Coralet

Els souvenirs  tenen la missió d’esdevenir records en tres D. En alguns indrets, les velles tradicions han donat pas a una oferta omnipresent de marxandatge destinat als visitants o als residents. Aquí no s’estila gaire, aquest fenomen.

Per Tots Sants no pengem tirallongues de castanyeres encunyades en paper maixé per decorar el sostre dels taulells dels forns amb els aparadors plens de panellets, posem per cas. Ni tenim envasos de dissenys enlluernadors que inciten a comprar cruixents ametles ronyoses.

Per contra, a Hongria sembla que no puguen viure sense la paprika. Els mercats n’estan plens; fins i tot en venen en potets de llauna decorats amb els edificis més emblemàtics de la capital. Senten un orgull palpable per aquesta espècia. Potser deu ser perquè a nosaltres no ens agrada tant, però tenim una raça de pebrotera que, en altres bandes, seria motiu d’orgull i emblema nacional. De fet, encara que ara mateix probablement no siga gaire estès el seu costum, el fruit d’aquesta planta és conegut des d’antic i ens ha regalat diversos noms al llarg de tot el mapa lingüístic: bitxo, coralet, vitet i pesteta, entre d’altres. I es coneix en llengües properes com a guindilla (es); piment rouge (fr); peperoncino (it); hot pepper (en) o scharfem Paprika (de), segons el TERMCAT.

En català, la forma preferent per a designar el fruit de la bitxera seria bitxo, però coralet i vitet  també estan reconegudes com a formes sinònimes al DIEC2. En canvi, pesteta  l’hem d’anar a buscar al DNV, tot i que és una forma coneguda i usada també en tortosí.

En el meu cas, la variant més familiar és coralet. A més, m’agrada com sona i em sembla fascinant que el diminutiu de coral -invertebrat marí amb esquelet calcari roig- s’haja lexicalitzat per designar un producte comestible que, efectivament, recorda la bellesa dels petrificats animals aquàtics. Malgrat que l’encesor a la boca que provoca tastar-ne només un trosset no s’oblida.

Abans de tancar el capítol, no em puc estar de transcriure aquí una eròtica descripció del procés de reproducció del coralet extret de La intel·ligència de les flors¹, escrita per Alfons Maseras i Galtés, un romàntic i poc conegut intel·lectual de la primera meitat del segle XX.

El pol·len, quan està madur, cau sovint naturalment des de dalt dels estams damunt el pistil; però molt sovint, també, el pistil i els estams són de la mateixa alçària o bé els estams estan massa lluny, o encara el pistil és dues vegades més gran que ells. Aleshores es produeixen esforços infinits per a ajuntar-se. (…) Adés, com en el Coralet, per tal que l’himen només es pugui efectuar durant les hores assolellades d’un bell dia, els estams, allunyats del pistil, romanen adossats a les parets de la flor pel pes de dues glàndules humides; surt el sol, evapora el líquid i els estams, sense llast, es precipiten damunt l’estigma.

No es pot negar que, darrere d’algunes paraules, s’hi amaguen un pou de sorpreses.

¹ Vegeu Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans.

Fotografia de David Garcia-Pascual

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *