Agafada al vol

Som les paraules que diem

17 de març de 2017
4 comentaris

Coralet

Els souvenirs  tenen la missió d’esdevenir records en tres D. En alguns indrets, les velles tradicions han donat pas a una oferta omnipresent de marxandatge destinat als visitants o als residents. Aquí no s’estila gaire, aquest fenomen.

Per Tots Sants no pengem tirallongues de castanyeres encunyades en paper maixé per decorar el sostre dels taulells dels forns amb els aparadors plens de panellets, posem per cas. Ni tenim envasos de dissenys enlluernadors que inciten a comprar cruixents ametles ronyoses.

Per contra, a Hongria sembla que no puguen viure sense la paprika. Els mercats n’estan plens; fins i tot en venen en potets de llauna decorats amb els edificis més emblemàtics de la capital. Senten un orgull palpable per aquesta espècia. Potser deu ser perquè a nosaltres no ens agrada tant, però tenim una raça de pebrotera que, en altres bandes, seria motiu d’orgull i emblema nacional. De fet, encara que ara mateix probablement no siga gaire estès el seu costum, el fruit d’aquesta planta és conegut des d’antic i ens ha regalat diversos noms al llarg de tot el mapa lingüístic: bitxo, coralet, vitet i pesteta, entre d’altres. I es coneix en llengües properes com a guindilla (es); piment rouge (fr); peperoncino (it); hot pepper (en) o scharfem Paprika (de), segons el TERMCAT.

En català, la forma preferent per a designar el fruit de la bitxera seria bitxo, però coralet i vitet  també estan reconegudes com a formes sinònimes al DIEC2. En canvi, pesteta  l’hem d’anar a buscar al DNV, tot i que és una forma coneguda i usada també en tortosí.

En el meu cas, la variant més familiar és coralet. A més, m’agrada com sona i em sembla fascinant que el diminutiu de coral -invertebrat marí amb esquelet calcari roig- s’haja lexicalitzat per designar un producte comestible que, efectivament, recorda la bellesa dels petrificats animals aquàtics. Malgrat que l’encesor a la boca que provoca tastar-ne només un trosset no s’oblida.

Abans de tancar el capítol, no em puc estar de transcriure aquí una eròtica descripció del procés de reproducció del coralet extret de La intel·ligència de les flors¹, escrita per Alfons Maseras i Galtés, un romàntic i poc conegut intel·lectual de la primera meitat del segle XX.

El pol·len, quan està madur, cau sovint naturalment des de dalt dels estams damunt el pistil; però molt sovint, també, el pistil i els estams són de la mateixa alçària o bé els estams estan massa lluny, o encara el pistil és dues vegades més gran que ells. Aleshores es produeixen esforços infinits per a ajuntar-se. (…) Adés, com en el Coralet, per tal que l’himen només es pugui efectuar durant les hores assolellades d’un bell dia, els estams, allunyats del pistil, romanen adossats a les parets de la flor pel pes de dues glàndules humides; surt el sol, evapora el líquid i els estams, sense llast, es precipiten damunt l’estigma.

No es pot negar que, darrere d’algunes paraules, s’hi amaguen un pou de sorpreses.

¹ Vegeu Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans.

Fotografia de David Garcia-Pascual

Cabirol
12.08.2019 | 8.18
Cloc-i-piu
01.02.2016 | 7.12
Fornícula
13.08.2023 | 7.52

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Dues reflexions, molt personals, la primera és que jo discrepo que nosaltres no pengem tirallongues, potser hi hauria de matisar-ho, el que succeir aquí va ser que es va implantar un model de convivència amb ordenances municipals que limiten aquestes manifestacions o bé, superaven els llindars de venda més enllà dels interiors dels establiments i d’un altre, aquí a l’igual jo estic confós però, a certes de cultures siguin regionals o estatals existeixen grans dosis d’arrelament i patriotisme, una d’elles seria el cas d’Hongria, ara bé, si viatges per Catalunya nosaltres trobem calçots penjats a l’entrada de botigues a la Conca de Barbera, torrons a Agramunt, botifarres a Vic, i així viatjaríem per tota la comunitat, menys a Barcelona, que només trobaríem els barrets mexicans per als guiris1.
    I la segona és que sí que pengem tirallongues sols hem de pensar en totes les festes que celebrem durant l’any i com els comerços ens les recorden pel bé que els implora.
    PS. La cooperativa d’Arròs del Montsià fa un licor d’arròs, i no tinc res més a dir.

    1 Mot que utilitzen a Turquia per referir-se a l’entrada als llocs, i que alguns de nosaltres hem plagiat d’una manera poc elegant.

  2. Ací Pego en diem vitet /ditet/: Endevina, endevinalla: entra ert i coent i n’ix blanet i banyat, què és? El vitet. 😂 Ah! La polisèmia…
    El del coralet és molt interessant perquè és relacionat amb un costum molt i molt antic: dur una banyeta de coral roig (de color sang de vida) per a la protecció de la salut i contra el mal d’ull. Pel color i sobretot la forma s’associen el coralet-vitet i el coralet-amulet. Ma mare encara deia “estar més sa q un coral”. A l’Ebre ho dieu amb -l (trobe q també és normatiu) o amb -ll?
    A més de les formes q dius hi ha pebrereta com diuen a l’Horta de València. Imagina la cara de ma sogra quan li vaig preguntar si allí no posaven pebrera (pebrot a Pego) a la paella i ella entengué q si hi posaven vitets. Clar, ella deia pimentó al pebrot. Com vitets i pebreres vingueren poc ha a la llengua la variabilitat és molt alta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.