Saó

Quan desitgem en silenci, tot resulta fàcil. Si no hem de traduir els nostres anhels en paraules, allò que volem ens sembla nítid. En canvi,  explicar als altres què ens agradaria i a què aspirem pot demanar un esforç superb.

Quantes hores hem passat a les aules? En tots els espais que hem conegut plens de cadires i taules, presidits per una pissarra immensa i icones a les parets, hi hem esperat rebre informacions que es tornessen una mica de coneixement. Però, al cap dels anys, hem oblidat molt més del que recordem. I tot el que encara tenim guardat, no sabríem dir per què ho hem acabat arrossegant amb nosaltres allà on haguem anat. Som el que hem continuat recordant a pesar del temps que hem viscut. Vet aquí. Per això, els records són tan valuosos.

Posar-se davant d’alumnes em sembla un exercici que comporta responsabilitat i molta exigència. Tot i això, de tant en tant prenc consciència que, de tot el que representa que s’haurà après, només se’n retindrà a la llarga una part ben petita. Així, doncs, si pogués demanar el que m’agradaria que s’emportessen els meus alumnes després de les hores en què haurem compartit espai i temps, seria una mica més d’amor i de respecte per la nostra llengua i -per què no?- per totes les altres llengües del món.

Precisament, aquesta setmana hem parat atenció a un aspecte que normalment no tractem a l’aula: la situació sociolingüística del català i la història que ens ha dut fins al moment actual. N’hem parlat poc, però hem fet algunes reflexions en veu alta i hem llegit un text que volia posar en relleu que continuem tenint una situació difícil per a esdevenir una llengua una mica pareguda a les llengües fortes que tenim al voltant. La reflexió venia de la pregunta d’un alumne arran d’un exercici sobre un text en la variant valenciana a partir del qual havíem d’identificar-ne els trets més representatius. Per què el català no té un model únic per a tot al territori? -qüestionava l’alumne. D’aquesta pregunta, hem reculat al 1918 i a la gramàtica de Pompeu Fabra i hem repassat els fets fonamentals que han condicionat la difusió de la llengua escrita en els territoris catalanoparlants fins als nostres dies (no oficialitat durant tres segles, dictadures i Guerra Civil al segle XX, divisió administrativa de l’àmbit lingüístic, intrusions de la política en la normativització lingüística, etc.). A més, hem dedicat una mirada a la situació que viu ara mateix el País Valencià, sense mitjans audiovisuals en la llengua pròpia des del novembre de 2013, per imperatiu legal. L’aïllament ens fracciona, mentalment i formalment. I aquí és on encara som ara.

Després de tot, el que m’ha sorprès més ha estat veure que bona part dels alumnes se sorprenien de descobrir un relat que no els era familiar. I aleshores m’he adonat que -a part d’aprendre les normes gramaticals sobre els pronoms relatius, que ara ens ocupen- m’agradaria que debats com aquests esdevinguessen la saó que fa créixer la voluntat compartida de tindre una llengua reconeguda i estimada a tot arreu on es parla.

La saó és l’estat de la terra, resultat d’una ploguda, que la fa particularment apta per a sembrar-hi i treballar-la. Així, doncs, aquest concepte és una metàfora perfecta per a expressar el meu desig, que implica un llarg procés: primer apareixen els núvols; al cap de no gaire retrunyen els trons; després cau la pluja profitosa; més tard apareixen els tolls i es fa fang; finalment, la terra reté la saó que acabarà fent créixer l’herba i que alimentarà els tronc i les fulles dels arbres en forma de saba.

He dit un desig; l’he fet paraules. Amb el temps sabrem què en quedarà.

Fotografia de _iBaNe_

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*