Agafada al vol

Som les paraules que diem

20 d'agost de 2018
0 comentaris

Batall

Agost no passa mai desapercebut. Hi fa molta calor, tenim vacances, viatgem, les hores avancen lentament, hi ha incendis o peten els coets de les festes majors… Pel que siga, aquest mes té un lloc insigne en el calendari. L’agost de 2018 no tornarà mai més però els fets -intranscendents o memorables- que hi haurem viscut esdevindran part de la trajectòria de la nostra vida.

Durant les últimes setmanes hem programat cites diverses amb amics i antics companys que no retrobem sense l’esforç previ de buscar un dia en què tinguem disponibilitat compartida. Agost ens serveix de coartada per a fer-ho. Hem passat hores agradables amb persones que no volem perdre de vista, amb qui volem reviure el vincle que vam teixir fa molt de temps. Per això, hem planificat sortides a la muntanya, anades a la platja, dinars al voltant d’una taula ben parada…

Concretament, de la mà de la T. i el J. hem conegut nous espais recuperats de la Batalla de l’Ebre als pinars de la Fatarella i hem recorregut els carrers abandonats i l’església del poble vell de Corbera d’Ebre. Amb l’I. i el V. ens hem banyat als tolls de la Bisbal de Falset i hem conegut la cova de Santa Llúcia, que va ser l’hospital de campanya de l’exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Amb la M. i el J. ens hem estirat a parlar damunt d’una de les platges de pedretes més boniques de l’Ampolla i hem compartit un espectacular arròs d’anguila fumada cuinat per la nostra amfitriona. Just avui mateix he dinat a Castelldefels amb dues dones amb qui havia compartit moltes activitats laborals amb una dosi de complicitat inesgotable, la MJ. i la MC. Totes aquestes trobades són excepcionals perquè no es repeteixen gaire sovint al llarg de l’any i perquè renoven el desig que es continuen repetint.

Evidentment, les reunions amb els amics estan fetes de paraules. També -fins i tot- de silencis còmodes. De les converses que encara suren en la meua memòria recent, en recupero avui una paraula que vaig retrobar dalt de tot del campanar de l’església vella de Corbera. Miràvem per amunt el travesser on devia haver estat suspesa la campana i -no recordo com- la meua amiga em va preguntar com es deia el badajo en català. I instantàniament ma iaia va tornar a fer acte de presència amb les seues dites que han acabat sent un valuós arxivador de paraules: “Sembleu la campana i el batall“, deia quan un parell de persones no se separaven mai.

Ara mateix, el batall, peça metàl·lica en forma de porra suspesa a l’interior d’una campana per a fer-la sonar colpint-la, ja no forma part del vocabulari bàsic d’un parlant que no freqüenta els edificis consagrats o que no es deixa guiar per la cadència de les campanades al llarg de les hores del dia. Podem sobreviure sense anomenar mai aquest element. S’ha tornat totalment prescindible, excepte si un dia d’agost dalt de tot d’un campanar abandonat algú vol fer notar que no ja no hi queda ni campana ni batall.

Recordar paraules afegeix records nous a la nostra trajectòria. És allò de la utilitat de l’inútil.

Fotografia de Tiberiu Ana

Pom
01.11.2022 | 6.22
Baluerna
24.11.2013 | 7.50
De fort
14.06.2020 | 6.57

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.