Agafada al vol

Sortir de casa ens permet entrar en contacte amb mons paral·lels. Intuïm que la realitat que coneixem és una peça minúscula del mosaic en què estem incrustats, però quan ens movem d’escenari en tenim una consciència molt més clara.

Hem estat vint-i-quatre hores a la Conca de Barberà. Divendres a la nit ens vam hostatjar a Casa Miret, una casa rural preciosa que ens va proporcionar un parell d’experiències memorables: el plaer d’un menjar i d’un tracte molt cuidat i el contacte amb sis persones desconegudes amb qui vam compartir taula i conversa durant un sopar i un esmorzar singulars. L’art de parlar trobant punts de contacte entre comensals esporàdics pot resultar un esport de risc però també ens permet guaitar per la porta d’entrada d’unes vides amb les quals tindríem poques opcions d’interaccionar si no ho hagués disposat així, l’atzar.

D’altra banda, dissabte teníem previst fer una excursió des de Vallverd de Queralt i endinsar-nos per alguna ruta entremig d’un paisatge multicolor, ordenat en conreus de vinya a punt de brotar, de colza groguenca i de farratge verdíssim. Però plovia i volia ploure sense treva. Per això, ens vam adaptar a una nova perspectiva: visitar el castell i el celler cooperatiu de Barberà de la Conca, que ens havien recomanat els amfitrions.

De fet, aquest poblet de poc més de quatre-cents residents resulta interessant pel seu patrimoni arquitectònic i perquè hi vam descobrir -de la mà de l’Antònia, una barberenca d’adopció impulsora dels Amics del Castell– històries diverses relacionades amb el seu passat de terra de frontera i amb els cabalosos rius subterranis que el travessen i que l’esquerden per la meitat cada any una mica més.

Durant l’exploració del Castell de Barberà, l’Antònia ens narrava amb detall les vicissituds per a recuperar un edifici romànic que havia acabat mig desmuntat a la dècada dels 70 del segle passat. Ens explicava, per exemple, que un dels elements que es van haver de recuperar va ser el trebol del primer pis, que s’havia afonat totalment i que ha estat substituït per un robust entarimat de fusta, seguint la normativa de reconstrucció del patrimoni històric.

La paraula trebol ens va servir de recordatori que, justament en aquesta zona, el parlar tradicional rep el nom de xipella i es caracteritza per ser una combinació entre el dialecte oriental i el dialecte occidental. Així doncs, tot i que fonèticament es considera un subdialecte de l’oriental, una part del seu lèxic coincideix amb el de la zona occidental (bajoca, llépol, xalar…). Per això, el trebol es diu trebol  i no pas trespol o d’una altra manera, amb el sentit de la separació d’obra entre els pisos d’un edifici.

Descobrir un paisatge és gratificant. Descobrir les històries que aquest paisatge ha anat bressant al llarg dels anys, impagable. Descobrir les fronteres de les paraules, molt suggestiu.

—

Fotografia de David Cabrera