Agafada al vol

Som les paraules que diem

29 de gener de 2017
8 comentaris

Moll

Si no hi ha tema, la conversa no flueix. Per al diàleg, diuen que calen dos parlants com a mínim, però altres coses són igualment imprescindibles: un context compartit i un motiu sobre el qual es basen els torns de paraula. Per això, no tot el que sembla un diàleg ho és realment.

Què us he de dir que no comprovem cada dia, veritat? En tot cas, en siguem conscients o no, els temes a què recorrem habitualment ens acaben definint als ulls dels altres. I com en podem arribar a ser, de recurrents! ¿Qui no s’ha sentit a dir allò de “sempre parles del mateix”? D’altra banda, quan ensopeguem amb una situació comunicativa inusual, ens sentim fora de lloc.

Per exemple, per a segons qui, entrar en una perfumeria i enfrontar-se a una venedora de cosmètics representa una situació una mica estressant; si aquesta persona no té criteri sobre les informacions que rep, acabarà atorgant una credibilitat gratuïta a la interlocutora i s’emportarà ves a saber què. En canvi, sobre converses domèstiques, gairebé qualsevol persona adulta té autoritat i expertesa. Si expliquem receptes de cuina, trucs per a netejar la roba i experiències sobre les intendències quotidianes a qualsevol companyia, tindrem moltes probabilitats que sàpiga correspondre’ns. Les necessitats bàsiques ens uneixen.

Com es trau una taca difícil? D’això, vam parlar l’altre dia tornant de fer un cafè amb companyes de feina. Jo les trac amb sabó moll -vaig dir. Però al Garraf no se’n gasta. S’ha de recórrer a altres opcions comercialitzades en supermercats. Aprofitant l’avinentesa, però, els vaig explicar una mica per damunt què és i com es fa¹.

Més enllà de la utilitat d’aquest detergent casolà i del benefici ecològic que comporta, ens agradaria remarcar que la paraula moll constitueix, alhora, un cas de polisèmia i d’homonímia² molt rellevant. Al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, té quatre entrades separades, perquè prové de quatre etimologies diferents; això és l’homonímia. A més, si ens fixem en l’entrada de la forma adjectiva moll molla, llegim encara uns altres tres significats, una mica semblants entre ells i tots originaris de la mateixa forma llatina mŏllis; això és la polisèmia. Així, doncs, aquest adjectiu ens serveix per a descriure allò que és tou; el que està mancat de força, i el que està impregnat d’aigua.

Tornant al nostre cas, el sabó moll descriu un producte tou, que serveix per a llevar taques difícils i que té l’aspecte i el color de la mel, tot i que no s’hi assembla en res més. I contrasta amb el sabó fort, que és dur i que s’usa tallat en pastilles per a rentar la roba a mà o per a curar ferides.

Els ebrencs també parlem d’aigua molla, quan és insípida i fluixa. I tenim les ametles molles, de closca fluixa que cedeix a la força de les dents; a diferència de les ametles fortes, que s’han de trencar amb una pedra o amb un martell. En canvi, mai mai no parlem de la roba molla, sinó mullada o xopa.

Les paraules van volant com les orenetes i allà on els sembla es fan el niu.

¹ Si us heu quedat amb les ganes de descobrir els secrets del sabó moll, mireu aquest vídeo de Tirant lo rall.
² Diferència entre polisèmia i homonímia: Català de segon.

Fotografia casolana.

Diferenta
17.11.2013 | 7.17
Faluga
12.03.2022 | 6.46
Templat
08.01.2019 | 9.07

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. M’ha agradat molt això de l’aigua molla, insípida, fluixa. Sempre ha suscitat debat al meu entorn proper que jo digui que aquella aigua no té gust. No en té mai de gust, em diuen. És el que la defineix. I en canvi hi ha aigües que jo trobo amb gust, que no són fluixes. Deu ser això, que no són aigües molles.

  2. Ací Pego diferenciem encara bla (o blanet, general), tou (esponjós) de moll (amarat, xopat.. sobretot en l’expressió “terra molla” fangosa després de ploure molt). Així diríem: “Quin pa més bo! Mira que tou i ullat i encara està blanet per a ser d’ahir. Ara, tinc quimera que si li poses tomaca estarà tan moll q es desfarà”. Ma muller a l’Horta diu moll com a genèric, no diu bla i tou també com a esponjós (estovar el matalap).

  3. Ah! També diem “ametles mollars” /amménles mollars/ de corfa blaneta q es trenquen amb els dits. I a Pedreguer un “xic mollaret” és aquell xicon efeminat, encara q en diríem q parla blanet. I ma muller de l’Horta diu “ser una figa molla” al q a TV3 diuen “una figa tova” i ací Pego “una xalefa” de l’àrab.

    1. Quanta informació! Podríem començar a dibuixar un mapa lingüístic per representar la distribució territorial d’aquests adjectius tan pròxims.

      Gràcies, Ferran

  4. Sí q cal sí! No hi ha res com tenir una parella interdialectal per a sentir-ne d’aquestes. I encara diem a Pego estovar el coixí però està atovat (reblanit) de calor o de son o de malaltia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.