Agafada al vol

Arriba un flux constant de males notícies. Encara que no ens haguem tornat immunes del tot al dolor aliè, ens hem resignat parcialment a mirar de lluny els drames dels altres. Hi ha milions de causes injustes arreu; fins i tot just davant nostre.

En un combat desigual entre el fort i el feble, quin hauria de ser el paper dels que vivim arrecerats en un minvant espai intermedi? Per quina causa caldria començar a lluitar i quines estratègies ens serien útils? De fet, podem resignar-nos-hi però ja no es pot ignorar que el món que tenim sucumbeix insistentment a la força de la incivilització.

Ens commouen els desplaçats sirians, els africans que fugen de la fam i de la indefensió, les dones que pateixen una violència salvatge, les criatures sodomitzades, els vells que moren de pobresa… Són rostres que ens miren des dels televisors i des de les fotografies dels diaris, però que no trasbalsen l’agenda dels que els mirem.

Tot això ve a tomb perquè la setmana passada vaig prendre nota d’unes quantes males notícies sobre la diversitat lingüística al món. Al Congrés sobre Llengües i estatuts, organitzat per Linguapax, vam tindre ocasió d’escoltar de part de protagonistes directes que les desigualtats s’acarnissen també sobre les llengües més dèbils, és a dir, sobre els humans que les parlen.

Ganesh Devy ens va fer saber que en 50 anys han desaparegut 250 llengües a l’Índia. Miguel Ángel Verón exemplificava com les injustícies socials estructurals promogudes per una petita oligarquia provoquen la minorització creixent dels parlants de guaraní del Paraguai, que també són víctimes d’abusos econòmics i d’enganys constants. Segons Matthias Brenzinger, a Sud-Àfrica són molt significatives les dificultats de les 11 llengües tribals oficials -que són una part de totes les varietats lingüístiques parlades al país- per ser presents en una societat dominada abans per l’afrikaans (llengua dels colonitzadors holandesos) i actualment per l’anglès, com a forma d’exclusió social al servei de les minories més ben instruïdes.

No passa res de bo -ens podríem preguntar? Certament, a Europa hi ha societats que funcionen millor, que són més equitatives, que busquen més col·lectivament el bé comú. Vam alegrar-nos del relat sobre l’harmonia lingüística de Suïssa i de Finlàndia. I també encoratjava l’avenç de l’eslovè i del maltès, gràcies a l’increment de la llibertat política d’aquests països.

De totes maneres, una conclusió clara d’aquestes jornades és que la bona salut de la diversitat lingüística i cultural és una expressió inequívoca de bones pràctiques socials.

Anant una mica més enllà d’aquesta síntesi, podríem afirmar que la diversitat interna en una mateixa llengua també és un bé a preservar. Evidentment, això pot semblar una qüestió trivial al costat de tot el que acabem de dir. I no direm que tingui la mateixa transcendència, però la variació ens ofereix una modulació rica que ens permet representar un món ple de matisos.

Per exemple, la paraula galotxa és un espècimen rar, que prové de l’occità antic segons el GDLC. A més, observem discrepància pel que fa al nombre d’accepcions que té: 5 segons el DIEC2, 8 segons el DCVB, 15 segons el DNV… Tant denomina un esclop, com una peça de fusta, com un joc de pilota, etcètera. Per si no n’hi hagués prou, al meu poble ebrenc una galotxa és una persona mal vestida i que no fa gens de goig. També és una peça de roba desmanegada i desagradosa, tot i que aquests sentits no apareixen a cap obra de les anteriors.

Com és que t’has posat esta galotxa? Trau-te això!  -sento que em ressona a la memòria.

Sempre m’ha intrigat el fenomen de creació de significats o de significants que no es comparteixen més enllà d’un àmbit molt restringit. D’on naix aquesta necessitat? Com hem pogut mantenir tanta variació fins ara sense que afectés greument la nostra intercomprensió?

Potser la resposta la trobaríem a l’Àfrica o a qualsevol altre territori on la variació lingüística ha estat un fenomen cultural vigorós fins que ha arribat aquest temps d’esporga i de sega; fins que la uniformització i la devaluació de les coses que no tenen preu ha envaït tots els espais.

Hauríem d’estar tristos. I encara que fos una tristesa inútil, seria mil vegades millor que la indiferència.

—

Podeu llegir una crònica del Congrés ‘Llengües i estatus’ en l’article Català oficial: necessari però insuficient del Punt Avui.

Fotografia de Fabb L