fetes, que
el burges pagui i no els molestin i el burgés pagant pot exigir. Les
coses van canviant. Els treballadors es belluguen poc.
Què es pot fer?
Anar endavant. Sempre es poden fer
coses, diàriament. Si vols fer coses, està a la teva mà. A mi
aquestes xerrades em donen vida. M’agrada respondre a les
preguntes, explicar que les coses van canviant, ho hem de saber.
Ens pots dir un companys per
entrevistar
En Floreal Barberà. Estava a
Veneçuela. Era amic de l’oncle Simó.
Notes
(1) Simó Piera i Pagès va
participar el 1919 al meeting de les Arenes amb Salvador Segui,
Miranda, Josep Díaz, Rafel Gironès, on es van reunir 20.000
treballadors i van acordar les jornades de 8 hores i l’alliberament
dels empresonats en la vaga general de la Canadenca. El govern va
accedir el 3 d’abril la jornada de treball de 8 hores.
(2) Gregori Jover, Terol, Aragó,
Mèxic 1964.
Fuster. Formà part del grup los
solidarios, amic personal de Durruti, Garcia Oliver i Ascaso.
Amb ells participà a expropiacions de
bancs a Llatinoamerica, que serviren per muntar escoles
racionalistes i biblioteques. A Santa Coloma fou dels animadors de
la Casa del Pueblo, centre de formació del proletariat de Santa
Coloma:
www.alasbarricadas.org/ateneovirtual/index.php/Gregorio_Jover
(3)
José Berruezo. Sindicalista i mestre des de
1913 a Marrazón (Murcia) de l’escola racionalista. Detingut al
1914 per pintades a favor de Ferrer i Guàrdia. 1919 emigra A Santa
Coloma. Fou l’impulsor del sindicat de classe de la CNT. President
de la Casa del Pueblo durant la República. Organitzà la resposta
al cop militar del 36, Fou membre actiu del comitè revolucionari i
alcalde fins al 39. Mort el dictador va tornar a St. Coloma,
l’impressionà veure tants bars i tan pocs centres culturals.
L’Enric Casañas el va animar a escriure les seves memòries. «Por
el sendero de mis recuerdos. Veinte años de militancia en Santa
Coloma de Gramanet (1920-1939)”.
(4)
Asil Duran. D’una
reputació terrible, sinistre. Aquest asil fou denunciat per un
escriptor francès de mare espanyola i pare francès, Michel del
Castillo en la novella Tanguy on explica detalladament tots els
horrors que hi va viure i va constatar. Els franquistes van
sol·licitar als depravats religiosos de San
Pedro Ad Vincula per regentar de nou
l’asil Duran. Segons Manuel Vàzquez Montalban, en el prefaci de
Tanguy, «la millor novel·la de postguerra», l’asil Duran fou un
sinistre viver de delinqüents i una horrorosa presó on es
maltractaven els menors.
(5) Sometent,
El sometent, dissolt des de 1978 Fou en els seus inicis un grup
paramilitar i d’auto-protecció civil típicament de la burgesia i
gran burgesia catalana.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la libertad, ¿por que me impidieron entrar a trabajar durante “su huelga” no la mía? Tengo 2 hijos y estaba en periodo de prueba, los piquetes (que ni eran de la empresa) seguro que estaban fijos y no pudieron despedirlos, a mi si.
Cualquiera sabe que el empresari busca ganancia. ¿No es eso lo que busca el obrero? Cada dia veo paletas que mandan hacer su trabajo al peon y luego critican al patron. No quiero ni imaginar a toda esta gente junta en marabunta armada,en la calle y con el ejercito y la policia encerrada en sus cuarteles…Aquello tubo que ser la ley del mas fuerte (o del mejor armado). Voto a PACMA por si a algun ilustrado se le ocurre llamarme fascista. Prefiero a mi perro antes que a la mayoria de personas.